UN CRIT MIG OFEGAT....!

UN CRIT MIG OFEGAT..!


La mar m'escridassa
de ben a lluny,
i, jo em cremo al meu poble
enmig de les serralades.


Ambulàncies i, cotxes de
bombers hi fan rodolar
llumetes i, dringar sirenes.
La mare s'ha posat malalta.


No s'hi troba massa bé,
hores i, més hores
n'haurem de passar a
l'hospital, amarats de suor.


Mentrestant, hi veig el teu
rostre pinzellat de blau;
una onada t'ha transportat
a recer meu.


' Hem de parlar de tantes
coses, ...!  afegeixes."
Però només
t'hi veig el cap, què a pleret
comença a aigualir-s'hi.


A la mare li donen l'alta
a urgències, en té tanta
por de morir-se, què a un
virus petitó, el confon amb
una aturada cardio-respiratòria.


Hi faig recull de còdols
acolorits al rierol i,
de cop i volta, em parles
des de l'interior d'una pedra:


' En tenim tantes coses per a
dir- nos;
hem deixat tantes converses
a meitat dels seus diàlegs;
hem sofert tanta invasió
aliena;
hi vaig omplir els nostres
viaranys de petjades
punxerudes.
Et vaig enredar de cactus. '


Et responc:
Ja xerrarem en trobar-onos
fora de l'espai-temps,
on tot resplendeixi de veritats.
Hi vas partir amb quaranta-set
anys, la mare, en té vuitanta-sis
i, diu què hi vol arribar als cent.


La mar m'escridassa
de ben a lluny,
i, jo vull omplir-la de
llàgrimes perlades,
preguntar-li sí li agradaria
ser muntanya;
de la mateixa mena
d'incongruència
què a mi m'han fet
experimentar les
concavitats i, convexitats
de la gleva,
segrestada de les aigües
i, a més a més,
sense demanar-me'n
permís.


Al meu company, se'l
varen endur per què sí,
la meva mare, s'emmuralla
al davant de les Moires.
Jo desplego els meus
braços al cel,
i, em cau a sobre meu
una calamarsada voraç.
Batussades per tot el cos,
moradencs a la pell,
n'estic col.lapsada....!




Adela Payá i Prats
🍁🍃🍂🌨🌪🌠