Quan arribi aquest jorn

QUAN ARRIBI AQUEST JORN...

GEORGETTE AGUTTE   ( 1867-1922 ) " Una Dona amb  un ram  de lilàs"                                              ...

dimarts, 31 de març del 2020

CEL DE ROSASSA..! 







CEL DE ROSASSA..!





El dolor se me'n
va amb formol,
al.lucino d'aromes
flairades fins
a caure a terra. 

Els esquelets
s'hi passegen
pels laboratoris,
esmenten que
encara no m'he mort.

Somio..!

Vaja, hi sóc viva,
i, em pregunto com
et puc veure abocat
a la balconada.
 
Tan lluny i, tan a prop
al mateix temps.
Sense a penes poder
olorar- te com a flor
vernal;
amb la angúnia de no
saber sí estàs viu o 
mort;
absentada tostemps
del teu costat

Somio..!

En aquell home bo
què un jorn s'hi va
atrevir a solcar les
escates del monstre
què l'ofegava.

On al bell mig del
passeig, a recer
d'un frondós avet,
en una nit plujosa,
de juliol,
un petó lilà hi va fer
sonar música arran
dels nostres
eburnis llavis.

Somio..!

Ens miràvem amb
esguard vergonyós i,
quequejàvem
agafats de les
trèmules mans
al bell mig
d'una plaçoleta
petitona. 
Aleshores, semblava
què ens volíem. 

Però t'hi vas oblidar
de la bruixeta:
una nineta de drap
de color canyella
espolsegada,
què tant t'estimava.

La hi vas llançar
de males maneres
al caixó de la llenya,
on, ella, força neguitosa 
amb cosset de flames,
costerejava els
cingles envermellits. 

Promeses d'anells
trencats, conformen
de nuvolades flonges,
les teves corrugades
conques,
arreplegant l'aigua
què a punt n'és
de rajar als teus ulls.

Somio..!

Em vas tancar per
sempre a les masmorres
del teu cor,
i, de llavors ençà, què
romanc a la foscor.

Tan sols, de tant en tant,
em puc escoltar
al teu rossinyol
cantussejant
a l'àmpit de les teves
dues rosasses.




 



Adela Payá i Prats
             🍂

dilluns, 30 de març del 2020

VIVINT ENMIG DE LES FULLES SEQUES.






DANIEL DEL
ORFANO




VIVINT ENMIG DE
LES FULLES SEQUES.




Es trenquen els
rellotges a les
teves mans;
la porta tancada
s'ha obert i, en
comptes de sortir,
hi entres a la
nostra alcova. 

Carrers de colors
amb distàncies
de gelabror
esperen la teva
arribada
durant un jorn
de noces
d'una parella a l'atzar,
on tanmateix,
t'hi vas encongir i,
ja tot lleganyós,
a tots dos plegats,
ens vas robar una
festivitat al calendari.


Has envellit de
tristeses;
de fugides amb
peus despullats;
d'haver transmutat
la bruixa, en dolça
nina ploricona;
de no haver sabut
desenganxar
les natges del teu
escambell folrat
de nívia blonda.

Del teu cor de cuir
n'has bastit un nierol
de serps de cascavells,
armades amb carcaixos
d'arrodonides fletxes,
que s'hi cargolen
tenaçment,
donant consistència
a un calze de verins
consagrats.

Dels llençols, t'hi vas
cosir un perruquí ondulat,
ocultant les teves
esquerdes d'home drac;
t'atemoria el fet de
posar-te'n al descobert.

Es desfan les paraules
als teus llavis d'ivori,
notes descompassades
desentonen els càntics
espirutuals, on un
angelet amoïnat
t'estiregassa les orelles.

T'has perdut al bell mig
dels teus somnis;
persegueixes les il.lusions
dels qui dissenyen
ments, dirigint-les
al seu capritx.

Els teus propis
anhels,
els vas abandonar
al ventre d'ella,
com també als
seus cabells, 
als seus llavis,
als seus ulls,
a sobre dels seus pits.

Ella, n'és la guardiana
de tot allò què
t'hi vas permetre
sentir i, què has segut
incapaç de retrobar-ho
en un altre cos, però
què sempre ho negaràs
per tal de no lluir d'anell
daurat a l'entorn del
teu dit anular.  
 
Segueix cercant el
què ja saps que no
assoliràs, doncs ets
d'aquells homes
desagraïts, que no
valoren els grans
regals de l'existència.

N'és cert, n'hi ha de
criatures què es
delecten per viure
extraviats,
inspeccionant senderols
reblerts de fullam
i, confondre's amb la
bruna gleva, enyorant
l'ànima d'una dona
desapareguda, a colps
d'injúries i, de gelosies.
 




Adela Payá i Prats
             🎁
  


diumenge, 29 de març del 2020

L'ÚLTIM AMOR..!




RON HICKS.
(1965)





L'ÚLTIM AMOR..!


En fan mal els
teus ulls,
tan allunyats del
món,
com perduts en
eixa perllongada
recerca del no res.

Quan t'hi vas negar
a relluir de roig
amorosit, per por
a les querences,
no en volies de baules
rasant a l'entorn del coll,
ni penjolls a les polseres
encerclant-te'n
els teus canells.

A cuita-corrents, fugies
dels amanyacs i, de
les tendreses.
T'hi negaves a ser-hi
presoner dels acoraments. 
Gravitaves contrari a
les forces d'atracció
de la Mare Terra. 

Quina disbauxa tan
inquietant, trobar-s'hi
a mans dels embruixos
i, dels sortilegis
d'aqueixa bruixa del bosc,
què tot el cos te'l feia
estremir sense a penes
tocar-te'l.

Em fa mal la teva veu, 
què ja mai l'escoltaré
al bell mig dels meus
cabells, assuaujant la
meva pell amb la fressa
dels teus murmuris.

Allà, ben a dalt, al cim
de les muntanyes, em
vas cisellar de solituds,
del palpís dels teus dits,
on de tant en tant, els
oreigs em sil.labegen
paraules somortes.

Les teves mans,
rierols empal.lidits,
com nascudes
de la flor del safrà,
aromatitzen els meus
silencis amb llàgrimes
perfumades.

Tu, el meu últim amor,
em vas fer desistir
de continuar cercant
a Eros, doncs ja trobat, 
què sentit havia de tenir
empaitar-lo en un cos
novell.?






Adela Payá i Prats
            🌻
 

  



    


QUÈ ENTRI UNA MICA DE LLUM..! 




Arthur John Elsley,
pintor británico (1860-1952).




QUÈ ENTRI UNA
MICA DE LLUM..!






Hi som com nens
què volem escridassar,
cantar, ballar i
fer esclatar el riure.

Ara més què mai
hi vull vagabundejar
enmig de la Natura,
parlar amb les flors
i, els ocellets.

Cercar el seient què
Gaia me n'ha regalat
i, conversar amb ella
fins a dormir-me'n als
seus braços.
 
Jugar al corro de la
patata amb els arbres;
omplir-me'n els
pulmons d'aire pur;
pinzellar-li'n als núvols
rínxols daurats;
llançar- te'n codolells
a les vidrieres cèliques;
i, mullar- me'n els peus
nuus, a vorera del rierol.
   
Ara força engabiada,
com les bestioles al
zoo, me n'adono de la
seva melangia, 
sotmesos a viure tostemps
sense llibertat.

Un jorn qualsevol, a
tots ells, me'ls enduré
al seu hàbitat natural.
No han de romandre
per més temps, tancats.


La nena què duc a
dintre meu, em demana
què li òbriga el portell,
què vol sortir-se'n de
l'interior de les esclovelles.


Una balconada ben ampla
li n'he esculpit a sobre
de les closques, on un
Sol radiant l'enllumena
a tota ella. 


Recollida al bell mig
dels raigs llumeners,
s'enfila a les copsades
dels arbres, on des d'enllà,
els amics del Cosmos
la traslladen al seu
estel d'origen: Sírius.

      



Adela Payá i Prats
              🌞 


dissabte, 28 de març del 2020

SOMNIS DE VIDA..!





Henri Matisse
(1869-1954)




SOMNIS DE VIDA..!


Somio en volar;
a casa, totes les
finestres romanen
obertes;
li parlo al Sol,
invitant-lo a sortir;
i, als núvols els
bonego per
atrevir-se'n
a ocultar el nostre
estel.


Dies platejats amb
espurnes esblaimades;
un caramull de rostres
es dibuixen al darrere
de les vidrieres;
carrers banyats per les
pluges, on els ocells 

cantussegen amb goig.


Confinats amb les pors,
abillats de temences,
ens preguntem qui ha
tingut la idea d'aquest
plan tan retorçat.


Tu, tot emplomallat
de gris, aliat dels
necis, rendeixis tributs
als teus déus macabres.
Quina cosa fas, abillat
de caputxeta cendrosa?


De mig dol emmascarat,
temptis a la mort de
cos nuu, a què et faci
mossegades amb dents
de blatmorats.


Fantasiejo dolçament
en espolsar- li'n
al planeta qualsevol
enemic biològic, al qual
succiono amb
aspiradora còsmica.


Sortim germans,
n'estem fora de perill,
tots els petits microbis
resten descoronats,
als seus caps floreixen
gominoles amb efectes
curatius..


Trepitgem la nostra
Terra, hi fem saltirons
a sobre d'ella,
agraïm-li la seva lluita
per salvar-nos.


No va ser ella la què
ens volia esborronar;
què viatgers foscos
d'uns altres mons,
sí que s'hi complauen
per tatuar-nos d'obagues desmanyotades.
  







Adela Payá i Prats
            🌞

dimecres, 25 de març del 2020

A LES BALCONADES.





" Jove a la finestra "
Gustave Caillebotte,  

     (1848-1894). 




A LES BALCONADES.



T'ho pots creure
a tothora esclafant
el cap a sobre dels
vitralls.

Obrint els finestrons
i, fumant purets,
mostrant cartells
on diu: Estic en venda

S'ha trastornat per
un virus coronat..?

A l'hora dels aplaudiments
envers els sanitaris,
s'hi treu la samarreta
mostrant- nos un
pitram tatuat de serps.

Lateralitza la llengüa
de banda a banda i, tot
seguit comença un
ball de malucs en
perpetu contorneig
al damunt d'una cadira. 

Sembla que la situació
li'l ha embogit més
del degut i, ara, aporreja
una cacerola amb delit.     

Un altre, des del seu
balcó, disfressat
de vampir, comença
a recitar poemes de
mort.

Ens hem desbaratat,
engabiats entre
murades,
amenaçats per 

microorganismes
dissenyats per a
exterminar-nos-en
de subtileses.

Fins a quan podrem
resistir aquest
empresonament què
ja s'està fent feixuc
i, claustrofòbic..?
  
Als carrerons mullats
s'ofeguen bitxos,
on les aigües de bon grat
dissolen motllures
destronades.

Ja ens resta menys
per a sortir al bell mig
de la natura.
Els becs dels ocells
amb les seves piuladisses
transmuten els virus
en estellicons,
on al cel el pinzellen
de més punts brillants.






Adela Payá i Prats
         🌟🌟🌟   



   

S'ESCOLTARAN LES PARAULES...!






MARC CHAGALL
(1887-1985)


S'ESCOLTARAN LES
PARAULES...!




Vine al nostre racó
llaurat de somnis,
entre els roquissars 
i, els vaivens de les flors.

La mort s'hi passeja
amb somriure celestial,
hi ve a recollir-ne 
a un munt d'humans.

Amb pluges d'aigua dolça,

voletegen virus microscòpics
què els banyetes decoren
al seu antull.
 
Vine al nostre racó
llaurat d'innocències,
a sobre del pedregam
i, els cavallons de terra.

Parla'm de com t'ho fas
per a relluir com fanal
llumener; n'ets com un
estel fugaç, enmig del cel.

Dius què t'han enviat per
a omplir-nos-en d'esperances,
què haveu davallat uns
quants per a inspirar-nos.

Afegeixes què hi vols
acolorir els meus ulls
empal.lidits de brillants,
per uns safirs lluents.

S'impregnem de somriures,
recuperem el nostre
amor escarpat pels ullals
dels malaurats.

S'abracem a dintre de
butllofes estel.lars i,
en murmureges què has
decidit romandre arran

nostre, per a explicar-nos
allò que ignorem, que
mai no hem sabut i, que
tantes ganes tens per

relatar-nos a cadascun
dels membres de la
teva família. Em demanis
què em posi el teu anell

de noces, perquè, ell, em
desvetllarà nous misteris
que fins ara havien quedat
emmudits enmig de les baules.

Entre els petons d'argent
s'acomiadem, esgotats
tots dos, de les injustícies
sofertes ací a la Terra.


 


Adela Payá i Prats
             😷


  
  




dimarts, 24 de març del 2020

EL BOCAMOLL..!





FRANCIS BACON
(1909-1992)




EL BOCAMOLL..!



Pensa què tot ho sap
i, no en sap gairebé res.
Li agrada tot allò
què rellueix de lluentons,
però s'hi perd
a les profunditats.

Es deixa enlluernar
per la brillantor,
fins a caure a terra
marejat, tanmateix
desconeix què s'hi
amaga sota la lluïssor.  

Les volences les vol
acompanyades
de garlandes i,
de serpentines,
a joc amb la dringadissa
dels cascavells.

Els llòbrecs espais de
l'ànima per escatinyar,
el confonen en gran
manera, el menen a
aixoplugar-se'n al dessota
de les closques.

Home cargol, què
t'arrosseguis amb la
llar a sobre teu,
sempre ocultat,
d'invisibilitats i, de
llaçades transparents.

Has calcigat les
tendreses amb petges
de babes gelatinoses,
resseguint viaranys
d'ancestres errats.  

Vius als esbaldrecs
de la gleva, sense cap
possibilitat per brodar-te'n
els ulls de constel.lacions.
Encegat pels pàmpols
qualsevulla andròmina
l'acoloreixis de pertorbats 
verts.

Tot ha fluït de vaguetats,
de còrpora empeltada,
de mots escassejats
per les musicalitats,
d'un voler nodrir-te'n
del què no s'hi pot
acoblar en éssers
desprovists d'ànimes.





 
Adela Payá i Prats
             🌳



dilluns, 23 de març del 2020

PLUJA DE MARÇ






Fray Angélico
(1395-1455)


PLUJA DE MARÇ



Avui la pluja
s'engalana de
polseres cendrejades,
d'anells argentats,
d'arracades dansarines.

Al Sol, l'han eclipsat
els núvols ploricons,
n'hi ha un repiqueteig
de clams perlats
contra les llambordes. 

Els humans s'arraulim
a les cases, pendents
d'alguna bona nova;
preguem a dintre nostre
per omplir-nos-en de llum.

Des dels cels ens sotgen
un caramull d'ulls,
abocant-s'hi pels finestrals
cèlics, alguns, ens llancen
plovisqueigs guaridors.

No guanyareu, banyetes,
aquesta lluita orquestrada
pels vostres agusats tridents,  
de fet, ja la contemplo
força esclatada pels espais. 

Els bitxos què ens haveu 
escopit, creats als vostres
inferns, us envoltaran
les gargamelles fins a
deixar-vos sense alè.  

Avui la pluja
ens bateja de grisos,
ens mulla els cossos
d'incerteses, de centelleigs
assolellats, en estat ocult. 
 
Agermanats amb la llangor, 

albirem espectacles
de terror, malgrat això,
hem esgarrapat les murades
de cartró i, de dintre nostre

torxes i més torxes de llum
han enderrocat milers de
diablots, al bell mig dels
firmaments, on hauran de
ser-ne recollits pels Serafins.

Avui la pluja
em retorna els teus 
vitralls d'atzurita,
encerclant-me d'ales
blaves, a redós del cos.

Ballem, respirem,
rodolem enmig de les
airines, en fem refulgir
dards curatius per sobre
dels humans.


 



Adela Payá i Prats
             💡

diumenge, 22 de març del 2020

QUIN ACORAMENT...!






QUIN ACORAMENT...!




Quina llàstima
què no hagis
sabut mirar amb
ulls d'eternitat
i juguis amb
corets de paper. 
 
Què no desitgessis
viatjar pels camins
d'arc iris inconeguts,
reblerts d'unes
altres cromacitats.

Quina pena, 
haver de destrossar
els records,
espargint-los al
bell mig dels
aiguamolls.

Xafigar amb frenesí
trossets de cel
emporprats;
i, emmascarar-te'n
d'oblits a propòsit,
malgrat tot el què
hi vam crear tots
dos alhora. 

Quanta mancança
pot arrecerar-se
en aquells,
què tan sols en fan
arreplecs
de superxeries i,
d'efèmerides
desendreçades.

Barreig d'ofuscats
pensaments
amb sentiments
de fel;
d'emocions magolades
amb malèfiques
intencions.

Un voler ferir pel
gust de fer-ne malbé;  
una complaença brutal
pel fet de vagabundejar
amb una munió
de diferents xiruques. 

Quin fàstic què el
destí em posés al
davant, obstacles de
perllongades alçades,
tan dificultoses per
grimpar-les.

Però, no obstant això,
quin abatiment em
produeix el
seguir contemplant-te
com una criatura
parpellejada,
com un ésser dubitatiu,
que mai no ha comprés
quin sentit pogués
copsar-ne les querences
renascudes des del cos i,
des de l'ànima a l'uníson.


Els meus oferiments
te n'haguessin embellit
la vida d'unes altres
solfejades;
tal vegada, impulsat 
per les dolces melodies,
te n'haguessis convertit
en faedor de ponts i,
no pas en obrador
de maregasses.






 



Adela Payá i Prats
            💥

dissabte, 21 de març del 2020

COM ES DIU  L'ESTEL ON VIUS.?










COM ES DIU
L'ESTEL ON VIUS.?




Ens trobàvem
als angles
dels carrerons,
amb llambregades
acallades de
desitjos.

Parlotejàvem dels
llibres què llegíem
sota l'olivera mare,
mentre memoritzaves
unes frases d'en Julio
Cortázar a la seva
novel.la < Rayuela>  

El fullam et pentinava
cabells de glauc,
i, als llavis, un raig
assolellat, te'ls
maquillava de més
roig llampant.

Defugíem de la nostra
inquietant realitat,
tan funesta, aleshores,
somniant amb
personatges inventats.

S'hi vam atrevir a
sacsejar els nostres
cossos amb els
compassos del vent,
fen-li de picarols,
clapejat el ramatge
pel plomatge i
la piuladissa
dels moixons.

Es retrobàvem
d'amagat,
sempre sota els
arbres i, a recer
de les cantaires
fontanelles.

El nostre amor hi va
créixer tostemps
acompanyat per les
palpitacions de la
Mare Terra.

Les hores n'eren
eternes en aquells
vespres estiuencs,
on les paraules
de tots dos plegats
es cargolaven i,
es replegaven fins
a confluir en rierades
de petons.

Hi va ser el nostre
temps sublim, on res
no hi vam configurar,
ens deixàvem fluir
sense cap projecte
de futur..
N'érem junts i això
n'era el més important
per als dos.

La mateixa vida ens hi
va teixir fils cada vegada
més gruixuts i, en
adonar-nos ja ens
vam sotjar per sempre
units.
S'hi havíem
escollit abans de ser-ne
al planeta Terra.

Ara mateix, doncs,
no sé on t'hi hostatges,
ni com és diu l'estel
on descansis.     

  


 

Adela Payá i Prats
             🌟
      

TU, LA CORONA, JO, L'ANELL..!








TU, LA CORONA,
JO, L'ANELL..!




N'he tret del
calaix,
l'anell de plata
rovellat.
L'he netejat fins
a fer-lo relluir
de brillantor.
És el joiell
què em vincla
als cels;
als dies grisos,
reblits de núvols
i, de tèrboles aigües;
als instants rabiüts
què no s'entenen,
què et fan plorar
en demesia;
als rierols encelats
mostrant-te
el camí de retorn
a casa.
He acaronat amb
delicadesa 
el cèrcol desllorigat
i, al dit anular
l'he abillat d'argent.
Aleshores, me n'han
vingut records
d'un temps florit.
Romans junyit
a mi en aquest
món entremaliat,
on encerclen
corones als caps
virals dels minúsculs
microorganismes.
Però estem engalzats,
hi som dos en un. 
Un munt de glavis
refulgeixen com estels,
als firmaments,
fent-ne acopi
de més ànimes
del degut,
abraonant-les
amb besades
circulars.
N'he tret de la
còmoda, una
capsa de fusta, 
i, al seu interior
n'hi han
flors resseques,
què recollíem
del terra quan
l'oratjol a totes
elles,
les arrencava.
Un collaret de pètals
una mica decolorits,
els he despenjat
a l'entorn del teu
retrat.
Amb pactes establerts
des dels silencis
i, des de la desconnexió,
romandrem aliats
entre esclats de bengales,
on a tots els bitxos
els desproveirem de
les seves aurèoles.








Adela Payá i Prats
             🍁















  


dilluns, 16 de març del 2020

NAIXENÇA AL COR DE L'ARBRE..!





HENRI MATISSE
(1869-1954)



NAIXENÇA AL
COR DE L'ARBRE..!




De marbre n'és
laborat el tronc de
l'arbre en un jardí
Etrusc,
on al matí
un mateix ocell
enfeinat de broc
cantaire,
entona refilets
melodiosos.

Espicassa figues
d'ametistes granes,
donant-les
l'aspecte de
fanalets xinesos
en incidir els
raigs assolellats
a sobre d'elles.

Asseguda n'hi ha
una figura lilà
amb semblant
d'home rústic,
sota una obaga
de nívia escultura,
com tret d'un
quadre d'en Henri
Matisse.

Escriu paraules
cisellades
al damunt de pedres 

cristal.lines,
des de les quals
s'hi desprenen
esberles de vítries
pluges.

Esquitxat de ruixims
va esclarint-s'hi
de mica en mica,
espetega de dintre
del seu cor,
a una dona de safirs
què en grimpar per
l'arbreda,
ella, amb ulls
d'esmaragda,
va eixamplant-se
a pleret,
pinzella el fullam
de glauc,
s'hi cargola a l'entorn
d'un branquilló,
simulant el cos d'una
colobra.

Ell, de cor trencadís,
obri els llavis,  
i, xucla els pits
emmelats de la muller,
fins a fondre's amb
ella en un sol cos.

En arribar els
turistes al paratge
màgic, visualitzen
un arbust d'alabastre
i, a les copsades
sobreeixint en gran
manera,
un ou purpuri
de gemma preciosa
a punt d'esclatar,
transparenta
delicadament
un embrió: mig humà,
mig ofidi.

 
  

 

Adela Payá i Prats
             🍂








 

dissabte, 14 de març del 2020

AGRESSOR DEL COR...!







AGRESSOR DEL COR...!



Per por, ha reblert
el cor de mancança,
ha constret els
somnis en garlandes
raquítiques.
S'atreveix a esmentar
que encara pot
emocionar-se'n

amb les dolenteries.
Enemic de les tendreses,
arrapa murades amb
ungles agusades.  

Defensor de les
malevolències,
el cos l'ha 

esprimatxat
de querences.
A la pell li'n suren
desitjos malaltissos.

N'ha llaurat 

enganyifes
a sobre de la 

maltractada gleva, 
i ella, no obstant això,
en fa rellucs 

d'herbes remeieres.

Per covardia, 

o ben bé per anar 
amb embuts,
ha llastimat 

sentiments
sense haver-ne 

reparat amb les
ferides infringides.

Trist és, què mai ja
ningú no hi podrà 

creure amb aquells 
els quals, per haver
de traspassar
les fronteres, haguessin
mossegat ànimes
amb ullals punxeruts.
 
Per indigne, vosté mateix,
se n'ha emmaranyat 
de filferros, i llueix
com garoina enmig
de les séquies.

En serà reconegut com
el garlaire què mai no
hi va ser fidel a tot allò
què al davant d'un
públic, declamava amb
tanta insistència.

Per expressar el
contrari als escrits, 
a la Mare Terra
malgrat, la seva bondat,
l'ha tacada de betum,
on gairebé, enllà,
qualsevol vegetal
n'ha quedat paralitzat
de nous rebrolls.

Vi agre en beurà
a dintre de copes
de fang;
pa florit assaborirà
en boca rància;
i, de l'elixir de l'amor
no arribarà a
conèixer el seu
significat més lloable.
   
Mutant de les cobertes,
arrossega destrals,
pales i, rastells;
només capficat
per arrencar-li'n
els formosos cabells
a Gaia i, ella, sabedora
de les rancúnies
d'alguns humans 
escridassa
desconsolada,
per les estrebades.


D'espills, en faran
les nafres regalimades,
i, en contemplar-s'hi
sa majestat
a sobre d'elles,
un cos d'exantemes 

rubescents,
l'envermelliran fins al
punt de convertir-lo
en farell enllumenat.






Adela Payá i Prats
            🚨

dimecres, 11 de març del 2020

RÈQUIEM D'EMPREMTES..!







RÈQUIEM
D'EMPREMTES..!



L'últim vers:
Una fulla 
enrojolada
acabada de ser
arrencada pels
alarits del vent.

Enllà, és balanceja
d'ací per allà,
sense haver de
tocar terra
com ho fan les
orenetes en el seu
perllongat vol.

L'últim lament,
un grinyolar de portes
tancant-se de sobte
amb esgarranys
de fustes esberlant-s'hi

Les covardies per tal
de traspassar-hi
portells iridescents,
en fan replegaments
d'alots entumits.

L'última abraçada
retinguda en una
alcova d'hotel,
n'és ornamentada
de colors ambres.

Voletegen braços
pels finestrals,
cargolant-s'hi de
més braços,
enredant-s'hi com
brancam entortolligat
al tronc centenari
de l'olivera mare.

Una dona guarnida
de negre, en caure
el vespre, espera amb
gèlida nostàlgia,
aqueixes mans al
voltant del seu coll 
i, el prolongat petó
d'uns llavis humitejats.

L'últim poema:
guardat en capsa
de bronze,
tot i que corrugat,
vol ser-ne endevinat
per les assuaujades
mans d'una muller
força desesperançada.

Estrofes endolades
gratinyen cels de
purpurines, en
fan davallar dues
estrelles bessones
al mateix temps,
aïllades una
de l'altra, des d'en feia
milions d'anys.


    





Adela Payá i Prats
            👄

dimarts, 10 de març del 2020

RUTA: CEMENTIRI-VIA VERDA🌴🍂🥀
























                🌴🎈☘🥀🌿💜🍂🦄🐦🐞🦋🐌

UN JORN DE PLATJA..! 







UN JORN DE PLATJA..!




Asseguda a vora mar
em delecto amb el
dolç vaivé de les ones.

Ballo amb elles
al so d'un fagot
melangiós, arrossegat
des d'un bistró.

Avui no toca plorar,
ja hi són massa
llàgrimes vessades
arran del sorralenc.

Avui, n'és dia de
contemplar,
d'acompanyar a l'astre
Sol a la casa dels
somnis.

D'acolorir-se'n dels
envermellits raigs
llampants,
surant pels firmaments;
d'omplir baguls d'oblits;
de llançar a sobre
de les aigües marines
eixos records què
fereixen i, traspuen
l'ànima, transmutats

per nards perfumats.


Atapeïts els ulls
d'espurnes blaves,
inicio un vals de
peus, escumejant
bombolles lletoses.

Xapoteigs...!

En adonar-me
me n'he traslladat
al bell mig de l'oceà
on un dofí enrossit
em cantusseja una
balada amorosida.
  
Asseguda a vora mar 
m'he trobat una ploma
de molts colors,
en acaronar- la
m'he observat
planejant
arran de tàlems cèlics
abrigallats amb
llençols filats,
brodats de flors.

Hui n'hi ha que
enriolar-se,
fer-li'n cosquerelles
a les adormides
assutzenes,
agemolir-se a frec
del far marí
i, titil.lar com feix
de llum carmesí. 

En canviar les tornes,
la mar em llambregarà
abillada, ella, d'ésser
humà, mentre, jo
metamorfosejada en
pèlag, en faré arreplecs
de sentiments vaixells.



 


Adela Payá i Prats
            💧
     


dilluns, 9 de març del 2020

LA TERRA DE CAP PER AVALL.!







LA TERRA DE CAP
PER AVALL.!




A quins jocs,
ignorantment,
s'estem
confrontant.?

Tantes amenaces
ens pregonen
a cada segon.
Tantes brutalitats
ens mostren sense
cap tipus de
commiseració,
tal vegada,
inventades,
exagerades,
extrapolades.

Quin empeny
mordaç els duu a
voler-nos
amedrantar a cada
minut?
S'hi adeliten per
sotjar-nos
tremolosos,
ploricons, 
afeblits,
agenollats,
suplicants...?

Des de quan s'hi
va originar aquest 

entreteniment
de desfer-se'n
de la raça humana,
ací a la Terra?

Per què tant
d'impediment
per poder avançar
dignament
al planeta què ens
cobeja?

Creació de caos i,
confusió;
distorsió a les
nostres existències;
bloqueig a les
emocions exultants;
abolició de la part
dreta del nostre cervell;
manipulació a l'engròs.
Destrucció dels nostres
boscos;
dinamitacions atòmiques
de muntanyes, mars,
firmaments,
amb l'excusa de
maniobres militars.


Tantes criatures
malaltes,
destinades a patir
gana;
assedegades,
maltractades,
abusades;
aturades al bell mig
de guerres
programades,
omplint butxaques
amb monedes d'or;
abolides del seu dret
a una vida digna.  


Sí ho mirem bé,
n'és inhumà,
n'hauríem de lluitar
per tot allò què
no s'hi pot tolerar, 
què és vergonyós,
inaceptable.


On som...?
Barrejats amb
bèl.lües ancestrals.
Què hi fem ací
engolint-nos-en
tantes immundícies.?


Es té por de parlar
de la mort, però quanta
il.lusió amagadissa
en poder destrossar
cossos humans.
Ànimes volatilitzades
cercant destins de pau.


Representants d'un
Déu inventat,
nodrint esperits amb
temences i, de pas,
alguns, aprofitant-se'n
del seu sexe en calzes 

consagrats,
beneïnt-se'n dels seus
actes contra els nens.


Vergonya de món
inundat de mesquineses.
A tothora encerclats
per les feristeles...!





Adela Payá i Prats
             🤤