CEL DE ROSASSA..!
El dolor se me'n
va amb formol,
al.lucino d'aromes
flairades fins
a caure a terra.
Els esquelets
s'hi passegen
pels laboratoris,
esmenten que
encara no m'he mort.
Somio..!
Vaja, hi sóc viva,
i, em pregunto com
et puc veure abocat
a la balconada.
Tan lluny i, tan a prop
al mateix temps.
Sense a penes poder
olorar- te com a flor
vernal;
amb la angúnia de no
saber sí estàs viu o
mort;
absentada tostemps
del teu costat
Somio..!
En aquell home bo
què un jorn s'hi va
atrevir a solcar les
escates del monstre
què l'ofegava.
On al bell mig del
passeig, a recer
d'un frondós avet,
en una nit plujosa,
de juliol,
un petó lilà hi va fer
sonar música arran
dels nostres
eburnis llavis.
Somio..!
Ens miràvem amb
esguard vergonyós i,
quequejàvem
agafats de les
trèmules mans
al bell mig
d'una plaçoleta
petitona.
Aleshores, semblava
què ens volíem.
Però t'hi vas oblidar
de la bruixeta:
una nineta de drap
de color canyella
espolsegada,
què tant t'estimava.
La hi vas llançar
de males maneres
al caixó de la llenya,
on, ella, força neguitosa
amb cosset de flames,
costerejava els
cingles envermellits.
Promeses d'anells
trencats, conformen
de nuvolades flonges,
les teves corrugades
conques,
arreplegant l'aigua
què a punt n'és
de rajar als teus ulls.
Somio..!
Em vas tancar per
sempre a les masmorres
del teu cor,
i, de llavors ençà, què
romanc a la foscor.
Tan sols, de tant en tant,
em puc escoltar
al teu rossinyol
cantussejant
a l'àmpit de les teves
dues rosasses.
Adela Payá i Prats
🍂
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada