ELS TAFANERS..!

ELS TAFANERS..!




Escodrinyàvem
els nostres
somriures,
nascuts en observar  
com tothom s'hi
adelitava en voler-nos
ferir de debò.

Les enveges
disfressades de males
accions,
ens feien sabedors
què a algunes criatures
no els complaïa ataüllar
la felicitat dels seus
semblants.

N'eren humans o éssers
empeltats d'humans?  

S'inventaven històries
perverses del què res
no n'era cert,
per tal de xafardejar
en blanc i negre amb
dos rombes.

Quanta més delectança
mostràvem de cor estant,
al davant de més esguards 
enfurrunyats, s'hi topàvem.

Potser, alguns ignoren
què la vibració de l'amor
n'és guaridora per a Gaia.
Ella, en vol respirar
molècules amorosides,
no pas veure's tacada
amb clapes
ensangonades,
ni amb rancúnies 
amuntegades. 

Quants intrusos van
haver-hi de ficar-se'n
a les nostres vides..!
Quant d'insensat s'hi va
acontentar amb els seus
entrebancs..!   
I, mira estimat, quina va
ser la realitat en caure
tu, malalt.
Tothom fugia, aleshores,
de les calamitats què
ens tenien empresonats. 
Cap recolçament, fins i tot,
paraules fora de to:
Home elefant,
Capgros,
misèria i companyia.

Escodrinyàvem
els nostres ulls,
en albirar la mala baba
d'uns quants,
tan presents al voltant
de les nostres existències.

Se n'adonàvem de les
dolenteries, ací, al planeta.
Viure silenciats hi va
ser la millor opció.
A les llàgrimes les vam
empolainar amb ales
de voliaines.
Cullerades de gelatina
de maduixes li'n vam
oferir a les llunes,
mentre en fèiem castells
de focs amb els llamps
i, rellamps de la tempesta.

Et mories a poc a poc,   
i, em vas escollir per a
contemplar l'eixelebrat 
espectacle,
i, encara què no volia
estar-me'n, m'esvania
amb pensaments de
desteixida joia.

Tanmateix, ja per respecte
o per vergonya, els manefles
van deixar d'abocar-s'hi
al nostre portó;
pensaven què quin 
alleugeriment més gran
per a d'ells, el no haver de
percebre el que ens havia
tocat a nosaltres.

S'agraïa aqueix mutisme,
aquella solitud d'haver
d'afrontar la mort sense
tenir-ne llimacs arran
de les nostres pellofes.

Tu, l'actor principal, 
ansiaves vida de la no vida,
jo, la què t'entrellucava,
malgrat què hagués delejat
per oferir-te la meva vida, 
tan sols hi vaig assolir 
com te n'anaves difuminant 
de mica en mica.

Are els tafaners, et
lladrunyen les flors
al cementiri. No s'hi
cansen mai de dur
a terme les seves
bretolades. 









 

Adela Payá i Prats
              🦄