QUIN ACORAMENT...!

QUIN ACORAMENT...!




Quina llàstima
què no hagis
sabut mirar amb
ulls d'eternitat
i juguis amb
corets de paper. 
 
Què no desitgessis
viatjar pels camins
d'arc iris inconeguts,
reblerts d'unes
altres cromacitats.

Quina pena, 
haver de destrossar
els records,
espargint-los al
bell mig dels
aiguamolls.

Xafigar amb frenesí
trossets de cel
emporprats;
i, emmascarar-te'n
d'oblits a propòsit,
malgrat tot el què
hi vam crear tots
dos alhora. 

Quanta mancança
pot arrecerar-se
en aquells,
què tan sols en fan
arreplecs
de superxeries i,
d'efèmerides
desendreçades.

Barreig d'ofuscats
pensaments
amb sentiments
de fel;
d'emocions magolades
amb malèfiques
intencions.

Un voler ferir pel
gust de fer-ne malbé;  
una complaença brutal
pel fet de vagabundejar
amb una munió
de diferents xiruques. 

Quin fàstic què el
destí em posés al
davant, obstacles de
perllongades alçades,
tan dificultoses per
grimpar-les.

Però, no obstant això,
quin abatiment em
produeix el
seguir contemplant-te
com una criatura
parpellejada,
com un ésser dubitatiu,
que mai no ha comprés
quin sentit pogués
copsar-ne les querences
renascudes des del cos i,
des de l'ànima a l'uníson.


Els meus oferiments
te n'haguessin embellit
la vida d'unes altres
solfejades;
tal vegada, impulsat 
per les dolces melodies,
te n'haguessis convertit
en faedor de ponts i,
no pas en obrador
de maregasses.






 



Adela Payá i Prats
            💥