BARRUFET....

MATTHIEU LABROSSE
 " DIABLES "



   
                                       

 BARRUFET...!


A corre-cuita i,
ben de pressa,
gairebé sense alè,
cercant llocs on
amagar-se’n,
no volent-ne escoltar
els consells
dels savis i, sempre
fugint, amb rostre
llacorós,
on mans emplenades
de nafres,
deixaven camins
amb empremtes
ensangonades.


Coltells estavellats
al terra, fent rebrolls
de vegetals enrogits i,
els paisatges clapits
de passos fugissers,
trencant per un breu instant,
els silencis del sotabosc.


Retrunys als cels
esqueixats,
en clissar des de les
alçades, a tots aquells,
que contraris a la vida,
frueixen d’anar
colpejant-ne als éssers
més indefensos.



A corre-cuita i,
ben de pressa,
gairebé sense esma,
amb urpes de punyals,
maltractant qualsevulla
essència vital,
arrencant plantes i,
arbres, desertitzant
prats i, valls,
fent vomitejar als volcans
sacsejant el terregam,
i, amb musells
llambrusquers
glopejant-se la mateixa
existència,
volent-ne fer imitacions
dels actes solacívols
que no posseeixen
i, aleshores,
arremetent contra
la mateixa creació....
Ells, els apagallums,
els apagaguspires.







Adela Payá i Prats





   
                                       

DIÀLEGS AMB LA NATURA....

FONT ROJA ( ALCOI )


                                

DIÀLEGS AMB LA
NATURA....!



N’hi ha un silenci
d’aquests que et poden
tallar la respiració,
que et duu a paratges
desconeguts i, enllà
no saps qui ets tu.


On els animals et miren i
fins i tot, es comuniquen
amb tu, i la seva feredat
només n’és aparent,
ells mateixos et parlen de
tendreses i, de que en aquell
lloc no existeixen
les violències.


N’hi ha com un hipnotisme
en totes les coses,
et sents com sí estiguessis
surant enmig dels paisatges i,
en tenir un pensament,
alhora, s’hi fa real.
Penses en la mort
o que tot açò n’és un
somnieig i, un elemental
de la natura, et diu què tot
el que albires
n’és fet de veritats.


Mires les flors,
et sembla que
riuen, que ballen i,
canten i, entre totes elles,
han segellat pactes
a l’encop.
De sobte, una
dolça melodia et fa
cantussejar una balada
inconeguda i, mai
no te n’havies trobat
tan bé com avui.


Andaregues de la mà
del Sol, tan complaent
n'és avui;
t’acarona tot el teu
cos amb els seus raigs
llumeners, que
més que escalfar-te’n
el que et produeix
n’és una felicitat
immensa.
Voldries tostemps
ésser el calze de tanta
bellesa i, que mai no
s’acabés aquesta
sensació de benestar.


N’hi ha un silenci
d’aquests que et commou
fins la medul·la,
com sí haguessis
entrat en un estat
de consciència alterada,
com sí alguna portalada
novella se n’hagués
entreobert al teu davant.


Els amics de la Natura,
m’inviten a que agafi
forces per poder
traspassar aquest portó,
i, ara, asseguda al bell mig
del rocam,
entaulo diàlegs amb la
meva Mare Terra.









Adela Payá i Prats 
         🌵🌿☘



                  
                                         

                                

SUPERVIVÈNCIA....

Denominado originalmente Rajavihara ("monasterio real"),

el templo sirvió como monasterio budista, llegando a alojar

al menos a 12.640 personas. En la actualidad la fama de

este templo se debe al hecho de ser uno de los pocos

 monumentos que todavía no ha sido "rescatado de la selva",

pues fue el templo elegido  para mostrar el estado en el que

se encontraban los templos de Angkor a finales

del siglo XIX, cuando fueron descubiertos

por los occidentales. A raíz de esta falta de intervención,

el lugar ofrece una impactante combinación de ruinas y

naturaleza que lo han convertido en una de las principales

 atracciones turísticas de Camboya.

SUPERVIVÈNCIA....

Vivim, perquè altres éssers

hi van venir ací a la Terra,

disposats a oferir-se’n

com nodriment nostre...

Tants animals, ens han

donat les seves vides...!

Molts, vivint en estats

paupèrrims,

amb un decés irrespectuós,

per tal que no passéssim

gana...

Tants i tants vegetals

compleixen la seva tasca

sense dir-ne ni mut,

i, nosaltres n’hauríem

d’agenollar-nos al seu

davant i, agrair-los tot

el que fan i, segueixen fent

per nosaltres...

Un temple n’hauríem de

construir–los en honor d’ells

i, embellir-lo amb paraules

de gratitud..

Les seves ànimes, potser

hi siguin més elevades

que les nostres;

nosaltres els humans,

encara què ens dolgui

som uns autèntics

depredadors,

tot s’ho mengem;

però el pitjor de tot,

és que no hem après

a reconèixer

el què se’ns ha ofert

sense badar boca...

Els nostres avantpassats

almenys, hi van ornamentar les

seves coves amb imatges

d’animals, els enaltien,

encara que molts hi pensin

què n’era una mena de rituals

al voltant de les seves caceres..

Un jorn, tal vegada,

acampem en altres indrets,

on els nostres cossos

no hagin de tenir-ne la

necessitat de manducar,

on les boques hi siguin

empremtes d’un passat

llunyà i, què de cap cosa, no

haguem de cruspir-nos-en.

Aleshores, serem unes

essències de ben diferents:

més energètiques, menys

corpòries, més sublims...

Adela Payá i Prats

ANTINÒMIA...

PROVERBI ÀRAB

                                  

ANTINÒMIA...

Qui no pot sentir

el sofriment d’un ésser,

com és el teu cas,

al qual hi vas ferir de ple;

de què et pot servir fer el paperet

de compassiu, al davant

de l’emigració dels refugiats…?

Potser n’és una manera

de traslladar els pretexts

a un altre focus ...?

Qui no n’és capaç de reconèixer

la dolença que ha atorgat

gratuïtament

al cor d’un altre ésser humà,

fent ús de les mentides,

i, a més a més, s’hi nega

a disculpar-se’n, pot sentir-ne

la tragèdia d’un col·lectiu

maltractat....?

És clar que no....!

El no demanar perdó

a qui has fet malbé,

et desvia d’aquest

deute, envers uns altres;

es prega l’indult a qui no se li

ha ocasionat i, a qui realment

se li ha colpit, no li’n demanes

excuses....?

No té cap sentit,

n’és força contradictori,

o ben bé, la testerola en té un

desarranjat amb tots els seus

processos bioquímics,

o l’ànima ha marxat

a corre-cuita,

de tan espaordida

que s’hi sentia...

Adela Payá i Prats

            

ROBATORIS A LA MAR....

  JOAN RIERA
 " PESCADORS DE CANYA "


                                    

ROBATORIS
A LA MAR....!


Un dansaire en fa 

giragonses.de paraules arremolinades.
Amb els seus volants 

estrafolaris,
vol imitar a la mar 

emblavida,
arrencant-li les seves 

onades enfurismades.


Brodats a les seves

faldilles en vol sargir 

d’escumes albines
i, taloneja a sobre de les
marmòries aigües 

de turqueses,
dibuixant d’úrpies 

agafades:
peixos i, petxines, 

sirenes i, deesses, 

pescadors i, xàvegues.


Tot un rebombori 

de tantes i, tantes 

estridències,
on els homes a la mar 

devoren a cadascuna 

de les seves criatures 

amb dents força 

allargassades,
que com tridents, 

al Déu Posidó
confronten amb 

desigualtats 

estrambòtiques.


Un ballarí amb peus 

nuus, els mots converteix 

en canyes de pescar i, 

en tenir el seu cistell 

reblert de caps i cues 

sospirejant, esperarà 

contemplatiu el seu 

últim alè.


Trossets de terra, 

banyades pels
gotims i, la sal,
amb lletres majúscules
s’han batejades.
En fan rodolar els seus

noms  novells amb rètols 

ben refulgents,
i, recordar a tothom
què al llarg de l’història, 

quan més a prop en som 

uns d’altres,
més guerres han segut
inventades, 

per tal de fronterejar
amb aigües baptismals
al davant dels altres, 

qui és qui.


Bressols dels opulents,

què amb garfis pirates 

en volen enjoiellar
entre les baules dels 

cadenats, a cadascú 

dels canells agermanats.








Adela Payá i Prats



    

                                   

RECOLLIDA D’ESTELS....

IMATGE: WWW.GOOGLE.COM

                                       

RECOLLIDA

D’ESTELS....

Recollia estels a les nits

a dintre d’un aljub

emplenat d’aigua;

tota classe d’espurnes

platejades, suraven 

a sobre d’ell;

la noia entremaliada,

entaulava converses i,

les batejava amb noms

què les seves formes

la podien ben bé inspirar...

Sempre n’hi havia de diferents,

però s’hi adonava que només

una, des de feia alguns dies,

es repetia de seguit...

Potser no li agradava 

el seu nom inventat, 

i, tantes vegades com li ho

canviava, tornava a fer-ne

acte de presència...

Fins que una espiga 

voladissa,

arrencada als camps de blat,

a la nena embadalida

li’n va fer pronunciar

aquest mot i, aleshores, 

l’estel ben devanit, 

ja no s’hi va reflectir

per un temps, al safareig

arreplegador

de tantes i, tantes llumetes.

El seu apel·latiu de veritat

n’era: Espiga o Spica, a la

constel·lació de Verge:

un estel de vuit puntes. 

Abans de marxar, 

aquest esquerdill,

li'n relatà a la noieta

què de vegades, li’n fa

companyia a la Lluna,

i, que aquesta per por

de perdre a la seva amiga,

de tant en tant, l’amaga

al seu darrere....

Adela Payá i Prats

     

A CALP....

A CALP....



Esclaten flors
de magnòlies
i, enllà a dalt,
el Penyal d’Ifac,
com balena agitada,
a totes elles, les vigila;
ell, com guardià protector,
se n’ha erigit capità de
navegació;
amb les seves ulleres
de llarga vista,
tot ho ataülla
i, ha après com far
a sobre de la mar,
a alertar a tothom
dels perills i, de les
sotragades.



A les onades invita
a fer-li’n moltes
carantoines i ell,
com pare abassegador,
a totes elles, les cobreix
d’assossecs;
ara, escopinen
en contra d’ell,
aquelles fúries
retingudes,
que esclafeixen amb
el naixement
de les noves poncelles.




Desprovistes de les
seves bavalles rabiüdes,
retornen força
assuaujades a la seva llar
blavinosa;
escomeses noves,
uns altres capolls en
reprendran contra el seu
custodi, que mai
no s’hi fatigarà per 
anar-les encalmant 
de mica en mica.


Flors de magnòlies
despleguen
els seus pètals,
pausadament,
i, avui, han eludit
els seus enuigs;
el Penyal força sorprès,
regals de codolells
els feia des de l
es alçades,
volia enjogassar-se’n
amb totes elles,
però la mar capritxosa,
anhelava seguir
arronsar-se
sota l’influx dels raigs
llumeners,
què un Sol captivador,
a pleret,
li anava llevant- los
els seus rínxols
de neulines..






Adela Payá i Prats