Quan arribi aquest jorn

QUAN ARRIBI AQUEST JORN...

GEORGETTE AGUTTE   ( 1867-1922 ) " Una Dona amb  un ram  de lilàs"                                              ...

dimecres, 3 de maig del 2017

BARRUFET....



MATTHIEU LABROSSE
 " DIABLES "




   
                                       

 BARRUFET...!


A corre-cuita i,
ben de pressa,
gairebé sense alè,
cercant llocs on
amagar-se’n,
no volent-ne escoltar
els consells
dels savis i, sempre
fugint, amb rostre
llacorós,
on mans emplenades
de nafres,
deixaven camins
amb empremtes
ensangonades.


Coltells estavellats
al terra, fent rebrolls
de vegetals enrogits i,
els paisatges clapits
de passos fugissers,
trencant per un breu instant,
els silencis del sotabosc.


Retrunys als cels
esqueixats,
en clissar des de les
alçades, a tots aquells,
que contraris a la vida,
frueixen d’anar
colpejant-ne als éssers
més indefensos.



A corre-cuita i,
ben de pressa,
gairebé sense esma,
amb urpes de punyals,
maltractant qualsevulla
essència vital,
arrencant plantes i,
arbres, desertitzant
prats i, valls,
fent vomitejar als volcans
sacsejant el terregam,
i, amb musells
llambrusquers
glopejant-se la mateixa
existència,
volent-ne fer imitacions
dels actes solacívols
que no posseeixen
i, aleshores,
arremetent contra
la mateixa creació....
Ells, els apagallums,
els apagaguspires.







Adela Payá i Prats





   
                                       

DIÀLEGS AMB LA NATURA....








FONT ROJA ( ALCOI )


                                

DIÀLEGS AMB LA
NATURA....!



N’hi ha un silenci
d’aquests que et poden
tallar la respiració,
que et duu a paratges
desconeguts i, enllà
no saps qui ets tu.


On els animals et miren i
fins i tot, es comuniquen
amb tu, i la seva feredat
només n’és aparent,
ells mateixos et parlen de
tendreses i, de que en aquell
lloc no existeixen
les violències.


N’hi ha com un hipnotisme
en totes les coses,
et sents com sí estiguessis
surant enmig dels paisatges i,
en tenir un pensament,
alhora, s’hi fa real.
Penses en la mort
o que tot açò n’és un
somnieig i, un elemental
de la natura, et diu què tot
el que albires
n’és fet de veritats.


Mires les flors,
et sembla que
riuen, que ballen i,
canten i, entre totes elles,
han segellat pactes
a l’encop.
De sobte, una
dolça melodia et fa
cantussejar una balada
inconeguda i, mai
no te n’havies trobat
tan bé com avui.


Andaregues de la mà
del Sol, tan complaent
n'és avui;
t’acarona tot el teu
cos amb els seus raigs
llumeners, que
més que escalfar-te’n
el que et produeix
n’és una felicitat
immensa.
Voldries tostemps
ésser el calze de tanta
bellesa i, que mai no
s’acabés aquesta
sensació de benestar.


N’hi ha un silenci
d’aquests que et commou
fins la medul·la,
com sí haguessis
entrat en un estat
de consciència alterada,
com sí alguna portalada
novella se n’hagués
entreobert al teu davant.


Els amics de la Natura,
m’inviten a que agafi
forces per poder
traspassar aquest portó,
i, ara, asseguda al bell mig
del rocam,
entaulo diàlegs amb la
meva Mare Terra.









Adela Payá i Prats 
         🌵🌿☘



                  
                                         


                                



SUPERVIVÈNCIA....

Denominado originalmente Rajavihara ("monasterio real"),
el templo sirvió como monasterio budista, llegando a alojar
al menos a 12.640 personas. En la actualidad la fama de
este templo se debe al hecho de ser uno de los pocos
 monumentos que todavía no ha sido "rescatado de la selva",
pues fue el templo elegido  para mostrar el estado en el que
se encontraban los templos de Angkor a finales
del siglo XIX, cuando fueron descubiertos
por los occidentales. A raíz de esta falta de intervención,
el lugar ofrece una impactante combinación de ruinas y
naturaleza que lo han convertido en una de las principales
 atracciones turísticas de Camboya.










SUPERVIVÈNCIA....


Vivim, perquè altres éssers
hi van venir ací a la Terra,
disposats a oferir-se’n
com nodriment nostre...

Tants animals, ens han
donat les seves vides...!

Molts, vivint en estats
paupèrrims,
amb un decés irrespectuós,
per tal que no passéssim
gana...

Tants i tants vegetals
compleixen la seva tasca
sense dir-ne ni mut,
i, nosaltres n’hauríem
d’agenollar-nos al seu
davant i, agrair-los tot
el que fan i, segueixen fent
per nosaltres...

Un temple n’hauríem de
construir–los en honor d’ells
i, embellir-lo amb paraules
de gratitud..

Les seves ànimes, potser
hi siguin més elevades
que les nostres;
nosaltres els humans,
encara què ens dolgui
som uns autèntics
depredadors,
tot s’ho mengem;
però el pitjor de tot,
és que no hem après
a reconèixer
el què se’ns ha ofert
sense badar boca...

Els nostres avantpassats
almenys, hi van ornamentar les
seves coves amb imatges
d’animals, els enaltien,
encara que molts hi pensin
què n’era una mena de rituals
al voltant de les seves caceres..

Un jorn, tal vegada,
acampem en altres indrets,
on els nostres cossos
no hagin de tenir-ne la
necessitat de manducar,
on les boques hi siguin
empremtes d’un passat
llunyà i, què de cap cosa, no
haguem de cruspir-nos-en.

Aleshores, serem unes
essències de ben diferents:
més energètiques, menys
corpòries, més sublims...



Adela Payá i Prats



dimarts, 2 de maig del 2017

ANTINÒMIA...

PROVERBI ÀRAB




                                  

ANTINÒMIA...



Qui no pot sentir
el sofriment d’un ésser,
com és el teu cas,
al qual hi vas ferir de ple;
de què et pot servir fer el paperet
de compassiu, al davant
de l’emigració dels refugiats…?

Potser n’és una manera
de traslladar els pretexts
a un altre focus ...?

Qui no n’és capaç de reconèixer
la dolença que ha atorgat
gratuïtament
al cor d’un altre ésser humà,
fent ús de les mentides,
i, a més a més, s’hi nega
a disculpar-se’n, pot sentir-ne
la tragèdia d’un col·lectiu
maltractat....?

És clar que no....!


El no demanar perdó
a qui has fet malbé,
et desvia d’aquest
deute, envers uns altres;
es prega l’indult a qui no se li
ha ocasionat i, a qui realment
se li ha colpit, no li’n demanes
excuses....?

No té cap sentit,
n’és força contradictori,
o ben bé, la testerola en té un
desarranjat amb tots els seus
processos bioquímics,
o l’ànima ha marxat
a corre-cuita,
de tan espaordida
que s’hi sentia...






Adela Payá i Prats









            

ROBATORIS A LA MAR....





  JOAN RIERA
 " PESCADORS DE CANYA "


                                    

ROBATORIS
A LA MAR....!



Un dansaire en fa 
giragonses.de paraules arremolinades.
Amb els seus volants 
estrafolaris,
vol imitar a la mar 
emblavida,
arrencant-li les seves 
onades enfurismades.


Brodats a les seves
faldilles en vol sargir 
d’escumes albines
i, taloneja a sobre de les
marmòries aigües 
de turqueses,
dibuixant d’úrpies 
agafades:
peixos i, petxines, 
sirenes i, deesses, 
pescadors i, xàvegues.


Tot un rebombori 
de tantes i, tantes 
estridències,
on els homes a la mar 
devoren a cadascuna 
de les seves criatures 
amb dents força 
allargassades,
que com tridents, 
al Déu Posidó
confronten amb 
desigualtats 
estrambòtiques.


Un ballarí amb peus 
nuus, els mots converteix 
en canyes de pescar i, 
en tenir el seu cistell 
reblert de caps i cues 
sospirejant, esperarà 
contemplatiu el seu 
últim alè.


Trossets de terra, 
banyades pels
gotims i, la sal,
amb lletres majúscules
s’han batejades.
En fan rodolar els seus
noms  novells amb rètols 
ben refulgents,
i, recordar a tothom
què al llarg de l’història, 
quan més a prop en som 
uns d’altres,
més guerres han segut
inventades, 
per tal de fronterejar
amb aigües baptismals
al davant dels altres, 
qui és qui.


Bressols dels opulents,
què amb garfis pirates 
en volen enjoiellar
entre les baules dels 
cadenats, a cadascú 
dels canells agermanats.








Adela Payá i Prats



    

                                   


RECOLLIDA D’ESTELS....

IMATGE: WWW.GOOGLE.COM



                                       

RECOLLIDA
D’ESTELS....



Recollia estels a les nits
a dintre d’un aljub
emplenat d’aigua;
tota classe d’espurnes
platejades, suraven 
a sobre d’ell;
la noia entremaliada,
entaulava converses i,
les batejava amb noms
què les seves formes
la podien ben bé inspirar...

Sempre n’hi havia de diferents,
però s’hi adonava que només
una, des de feia alguns dies,
es repetia de seguit...

Potser no li agradava 
el seu nom inventat, 
i, tantes vegades com li ho
canviava, tornava a fer-ne
acte de presència...

Fins que una espiga 
voladissa,
arrencada als camps de blat,
a la nena embadalida
li’n va fer pronunciar
aquest mot i, aleshores, 
l’estel ben devanit, 
ja no s’hi va reflectir
per un temps, al safareig
arreplegador
de tantes i, tantes llumetes.

El seu apel·latiu de veritat
n’era: Espiga o Spica, a la
constel·lació de Verge:
un estel de vuit puntes. 

Abans de marxar, 
aquest esquerdill,
li'n relatà a la noieta
què de vegades, li’n fa
companyia a la Lluna,
i, que aquesta per por
de perdre a la seva amiga,
de tant en tant, l’amaga
al seu darrere....







Adela Payá i Prats



     

A CALP....





A CALP....



Esclaten flors
de magnòlies
i, enllà a dalt,
el Penyal d’Ifac,
com balena agitada,
a totes elles, les vigila;
ell, com guardià protector,
se n’ha erigit capità de
navegació;
amb les seves ulleres
de llarga vista,
tot ho ataülla
i, ha après com far
a sobre de la mar,
a alertar a tothom
dels perills i, de les
sotragades.



A les onades invita
a fer-li’n moltes
carantoines i ell,
com pare abassegador,
a totes elles, les cobreix
d’assossecs;
ara, escopinen
en contra d’ell,
aquelles fúries
retingudes,
que esclafeixen amb
el naixement
de les noves poncelles.




Desprovistes de les
seves bavalles rabiüdes,
retornen força
assuaujades a la seva llar
blavinosa;
escomeses noves,
uns altres capolls en
reprendran contra el seu
custodi, que mai
no s’hi fatigarà per 

anar-les encalmant 
de mica en mica.


Flors de magnòlies
despleguen
els seus pètals,
pausadament,
i, avui, han eludit
els seus enuigs;
el Penyal força sorprès,
regals de codolells

els feia des de l
es alçades,
volia enjogassar-se’n
amb totes elles,
però la mar capritxosa,
anhelava seguir
arronsar-se
sota l’influx dels raigs
llumeners,
què un Sol captivador,
a pleret,
li anava llevant- los
els seus rínxols
de neulines..






Adela Payá i Prats