A LA QUIMA, LA MEVA MARE...

  



A LA QUIMA, LA
MEVA MARE...!


El dia de la mare per mi,
en seran tots els dies,
com també, el dia del pare.


Estimada mare, en vas acollir
set cabassets,
però de tots ells, un, hi va
marxar al seu tercer dia..
I encara així, vas seguir
endavant per a donar vida
a sis fills de més.


Avui en dia, on tant es valora
el treball i, els diners, ningú
o molts pocs,
en farien exaltació
d’aquesta tasca teva 
per alçar pel damunt de tot,
a sis criatures.


La maternitat en temps
passats, tan excel·lida i,
avui tan trepitjada.
Malgrat tot això,
et felicito per tot allò
que potser en aquest
temps, poques dones i
homes, s’hi atrevirien a fer.


Aquest esforç gratuït 
on cap cosa no s’hi demana,
ni cap salari  i, fins i tot,
si s’hi arriba a la vellesa
sense tenir-ne ni dret
a una pensió.


Injust aquest paper de mare
que tot ho fa de cor i,
que de vegades,
ni company digne l’arrauleix
per a dur la canalla
a bon terme..


La professió més honorable
aquesta de ser mare,
la que tot plegat amb
la Mare Terra
crea vincles insalvables.



Gràcies, estimada mare..!





Adela Payá i Prats
              💕





                  

ECLIPSI A LES COPES....

ECLIPSI DEL VI NEGRE


                                           

ECLIPSI A LES
COPES...!



Dueu-me
al voltant d’aquella
taula roma i,
serviu-me
una copa
de vi negre,
brindaré per tot allò
que no hi va poder
ser i, per aquesta
saviesa ruda,
que neix de tantes
negacions de vida.


M’ompliré el cor
de més vermelló,
ploraré per les coses
que no hi vaig
poder comprendre i,
enyoraré, potser,
temps endarrerits,
on, aleshores,
vaig ser-hi a frec
de la felicitat.


Apropeu-me eixa
cadira de boga,
records d’un besavi
ermità,
què amb les seves
mans tot ho arranjava,
i, escrivia música
sota les llunes
altívoles, fins i tot,
aquell violí seu,
tot corcat, avui
hi és amb mi.



I, dieu-li a aquell home
que mastega
mentides, com caramels
xucla, una i altra vegada,
què a la mateixa
Terra, la va allargassar
de més ombres
amb les seves
actuacions.



Sí tothom maniobrés
com ell ho fa,
el nostre planeta
romandria tostemps
eclipsat.








Adela Payá i Prats
              🍷

                                           

BURLANERS...

 ADRIAN BROUWER 
( 1605-1638 ) "Jove Fent Mofa"


   
                                 

BURLANERS...!



Promeses sacrificades,
degollades,
repenjades a les cúpules
de les esglésies barroques,
amb llacets de colorets,
lluint d’incompliments.


Promeses
emmascarades de
traïcions, sospesades
a sobre de les balances i,
sempre força elevades
al seu plat de les
mesures...
On a cada estona,
perdedisses, es llancen
als poals
de les rendicions.


Musells roents
exhibint-se de paraules
tafaneres, fins i tot,
atrevint-se a fer-ne
demostracions
de tot el contrari
que s’hi ha exposat,
sense tenir-ne cap esglai
compassiu, al fons
dels seus cors.


Brutalitat segellada
a les ànimes
enllardades i, ensutzeïdes,
que sembli ser
que hi hagin aterrat
a sobre d’aquest planeta
amb el deliri
d’infringir bretolades.


Promeses endurides
com pell d’escarabats,
fent-ne escarnis de les
veritats i, complaent-s’hi
amb tot el malbé que
hagin amuntegat al llarg
de la seva existència.


Recol·lectors de malvestats
amb somriures cínics,
continuant els actes
dels seus avantpassats,
d’aquells que pensant-s’hi
ser déus, exigien als humans,
sacrificis de carn i, de sang.







Adela Payá i Prats

   
                                 

DISCÒRDIES...

 FRANCISCO DE ZURBARÁN 
 " Natura Morta "


                   
                                  

DISCÒRDIES...!


La discòrdia, vas emprar:
forquilles de tres dents
manducaven tot allò que
no corresponia...mentre un
ganivet ben esmolat,
tallava amb discreció
records d’un passat.


Culleres d’alpaca,
en feien arreplecs
del consomé liquat,
acompanyat
amb lletres de blat;
a cada alçada en
direcció als llavis,
la teva llengua,
assaboria
els descuits amb
complaença.


I, una safata amb les
postres ensucrades i
caramelitzades,
n’era oferidora dels fruits
de l’abandon.

En acabar de paladejar
els menjars dels oblits,
jeies com un ésser
amnèsic i,
amb cor estrangulat
com coll d’embut
estilitzat,
inauguraves el ball
dels zombis.


A la recerca de nous
comiats, et precipitaves,
per a fer-ne inicis
de romanços fingits i,
amb baveralls de molts
dibuixets,
com nen famolenc,
ja pregonaves
fugides escorredisses,
però abans
n’havies d’assaciar-te
amb nous cadells
que poder tastar-ne.


Un anar fent camí
on satisfer desitjos
afamegats, que no pas
enaltir-se’n amb
les delicadeses
del cor i de l’ànima..






Adela Payá i Prats





                
                                  

FOC D’ENCENALLS...

  NAVARRO LLORENS
 ( 1867-1923 )
" Amenaça de Naufragi "


                                

FOC D’ENCENALLS...!


Nàufraga de les teves
covardies,
amb timó estavellat i,
veles arrapissades,
m’hi estic al bell mig
de la mar, cercant els
teus braços
de fusta corcada.


Esclafits de bombolles
des dels meus llavis
em capbussen al
fons de l’oceà,
tempteigs de mort
m’anuncien els ofegaments,
i, ell, com dofí alliberador
amb la seva coratgia
me n’ha fet renéixer
de nou a la vida..


El meu tresor, de sobte,
n’ha fet llucar des de
la seva pell esllavissada,
forces que ignorava
arraulides, a dintre d’ell i,
com regal magistral,
tos dos plegats,
n’hem evidenciat
tot allò que hi emmudíem.


Ara, arran de mar, solquem
els nostres somnis marcits,
que de mica en mica,
ja hi comencen a florir
amb rebrolls d’onades
dolces.


Aferrissada a les teves
gallardies,
avui, em preparo per
agafar-li el fil a les nostres
estimes engalzades,
allà dalt, als firmaments,
on els nostres enfilalls
porpres, s'hi encaboten
de nou,  a voler-se’n 
entreteixir.








Adela Payá i Prats
             💜





                              

CONVERSES D’AMIGUES...

               

Pintura de l’expressionisme
amb influències del fauvisme.
“ Converses entre dues amigues “
               
                         
                                  

                 

CONVERSES
D’AMIGUES...!



Benaurada criatura
què amb catifes blondes
entapissaves un cos
de ferralla amb angles
desiguals...


Què corpresa pels afalacs,
descuidaves la teva llar
per tal de lluir-ne com 

fanal aclaparador.


Què no n’és d’or, tot el que
rellueix, que de vegades,
s’hi oculten trapelleries
d’ancians, volent-s'hi fer
passar per jovencells..


Benaurada criatura,
que fent cas omís de les
paraules d’un vellard,
sense comprovar-les
amb saviesa, per tu mateixa,
li'n vas barrar la teva
porta als amics que sí
què ho eren.



No calen lloances que ens
puguin arraconar, entre
espases esfilagarsades,
anys de tresqueres llaurades
amb amor, .....què això
només obeeix a estratagemes
i, manipulacions d’entitats
vanes, què a la seva vida
tota l’han omplida amb ornaments de bagatel·les.

No destrueixis en un sol jorn
tot allò, que tant de temps
et va dur a tenir-ne un jardí
ben florit..


No pot haver-hi pau als cors
dels homes i, dones,

que rebleixin els espais de 

tants i tants sofriments.


Sí per a ser feliç, n’hi ha que
provocar-ne tant de turment
al nostre voltant, hi hauríem
de plantejar-nos-en, 

sí volem aquest tipus de 

felicitat homicida.







Adela Payá i Prats
              ⏳

                          
                                  

                 

RELLUCS D'ODI...

BERNARD HEISIG
" Expressió de l'Odi "




                                        

RELLUCS D'ODI...!


Llengües clapades
d’espines,
llançades contra les airines
en fan nierols en unes 
altres, de més endolcides,
fruit de les herències.


Mentre les querences
lliguen mans i, cors,
les rancúnies, en
fan nusos que no s'hi
poden desembastar.



Prohibicions als descendents
de seguir fent de transmissors
als llaços familiars,
quan l’amor se n’ha trasmudat
per un odi inexplicable.



Espadatxins amb els seus glavis
força esmolats, retallen
aliances ancestrals,
sense raonaments, amb desídies
obscurantistes,
perquè sí, i tan sols perquè sí.


No calen llàgrimes als desconcerts sense sentit, 
ni que t’arrapis
el teu cos amb ungles punxerudes,
ni que en facis rodolar
el teu cap a la sínia de les incongruències.


No n'ets el safareig de les
immundícies de cap ésser
de la creació, 
no vas néixer per a fer de claveguera de cap criatura.
I, sí algú, lliurement,
n’ha decidit empastifar-te
amb excrements de l’ànima,
deixa que continuï amb
el seu ofici de mascarat.


Esculpeix-li al seu darrere
ales alígeres, per a que emprengui el seu vol agosarat 
i, sí és el cas, al seu bec, 
fica-li’n solfejades benaurades, per a que almenys a la 
Mare Natura
complagui amb la seva xiuladissa.







Adela Payá i Prats