UN RUSC D'ABELLES...!
L'amistat no hi va ser tal,
quan per nimietats
un, dels dos, s'hi va aixoplugar
a la cova dels esporuguits.
N'hi ha rostres de llanternes
què hi volen romandre
tostemps resplendint de
lluïssor.
Ara, amb lluminàries roges,
blaves, esgrogueïdes;
mai, no volen extinguir- se'n;
a l'hora de dormir: llum porpra.
L'amistat no hi va ser tal,
quan per exposar-se'n
al davant del públic, n'hi
havia que sacrificar a algú.
Revoloteigs de flors i,
fullam als jardins,
les ventades arrossegen veus altívoles,
als cimalls de les muntanyes.
Estels de paraules, a les nits,
t'envien sons entre les escletxes
de les finestres, et diuen el què
mai no n'haguessis volgut escoltar.
Passes allargassades et menen
a fugir dels escenaris vanitosos,
n'has decidit perdre't, endevinant
nous senderols.
El Sol, el trobis molt més inquietant,
la Mare Natura, tostemps et
guareix les teves nafres i, estar- te
amb tu, n' és molt més reconfortant.
Ell, el què s'hi jactava d'amic de
l'ànima, tan sols n'era un plagiador
d'un conte de fades, imitant a un
personatge que no li corresponia.
Aqueixa posada en escena et va
captivar; els titelles no en tenen de
cor, hi són conduïts per uns altres,
no per ells mateixos.
Encara aquests monyicots no han
adquirir la capacitat de
l'autoconeixement, obeeixen a
una ment grupal.
Quan l'amor els hi llança
fletxes al cor, no hi saben defendre
eixe gran sentiment; els hi ve massa
gran i, acaben atemoritzats.
Adela Payá i Prats
😮🤗🤤☹🙁😞
