Quan arribi aquest jorn

QUAN ARRIBI AQUEST JORN...

GEORGETTE AGUTTE   ( 1867-1922 ) " Una Dona amb  un ram  de lilàs"                                              ...

dissabte, 6 de març del 2021

PIERRE MIGNARD

 




<𝗖𝗥𝗢𝗡𝗢𝗦 𝗖𝗢𝗥𝗧𝗔𝗡𝗗𝗢 𝗟𝗔𝗦 𝗔𝗟𝗔𝗦 𝗔 𝗖𝗨𝗣𝗜𝗗𝗢>     

                                (1694)



Autor: Pierre Mignard
      (1612-1695)




“Cronos cortándole las alas a cupido”
es una de las obras más representativas de Mignar.

En ella nos cuenta como el dios griego, padre del tiempo, le corta las alas al amor como una alegoría de que el amor es víctima del paso del tiempo, es decir, de su propio futuro.

“El amor lo vence todo, pero el tiempo vence al amor”. Con esta frase, Mignar ha querido darnos luces del significado de esta pintura.

Cronos sostiene con fuerza sobre sus piernas al amor representado como un niño que ante una travesura está a punto de recibir un castigo.

Al cortar las alas del amor, está poniendo sus pies sobre la tierra, con esta metáfora Mignar nos da a entender que este amor idealista ahora se convierte en un amor realista y más centrado.

El tiempo es pintado musculoso y con barba, lo que nos muestra su fuerza y sabiduría.

Bajo sus pies está la guadaña, que hace alusión a su poderío sobre la mismísima muerte, a un lado se encuentra el reloj de arena que indica que el tiempo no se detiene, las flechas de Cupido están en el suelo sugiriendo que el amor ha caído derrotado por el tiempo, aunque esto no puede ser del todo cierto, el tiempo no ha vencido al amor, las flechas no están tiradas o rotas, sino protegidas dentro de su carcaj resguardadas a un lado.

Se cree que Mignar realizó esta pintura con el fin de aleccionar a sus cuatro hijos sobre la relación entre dos seres humanos que con el tiempo puede tomar dos caminos distintos:
o el amor se desvanece con el tiempo o se transforma y evoluciona en un sentimiento más maduro.


                                     🌺🌻

COMPONENT- ME..!


 






COMPONENT- ME..!




Quina importància
hi pugui tenir el que
pensi o senti, sí
tu, cautelosament,
te n'has posat les
sabates d'encaminar- te
cap enrere.

A passes silencioses,
te n'has anat allunyant
sigilosamente,
escarser de paraules
i, d'accions.

Amb el vestit de flors
has marxat al jardí botànic
dels sospirs, on gairebé
tothom s'exhibeix
com floració exòtica.

Des del teu globus
t'has enlairat envers
els viarons cèlics,
acompanyat pels
peluixos acolorits.

Abandonament dels
sentiments inaugurats
a l'impluvi de la llar,
on les gotes de pluja
amb rabiüda constància,
els han dissolt.

Quina importància
hi pugui tenir el que
pensi o senti, sí ja
descaradament, n'has
fet obviats de tot allò
que ens va junyir.

N'has fet els ulls
grossos, vers el que
no et plaïa,
i encara que el
tempanell
n'era ple d'algunes
esquerdes,
has consentit
que s'hi fessin més
i més amples.

Del barret màgic
que duus a sobre de la
testerola, se'n surten
idees, imatges,
pensaments estranys,
que t'han espentat
a esborrallar el que
per tu no n'era de
convenient.

Potser, les persones
per alguns, llueixen
com quincalla o com
oripell...com bijuteria,
la qual poder llançar-la
als contenidors de
les escombreries.


En aquest moment
hi sóc fora
de la teva ment,
esclafada contra una
escrostonada paret,
on s'està la mar de bé.

A hores d'ara, rac
a fora d'una cassola,
on el líquid d'ebullició
no se sabía exactament
a quina cosa forana
podria haver- ne pertanyut.

Quina importància
hi pugui tenir el que
pensi o senti,
sí ja veus, que mai
no hi vaig significar
res a la teva vida.

Cap obligació ni
submissió,
millor la veritat,
per molt crua que hi sigui,
així doncs, ella, ens
farà fugir dels éssers
acostumats als fingiments
i a les compulsions.


S'està còmode al mur
de les veritats...!






Adela Payá i Prats
            🌷

dijous, 4 de març del 2021

ESPECTACLE GROTESC..!

 








ESPECTACLE GROTESC..!






N'és cert, n'hi ha
coses que no hi són
per mi,
com aquell gest que
denotava tanta
altivesa al voltant
d'una imatge pètria.


Estimo la senzillesa.

No em corresponien
aquells fets llaurats
d'escadussera presència,
com tanmateix, no em
pertanyien les paraules
amb espines;
ni tan sols els regals
de les roses,
disfressades de dàlies.

Em complau el respecte.

N'és cert, per mi
no n'hi ha cels de purpuri,
ni mars irisades,
ni paraules de flors
esgrafiades,
com tampoc l'enyoradissa
tendresa es delectaria
per abillar- se amb
ropatge de mussolina.

Al contrari del que sentia
s'hi varen presentar al
meu davant:
una conxorxa de garrepes
amb propòsits desmanyotats.

Encara que ho vaig haver
d'assimilar, hi vaig decidir
què no acceptaria aqueix
aquelarre de diablots,
on a la fi, amb un cop sec
i estrepitós
una porta n'era tancada
amb un vessament
de cristalls romputs.

N'és cert, tu, no n'eres
per mi, venies de l'inframón
amb accions de destrosses.
De les querences res no
en volies saber,
et sadollaves d'anar
relliscant per les pellofes
com llimac esmunyedís.

No em sento atraguda per
les criatures dolentes,
em fan sentir calfreds
i esgarrifances,
hi sóc amant dels guaridors
escalfs i perllongats amanyacs.

El meu caminoi ara mateix
n'és reblit pels éssers
cristal.lins. Marxaré
definitivament amb ells.
Els preguntaré el per què
de tants personatges
grotescs i carnavalescs
desfilant a l'escenari de la
meva existència.








Adela Payá i Prats
            💎

dimecres, 3 de març del 2021

ANTONIN ARTAUD O ANTOINE MARIE JOSEPH ARTAUD.

 





ANTONIN ARTAUD O
ANTOINE MARIE JOSEPH ARTAUD.
               (1896-1948)




Poeta, dramaturgo, ensayista, novelista, director escénico y actor. (Francia)
" Creador del teatro de la crueldad."





<UNA DE SUS ÚLTIMAS DECLARACIONES >




"Sé que tengo cáncer. Lo que quiero decir antes de morir es que odio a los psiquiatras. En el hospital de Rodez yo vivía bajo el terror de una frase:
"El señor Artaud no come hoy, pasa al electroshock". Sé que existen torturas más abominables. Pienso en Van Gogh, en Nerval, en todos los demás. Lo que es atroz es que en pleno siglo XX un médico se pueda apoderar de un hombre y con el pretexto de que está loco o débil hacer con él lo que le plazca. Yo padecí cincuenta electroshocks, es decir, cincuenta estados de coma. Durante mucho tiempo fui amnésico. Había olvidado incluso a mis amigos: Marthe Robert, Henri Thomas, Adamov; ya no reconocía ni a Jean Louis Barrault.
Aquí en Ivry sólo el doctor Delmas me hizo bien; lamentablemente murió...Estoy asqueado del psicoanálisis, de ese "freudismo" que se las sabe todas".




Antonin Artaud


                         ⭐⭐⭐



Esta mañana
yo que todo lo he inventado
he comprendido
por primera vez
la diferencia
entre una sensación
y un sentimiento
en la sensación
se toma lo que llega
en el sentimiento
se interviene.





Antonin Artaud
Pintura: John Williams Waterhouse
         (1849-1917)


PÀGINES DE PAPER..!

 









PÀGINES DE PAPER..!




Pàgines de paper
més brunes que
blanques, un xic
rebregades, les
passava una rere
l'altra, des d'un llibre
que glossava dels
amors penombrats.

No en parlava del
bon amor, que ho feia
dels malaurats.
Explicava com havia
un, o una, d'enfugir-se'n
de cadascun
dels mal tràngols.

La solitud sempre hi
serà la millor companya,
que no pas un ésser
tocat pels llampecs
infernals.

Em venia a la memòria
un home que en conversar
amagava el seu cap,
al mateix temps que
abaixava una maleta
del seu cotxe.

N'era un roig equipatge
què amanyogava un
cor oblidadís;
amb prou feines, se'l podia
escoltar com palpitava.

Les emocions n'eren
constretes en capses
de vímet;
els ulls reflectien senderols
empolsegats,
aombrats per un munt
de xiprers.

Llibres a les mans,
paraules trèmules,
les estimes, emboscades,
els cossos despullats
dels amanyacs.

L'estrany personatge
recollia en petites garjoles:
escapolons d'amorositats,
com si fossin terrossos
de sucre.

Rapinyaire de les volences,
emprenia caminois
per complaure una vanitat
cada vegada, més eixamplada.


Pàgines de paper
llegia des d'un llibre anònim
mentre, ell, penjava
paraules de libèl.lules
des del sostre
i, en feia barquejar fanals
encesos a sobre del
lànguid rierol.







Adela Payá i Prats
             📖

dimarts, 2 de març del 2021

BERTOLT BRECHT



 



BERTOLT BRECHT
(1898- 1956)



N'hi ha moltes formes de
matar a una persona.
Acoltellar- la amb una daga,
llevar- li el pa,
descurar la seva malaltia,
condemnar- la a la misèria,
fer- la treballar fins el seu defalliment, 

incitar- la al suïcidi,
llançar- la al combat bèl.lic, etc.
Tan sols en el primer cas,
el nostre estat ho desautoritza.




Bertolt Brecht





ARBUIXELLS A TOCAR DEL CEL.!


 






Pintor: DIMA DMITRIEV
Pintor ruso






ARBUIXELLS A TOCAR
DEL CEL.!







S'enfila la branca
a dintre d'un trau blau.
S'omplin els fulls
de mots cèlics,
mentre una part dels
records,
en són esquitxats
pels aiguabarreigs.

Es fatiga el cos al pas
dels anys, sotmés
a events força desgavellats.
Un vagabundeig de peus
cansats, barrina la
gleva de més i més clots,

Com rebroll d'arbre,
fantasietges un lloc
en connexió amb la terra
i el cel.

Te n'has acolorit de blaus
i, de verds, de bruns
i, de grocs, de carbasses
i, de lilàs.

Necessites un descans,
els teus ulls han esborrat
camins de continuació,
has de detindre't encara
que no t'agradi.

Un incís, un asseure's
instantani, haver de
traspassar-hi  l'astre Sol,
on guarnir- te'n amb els
seus raigs blanquívols.

Mancada de l'energia vital,
t'arrossegues per la
glauca molsa, albirant
les lletres inscrites al sòl
de la Mare Terra.

Amb el transcurs del temps
te n'has anat empetitint
de mica en mica,
ja res no esperes de la
teva existència;
no n'hi ha anhels de cap
tipus;
les esperances s'han
avorrit de tan llarga espera,
els desitjos s'han volalititzat,
l'ànima n'és buida:
una mena de desert,
un pou sec.

Tot el que has experimentat
li ho has retornat a l'Univers,
fins a ressorgir com espurna
novella, però eixe sobresalt,
eixe enrenou, segueix arrelat
al teu esperit.

Voldries un canvi abissal,
tallar- ne cadascú dels negatius
al film,
recrear- te'n amb unes altres
tomes i, poder girar full.

S'enfila l'arbreda sencera
a les aigües de l'empiri,
s'hi està bé en eixe espai,
on tothom sembli més feliç
que ací.

Em plantegen de quedar- me
una llarga estona,
però n'és tant l'ensopiment,
que tan sols en tinc forces
per a contemplar, no pas per
a prendre'n decisions.

L'anouer em ve al rescat,
m'acotxa al seus branquillons,
em cantusseja la cançó
de la Terra i, em gronxa
entre les assuaujades brises.

Ell, renascut de les seves
cendres, afegeix:
" on és aqueixa nena que
llucava d'alegrances a
cada instant. "

Recorda, recorda...!

Quan hi vas entregar la teva joia
a canvi de les tristeses.

Recorda, recorda...!






Adela Payá i Prats
             🌞