Quan arribi aquest jorn

QUAN ARRIBI AQUEST JORN...

GEORGETTE AGUTTE   ( 1867-1922 ) " Una Dona amb  un ram  de lilàs"                                              ...

dimarts, 21 de novembre del 2017

CONJURS...









CONJURS...!



Sí un jorn torno a venir
a aquesta Terra, encara
que ho dubto,
serà amb ànima de guerrera
per a combatre les injustícies.


Vosaltres, éssers truculents,
què feu explosionar planetes
e instaurar guerres per tot
arreu, quina cosa espaordida
haveu llaurat a dintre
dels vostres cors...?


No teniu compassió per tots
aquells a qui arruïneu, feriu
o mateu;
per tots aquells a qui injecteu
les vostres malalties inventades
en els vostres laboratoris;
per tots aquells als quals els
arravateu les seves riqueses
i, a més a més, els hi feu patir
de gana.


Totes les vostres recreacions
de les mentides, 

totes les vostres argúcies, 
tots els vostres desgavells,
les lleis de l’Univers us ho 

retornarà triplicat
i, aleshores, potser
reconeixereu tot el que 

ens haveu infringit als 
humans.


Seré guerrera de la llum i, 

a per vosaltres hi aniré cada vegada què als meus 
germans nafreu.


N’estic enfartida de tants
sofriments, de tantes angúnies,
de tantes fereses.


Açò, ja s’ha d’acabar, ja n’hi ha
massa i de sobra.


Conjur:


Dels ulls dos glavis d’or t’encegaran,
dels orificis del nas, efluvis platejats te hipnotitzaran, 

de les oïdes dues flames
daurades t’abrusaran i, 

de la boca llengües de volcà t’enduran de retorn
al lloc on pertanys.




Adela Payá i Prats

               🔮
             






diumenge, 19 de novembre del 2017

PREGUNTES A LA MATINADA...



GABRIEL MARK LIPPER
" Morning  Coffee"



                               

PREGUNTES A LA
MATINADA...!





Amb un cansanci més agut
en veure passar els anys entre
cossos més desequilibrats,
ens dificulta llargament la coratgia de romandre ben vius,
convertint-nos en un acte
feroç d’agosarada audàcia.


Potser t’agradaria poder de nou
renovar-te’n de les agostades
energies, o tal vegada, ser-ne hostessa d’uns altres mons on prevalen uns altres valors.


Bombardejada tots els jorns
amb notícies esquizofrèniques,
voldries poder capgirar-ho
tot, però la bogeria encara no
en té de cura.



Mantenir-se’n al mateix lloc,
sense sucumbir-hi per les impotències,
ja comporta el seu mèrit.


Ser-ne conscients de la mancança dels nostres poders arravatats,
i, tenir-ne que afegir cada jorn a sobre dels nostres muscles, més dolences, també n’és meritori.


Mentrestant, dia rere dia, s’inflem de més i més vexacions què com a éssers humans ens destrueix de mica en mica.


Contemplar i, escoltar entre pantalles i, ràdios, el que no 

podem abassegar,
ens limita com essències creadores que hi som.


Hem vingut potser a humiliar-nos sense remei, al davant dels que tot ho poden...?



O hem aterrat ací per a reconnectar-nos
amb el que ens pertany 

de debò i, que tanmateix, no 
hem assolit com
reconquerir-ho...?





Adela Payá i Prats
              🌾

         


                               


EL QUÈ NO Hi VA SER...!

                              

AZALEAS                              
                                        

EL QUÈ NO Hi VA SER...!


Fins fa poc encara guardava
les teves medalles de judoka,
les quals les vas guanyar mentre n’érem junts a la Universitat.


I, aquells regals què em vas 
dur de Copenhaguen, 
algunes epístoles,
i, les petites andròmines,
què un jorn qualsevol, 
vaig decidir de cremar-les 
entre flamarades ben lluents.


Tot ja s’havia acabat, i no volia
aleshores, regressar al passat.


D’aquell temps endarrerit, el què
més t’agraeixo són els cossiols
d’azalees, ...A la Xina, aquestes flors volen dir:

“ Arbust que recorda a la pròpia casa”.


També hi vaig gaudir molt dels
passeigs per la muntanya
quan recollíem plantes silvestres,
i d’una nit molt especial a
 “ Platja Llisa “  ( Santa Pola )
on ben abraçats recorríem l’oceà..



Però ens vam esvair, vam restar
impresos en aquell Sol, què albiràvem als vespres i,
com ell, hi vam marxar,
però en el nostre cas, ja no vam
relluir de les successive alborades.


Ens vam disgregar per tostemps
entre pètals de flors, 
crepuscles de mar i, passejades entre serres.


L’astre Sol ens havia empresonat
a dintre del seu nucli, i era només
en aquell indret, on romaníem
tots dos plegats convertits en
partícules d'heli.





Adela Payá i Prats
               🌞


                                         


dissabte, 18 de novembre del 2017

RETROCEDINT EN EL TEMPS....

VINYES A NOVELDA



                        

RETROCEDINT EN EL
TEMPS....


Un món ple de sintetismes,
mentre tu i jo, al davant
de la mar, ens buidàvem
els cors de tot allò
que ens feia malbé.


Ens declaràvem
a les fosques, enmig d’una
lluna neguitosa,
paraules escalabrades,
i, se n’adonàvem que només
els cossos ens unien,
no pas les nostres ànimes.

Ens vàrem acomiadar
a sobre del sorralenc,
amb un esguard ploricó,
entre mans humitejades
per la sal i, l’arena.

Els nostres braç0s i les
nostres cames, volien
apropar-se’n amb més
intensitat que mai,
malgrat què els nostres
esperits des de ben lluny,
ens escridassaven
què no n’havíem segut
creats l’un per l’altre.

Aleshores, les nostres
vides, van recórrer
viaranys oposats i, fins
i tot, també, la nostra
amistat la vam perdre.

Res ja no hi quedava d’aquells
anys universitaris.
De tant en tant, puc encara
sentir remoreigs de veus;
sons de peces d’escacs retrunyint
contra el tauler;
passeigs per les teves vinyes
a Novelda,
i, aquelles discussions
nostres, que mai no s’acabaven,
com el ressò dels silencis
què s’hi perllongaven per hores.






Adela Payá i Prats














ELS COLONITZADORS...

JONAS BURGERT ( 1969 ) " Staub Stickt "



                                    

ELS COLONITZADORS...


De la fredor en cors mutilats
s’esdevenen les fereses,
les ignoràncies, les indiferències;
el complaure’s en fer malbé
als seus semblants;
la destrucció d’una Terra
què n’estava dissenyada per
arraulir tots els coneixements.



Arribaren hordes errants des
d’uns altres Universos, 
amb ímpetus de destrucció i, 
de corrompre-ho tot i, 
varen fer pactes amb els
governs, amb sofriments 
d’éssers humans.

No entenien ni podien sentir
el significat de l’amor,
mancaven del seu cos emocional.

Inventaren les guerres, 
les malalties, les presons;
crearen paradigmes emplenats
d’insensateces i, d’horrors;
el seu objectiu n’era i, encara
n’és: el posar a la raça humana
de genolls.

Els seus ninotets de joguines,
els utilitzen per a l’esbarjo
d’enjogassar-se’n amb la nostra
genètica.

Una lluita estem vivim entre
el bé i el mal....Sembla què aquest
divertiment no s’hi acabi mai.

Aplegarà el dia què tothom
hi serà conscient i, aleshores,
potser els humans ens puguem
dignificar d’aquesta llastra
que ja dura molts i, molts segles.




Adela Payá i Prats






   

dijous, 16 de novembre del 2017

ÀNIMETA DE PELUSSA...






ÀNIMETA DE PELUSSA...!


Vola, vola, petit ésser
de polsim amb les teves
ales d’almesc.


Asseguda al banc de les
contemplacions, quedo
embadalida pel espectacle
de les muntanyes:


“El Moncabrer” 

“El Benicadell”
“l’ull del moro” 

“ La Serreta”
i, un Sol amb braços 

diamantins
enllumena cimalls i, aiguavessants.


Arquitectura ancestral, 

on les mans de l’home 
no han participat
de la seva construcció, 

de la seva bellesa i, 
de la seva màgia.


Mare Natura, tan prodigiosa,
tan embolcalladora, que tota
la teva creació em duu
a quedar-me per sempre
força esbalaïda.


A recer teu, em voldria 

tostemps eternitzar,
omplir-me’n de les teves
carantoines i, de les teves abassegades.


Vola, vola, petit ésser
de polsim amb les teves
ales d’almesc.


Un dia, com tu, tornaré 

de nou a voletejar, 
aleshores, hi aniré
a sobre de les serralades 

que en van veure néixer i, 
jugaré amb les bestioles;
escodrinyaré
les grutes amagadisses,
aniré al poblat ibèric, 

on abans hi van viuré 
els meus avantpassats i, 
entaularé diàlegs amb 
els seus esperits.


En ser feta de borrissol
tot ho indagaré...!






Adela Payá i Prats
             🦄

      

                              

                                         

UN PASSEIG A LA TARDOR...

"ACÀCIES AL CAPVESPRE"  CARLES SALOM



                             

UN PASSEIG A LA
TARDOR...


Solfejades de florades;
compassos musicals
als branquillons dels arbres;
una nova melodia
inauguren, avui, els boscos.

Un ocell cantaire a sobre
de les arborades, arpegis
de violins en fa sonar;
arpes amb tonalitats
endolcides, els ventijols
extreuen en ser-hi a frec
de les tiges dansaires;
i, una colobra amb els seus
esbufecs amenitza els espais
amb sons més greus.

A la tardor, els murmuris
canvien de sonalles,
van al compàs dels colors.

I, unes fulles esgrogueïdes
amb esclats de rogencs,
han transformat les seves
partitures en unes altres
de més assuaujades.

L’aleteig de les voliaines
blanques, amb vols més
alentits, ens mormolen
una fragor menys sonora
i, despenjades enmig de les
airines, fan la impressió
de ser-ne immobilitzades.

Asseguda sota una acàcia  
esplendorosa, enmig dels
somnis, n’he pogut
escoltar converses entre
els arbrissons.
El zumzeig de les abelles
rondinant a l’entorn
de les flors, m’han
desvetllat del llenguatge
al regne vegetal.




Adela Payá i Prats