EL QUÈ NO Hi VA SER...!

                              

AZALEAS                              
                                        

EL QUÈ NO Hi VA SER...!


Fins fa poc encara guardava
les teves medalles de judoka,
les quals les vas guanyar mentre n’érem junts a la Universitat.


I, aquells regals què em vas 

dur de Copenhaguen, 

algunes epístoles,
i, les petites andròmines,

què un jorn qualsevol, 

vaig decidir de cremar-les 

entre flamarades ben lluents.

Tot ja s’havia acabat, i no volia
aleshores, regressar al passat.


D’aquell temps endarrerit, el què
més t’agraeixo són els cossiols
d’azalees, ...A la Xina, aquestes flors volen dir:

“ Arbust que recorda a la pròpia casa”.


També hi vaig gaudir molt dels
passeigs per la muntanya
quan recollíem plantes silvestres,
i d’una nit molt especial a
 “ Platja Llisa “  ( Santa Pola )
on ben abraçats recorríem l’oceà..



Però ens vam esvair, vam restar
impresos en aquell Sol, què albiràvem als vespres i,

com ell, hi vam marxar,
però en el nostre cas, ja no vam
relluir de les successive alborades.


Ens vam disgregar per tostemps
entre pètals de flors, 

crepuscles de mar i, passejades entre serres.


L’astre Sol ens havia empresonat
a dintre del seu nucli, i era només
en aquell indret, on romaníem
tots dos plegats convertits en
partícules d'heli.





Adela Payá i Prats
               🌞