AVUI, A ALACANT...

                                  

                     

AVUI, A ALACANT...


Avui, a Alacant, al passeig
de l'esplanada, entre parades
de <souvenirs> i el port nàutic
al capdavall.

Arbusts ancestrals que hi eren
quan n’era una nena, i encara
continuen més formosos que
jamai ho han estat.

Els petits genis de l’arbre
entre el fullam s’hi aboquen.
Diminuts éssers cristal·lins 
titil·len entre les llums del
vespre.

Palmeres i Ficus s’estenen
envers els cels amb més
diligència que abans.
Geranis rojos i Hibiscs rosats
fan de catifes als troncs.

Les meves petjades del passat
ara mateix s’hi ajunten amb
les de l’ara....Jo duia les meves
filles ben menudes de la mà
i, ara són elles, les que amanollen
les seves criatures.

Tot conflueix en un mateix
punt geogràfic, i el banc
on s’asseiem tu i jo, quan aleshores
carregàvem molts manuals,
reviu de pedra enllustrada.

N’hi ha més vaixells ancorats
a la mar i, més atraccions pels
infants, la ciutat ha crescut
en demesia i, també hi viuen
més estrangers que ho feien
en un temps endarrerit.

Però n’he assolit rescatar 
records soterrats al dessota 
del sabulós,
empremtes de sal adherides
a les nostres mans i, aquelles
taques de quitrà, què un dia
ens van dibuixar les aigües
a les nostres pells.

El Sol silenciós, s’ha ocultat
entre nuvolades boiroses
i, ja a boqueta de nit, li n’he
escrit a la mar balades
enamoradisses amb tinta
ben roja.

A Alacant, avui, hem viscut un
jorn ben màgic, entre les botigues
de llibres, els castellets dels nois
i, la música de la muixeranga
sonant entre les xirimites, els
tabalets i, els flabiols.

Aleshores, l’oceà emblavit hi semblava
que ballava, abillat amb volants perlats.
I, un esquitx de passes dansarines,
les dues galtes me les han humitejades.






Adela Payá i Prats