FLORS DE NARDS...

FLORS DE NARDS

FLORS DE NARDS...!


Nívia infantesa,
albada joventut,
els nards sempre
hi anaven vinclats a sobre
dels meus cabells negres.


Flors menudes i, blanquinoses,
amb perfums què t’extasiaven,
què et transportaven a llocs
paradisíacs, on tothom hi vivia
en harmonia, on les guerres
no se sabia quina cosa n’eren,
on les persones gaudien de la
intercessió de la Natura.


Es rebia al Sol de bona matinada i, després desdejunaven tots plegats
amb taules que sorgien de sobte del no res, emplenades 
de tot tipus de menjars..


El mateix hi passava amb el crepuscle i, la sortida de la lluna.


Els nards em recorden la innocència de qualsevulla 
cosa;
la puresa de qualsevol acte;
la divinitat que n’hi ha en tota polsació creativa.


Amb les seves essències 
hi vaig viatjar al món, 
on res no n’és tocat
per la malvestat, 
on les criatures
romanen per sempre
candoroses.


Quan van deixar d’arribar 
aquestes poncelles 
de forma natural a la
meva existència, com abans
ho havien fet,
hi vaig començar a visualitzar
el món de les aparentes 
realitats i, aleshores,
hi vaig trobar a faltar
tot allò que hi havia admirat
essent encara massa menuda.


Potser segueixo cercant 
aquella forma de vida tan
tendra, tan dolça,
que hi vaig explorar a través
dels influxos dels nards...!








Adela Payá i Prats
              💮