SER DIGNE DE...?

                      

 ROCK-ARCH


                      

                           

SER DIGNE DE..?



A l’amor li’n posava caputxetes
esblaimades,
fins a diluir-ne el seu rostre deliciós;
l’encongia entre líquids minvants i, després l’amagava ben camuflat, entre les llavoretes dels bonsais.


En créixer una mica, el retallava
arran del seu substrat arenós.



No volia albirar-lo ni de lluny,
però com comediant aficionat,
al davant del seu públic, fingia
sentir-se’n tocat per la màgia d’Eros.


A l’amor, entre catapultes,
el llançava ben distant,
a frec dels paratges
inconeguts, on a cap ni un,
no els pogués enlluentir.
I, es vanagloriava de la seva
fermesa en resistir-se'n
als seus antulls.


Un ninotet amb forma
de fanal enrogit
a sobre del rierol en
feia navegar,
dient-li a tothom què
només en colpir-lo
una vegada,
qualsevol en podria assolir
de l’efecte de les querences.


El què tots ignoraven
n’era que aquesta
llum trampista, privava
de les amorositats
als qui amb el palpís dels
seus dits rasaven
el farell envermellit.


A l’amor el va etzibar
de pedregades
i, en assabentar-se, 
tot ell, lluïa
com rocam esponerós.
El seu cos s’hi va mudar
per capes de quarsos,
feldespat i, mica.


L’amor de tant en tant,
es recolza al damunt del
roquissar fent-li
un munt de preguntes
al seu opressor:


Quina cosa has pogut
percebre en veure’t
atrapat al bell mig
de la Mare Natura,
sense cap possibilitat
de poder fer-ne,
res de res...?


Ell, li respon:


Malgrat les meves maldats,
he comprés què els raigs del Sol
m’acaronen de continu;
què la Lluna i, els estels, 
a les nits, m’acompanyen;
què els núvols quan hi són ben baixos em desperten les cosquerelles;
i, la pluja em neteja de les 
meves impureses; 
què els ocells em cantussegen
balades exquisides;
i, dels amants asseguts a sobre meu n’he après les paraules i,
els sentiments més excel·lits.


N’he descobert què no hi
sóc digne ni de mostrar-me 
com un esplendorós roquetam.






Adela Payá i Prats
              🎹