TOUT CE QUI BRILLE
N’EST PAS DE L’OR...!
No sé encara com qualificar
aquella relació tan esquifida
i, tan escardalenca alhora,
on els somnis n’eren faules
inventades;
on l’esperança n’era una arma
de doble tall;
on les llengües maldestres
insuflaven mots amb gasos
verinosos.
No puc comprendre
que existeixin homes què
per tastar-ne un sense fi d’escorces,
n’hi hagin de llostrejar
les llums amb paranys.
Ignorava, aleshores,
que n’havien criatures
que s’hi gloriejaven
d’enderrocar qualsevulla
beutat ací a la Terra.
Éssers nascuts per a
cobrir-ne de tuls enfosquits
els actes de la creació;
antics dracs ensinistrats
per fer-ne escopinades
de flames;
flors de narcisos amb fullam
de miralls on poder
espillar-se'n a cada revolada.
Allò que hi va tenir lloc en un punt
aleatori de l’espai-temps,
hi va ser només un advertiment,
no pas un amor, tampoc un desamor, ni tan sols una caràtula.
Presències al meu davant hi fan
cridòries de les trapelleries
amb les quals s’hi complauen
els contraris a les estimes.
Abillats de candorosos, hi
amaguen al seu interior un caramull de cendres i de brases, fruit de les seves festes carnavalesques.
Adela Payá i Prats
👺
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada