DE LES PENÚRIES DE L’AMOR...

 ASTEROIDES


                           

DE LES PENÚRIES
DE L’AMOR..!




De sobte, l’amor s’hi va fer
de paperassa,
de tinta blava esborronada,
de fusta corcada, de taüt,
be boca emmudida i, d’oïdes
eixordadisses.


S’hi tancaren les vidrieres,
les rosasses es van fer miques,
i, una ombra esparverada
amb forma d’humà, ens
treia la llengua, fent-ne mofa
de les volences.



Llacunes de llàgrimes, n'havia
d’eixumorar, i quan es varen
assecar, el rostre lluïa d’un munt d’estalactites...Un capa de llustre, encobria el turment amagadís.



Quan l’amor et diu adéu
sense raonaments i, explicacions,
pots badar mig boja,
al bell mig dels deserts,
preguntant-li'n als ofidis,
el per què hem
d’arrossegar-nos
pel terra, escoltant bategar
el cor de la Mare Terra,
a la recerca de respostes
que potser, mai no entendrem.


De sobte, l’amor s’hi va fer
d’encenalls,
i, els donyets del foc, tots
enrogits, t’expliquen què
els bufaruts dels diantres,
a d’ell, el teu estimat,
el van convèncer
per a que s’hi posés el 

ropatge ben cendrós.

     

Tu, enmig dels cactus te n’has
omplit el cos d’agullonades,
i, a cada fiblada enclavada
a la carn, plores sense consol.



Allà, a dalt, als firmaments
un homenet, abillat d’estel
argentat, s’acomiada de tu,
sense sentir-ne cap sentiment,
el seu cor de rocam, s’ha
permutat per un asteroide
amb aliatge de níquel i, 

de ferro.









Adela Payá i Prats                         
              🎇