 |
| LLUMS ROGES ENMIG DEL CEL A LA NIT |
INICIS...
Llumetes roges al cel,
mentre, tu,
anaves brodant els
teus llavis amb
fils d’estany;
te n’havies
enfartit de les
teves paraules amenaçadores.
Encara què hi
senties el
teu cor bategant
de nits de foscam,
no volies
bescanviar escorpins
per coral·lines.
Capficat en
oferir flors de dol,
emmagatzemaves
als teus jardins
llavors que només
en tenien
la durada d’una
estació.
Mofes de rimes
assonants
per l’airecel,
teclejaven
torrossos de
pedregam,
i, en ser tocats
pels ventijols
es desfeien en
feixos de polsim.
Llumetes roges al cel, com
semàfors senyalitzant-te
que ja n’havies d’aturar-te.
Doncs aprofita eixe lapse
de temps i, cavil.la una mica.
Almenys, un pensament porpra,
que t’impulsi a teixir-ne els primerencs
volants dels sentiments incipients.
Adela Payá i Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada