UNA
ESCULTURA
JACENT...
A espai, ben a
espai,
les nostres mans
acaronen
les pells
selvàtiques,
on per un breu
instant,
s’han relaxades
i, dolçament
a sobre de la
gespa,
iniciem jocs on
poder
estimar-nos-en de
debò.
Besades amb
regust a flors;
carícies que com
potes
de formigues,
desfermen
cosquerelles adormides;
abraçades
envellutades què
ens omplin els
cossos d’abrigalls
emmidonats;
i, un rodolar pel
terra què
ens confon amb
els rellucs de
les poncelles.
A espai, ben a
espai,
el palpís dels
dits s’enjogassen en
arrissar
pestanyes;
en llaurar estels
i corets a
l’entorn de les
galtes;
en fer-ne
recorreguts assuaujats
a sobre dels
llavis, pinzellant
de carmí,
lluentons vermells.
Excursions a les
geografies
de les nostres
còrpores,
enllustrant-les
de perfums,
de gotims
fluvials i,
d'esquitxos de
pluges d’arròs,
on tímidament ens
contornem
com colobres
cargolant-s’hi.
A espai, ben a
espai,
hem fet eclosions
de sorolls
de dintre nostre,
desplegant els
acordions
constrenyits,
fent-ne sonar el
batall de les
esquelles;
i, tots dos
plegats, hem titil·lat
com lluminàries
incandescents.
Ens hem escalfat
de dolceses,
des de la sortida
del Sol
fins l’aparició
d’una lluna
a mig vestir i,
en adonar-nos,
ens hem trobat
novament
convertits en
escultors argentats,
on dues figures
s’hi fusionaven
en una sola
d’estàtua jacent.
Adela Payá i Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada