UNA ALTRA LLUNA...
Escales de
joguines
ens condueixen a
poder-ne
tocar un cel
folrat amb paper
de color emporprat,
on una lluna
de mentida, lluu
de plata.
Una de les seves
cares sempre
mira a la Terra,
l’altra
cara, n’és un
misteri.
Uns diuen què
n’és un planetoide,
pel contrari, uns
altres afermen
què n’és una nau
espacial,
i, els més
agosarats, asseguren
què l’han posada
enllà, per a
controlar-nos.
Ara en veure-la
ja no hi serà
el mateix, en
faré moltes
preguntes en
sotjar-la.
Reconec què han
sabut ben bé
hipnotitzar-nos
amb ella,
perquè no sé li
pot negar
el seu encant.
Refulgeix de focs
d’artificis,
quan resplendeix
de cromacitats
envermellides;
i, un savi amb
passes silencioses
em mussita que
moltes vegades
les coses més
embellides
amaguen les crueltats
més
insospitades.
N’hi ha cossos
celestes què
hi hostatgen
poblacions al seu
interior.
Uns, esmenten que
hi són
al paradís, però
uns altres
duen grillons i,
cadenes.
Per saber la
veritat de les
coses, no t’hi
fixis en el seu
semblant,
escarbota ben a
dintre,
quina cosa pot ser-ne
ben amagadissa.
Ara, en
entrellucar la Lluna
sento moltes ganes de
ploriquejar.
Potser a dintre
d’ella hi visquin
esclaus en
pitjors condicions
que les
nostres.
Adela Payá i
Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada