CERCANT LES TEVES EMPREMTES...

                           

CERCANT LES TEVES

EMPREMTES...

Ens vàrem perdre a la nit,

sense candeles ni llumins

andarejàvem pels senderols,

i, una Lluna nova no ens volia

fer de fanalet.

Amb ulls mig closos, i peus

què com agulles d’un rellotge

marcaven les dreceres,

xafigava camins de còdols

i, de polsegueres.

A trenc d’alba, m’hi vaig

adonar què tu ja no hi eres

al meu costat, i per molt

que el teu nom el vaig escridassar,

l’eco de les muntanyes

em retornaven síl·laba per síl·laba

el teu apel·latiu, més sonor que

mai ho havia estat.

Et vaig perdre per sempre,

i, mai no sabràs, quantes

vegades hi vaig repetir el mateix

recorregut per tal de trobar-te.

Tresqueres a la matinada,

al migdia, al vespre i, al capvespre,

a mitja nit i, al despuntar

l’alborada.

Cap rastre teu, et vas dissoldre

entre els paisatges, entre les boires

i, les rosades, entre el calabruix

i, els bufarols.

Dóna’m la teva ma de neules,

fes-me saber que no hi estic

a soles, almenys un suau

vestigi teu, que em digui

que existeixis en un altre

indret, malgrat que hi hagis

canviat el teu aspecte per un

altre de més aterridor.

N’estic esgotada de tan d’abandó,

de la mancança dels teus dits,

del teu esguard titil·lant,

de la teva veu emmudida.

Tinc l’enyorança d’aquell confort

que hi sentia,

quan essent bo, tot m’ho feies

veure amb llums de coloraines.

Adela Payá i Prats