PARLO A SOLES I AMB TOTHOM...

PARLO A SOLES I AMB
TOTHOM...!




Parlo a soles, com ho fan els vells;
asseguda a sobre del rocam,
em deixo acaronar pels raigs solars.


Els núvols barrejats de grana,
m’envolten de calideses,
i, penso amb tu, i amb aquells
somnis que s’hi varen quedar
ben adormits, o penjats de
qualsevol branquilló, a dintre
del nostre cervell.


Mai no hagués imaginat tanta
dolenteria ni tanta indiferència.


En els últims trams del camí,
la vida es complau de continuar amb les seves petites trapelleries.


M’hi vaig enamorar d’un home que tot ho esculpia d’incerteses, de dubtes i, d’omissions.



Ara, el Sol em respon, em diu que no segueixi arrelada al passat, què he d’indagar uns altres viarons,
mentre al darrere d’un pi, un gos sembli ser que vagabund, em mira de tant en tant.


Ens fem d’espill l’un de l’altre i, se m’apropa a poc a poc....Li n’acarono el seu pelatge blanc i, en adonar-me, el seu amo hi ve a per ell.


M’explica que duia hores cercant-lo.
No hi és a soles.
Què bé...!


Veig com marxen un a recer de l’altre i, m’encadello de nou amb tu, imaginant el que mai no hi serà,
capitombant pels vessants de les muntanyes i, ja feta tota un farcellet, rodolo fins a confluir- hi  a sobre del rierol.


Les aigües diuen que tot ho guareixen;
em mullar-me del líquid cristal·lí, em batejo amb un altre nom, deixo què els estels hi siguin els meus còmplices i, tal vegada, a l’endemà
reneixi amb una ànima renovada.


A trenc d’alba, essent a soles,
parlo amb tothom...M’he connectat a una mena d’enfilall màgic, on mantinc diàlegs amb éssers que vagaregen d’un indret a l’altre, on ells, em relaten les teves gestes i, desventures.





Adela Payá i Prats
             🤺