HI VOL VEURE EL
COLOR GROC...!
Ballen les
aurores al so
d’un astre enrojolat.
Una n’és blava,
l’altra color
ambre,
la més matinera
n’és carbassa i,
la més dormilega
n’és emporprada.
Una criatura s’enutja
perquè
mai no hi veu el
color esgrogueït
en desplegar-se als
cels
els primers i els
últims
raigs llumeners;
a les albors les hi
fa reclams
d’aquest color;
aleshores, l’han dut
a que
contemplés
conreus de blat,
i, camps de
gira-sols,
cultius de blats
morats i, mates
de camamilles...i,
un caramull
de flors tenyides
amb aquesta
cromacitat.
En sentir-se
força decebut, perquè
ell, ho volia
entrellucar al cel,
l’han traslladat
a un altre planeta,
on les
lluminàries són unicolors,
només s’hi veu el
color groc: Venus.
Amb ulls petris
s’hi ha quedat
esculpit com una
figura incandescent;
ja mig
carbonitzada i, enllà roman
amb aspecte
d’estàtua seient,
clissant l’èter
amb un somriure
de brases.
Ara mateix, aqueix
<ens>
n’és de color
negre i, ningú
no pot
explicar-s’hi que hi fa
un humà al
planeta d’Afrodita..
Adela Payá i
Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada