CAMÍ NOU...

CAMÍ NOU...!


El nostre estel n’era fet
de petalines liles,
sobreeixint amb
lluentor exquisida.


Instants de les nostres
mans engalzades,
donaven més brillantor
a l’astre què ens cobejava.


Malgrat una nit ennuvolada,
tu, ....només tu,
envoltat de boirines denses,
amb guants asprívols,
et vas atrevir a arrencar-li'n
les llums violàcies
al nostre llanternó cèlic.


La lluna de turquí, de sobte,
n'era ben fosa,
semblava que hi feia esclafits
de moltes espurnes:
n’eren les meves 
llàgrimes de rou,
que no comprenien l’aparició
d’una fera ben ferotge,
ressorgint de dintre del teu cos.


Els mots empolsegats, 
sortint-se’n
d’entre els teus llavis,
com glavis acoltellant 
les corol.les malves, 
tot ho abrusaren de mort
acolorida.


El teu camí vell, que tu mateix
hi vas empedregar, tan sols, et
pertany a tu.


El meu, n’és de ben viu, 
emplenat d’instruments 
melodiosos,
de veus cantívoles, 
de figures endolcides,
d’amics de l’ànima,
d’esperits que han après
a conrear senderols 
amb petjades amorosides.



Mai me n’hagués entretingut
en acorar sentiments i, emocions què tu amb les teves extremitats de perllongats pseudòpodes,
hi vas ofegar lentament amb
tantes delicadeses.


Vas escollir amb peus descalços calcigar els atzucacs ennegrits,
encobrint-los de sang,
de malifetes i, d’obscenitats.


A l’amor li’n vas posar ropatges
de perfídies.
I, ja les nostres flors etèries i,
eixorques, s’hi varen emmusteir.


Si dirigeixis el teu esguard envers
els firmaments, tanmateix,
en podràs clissar les crepitades
pluges de safirs.





Adela Payá i Prats
             🏵