LLÀSTIMA...

LLÀSTIMA...!



Llàstima, que hi visquis
al fons dels pous sense aigua.

Què no només et complaguis
amb les formes, els angles
i, els seus contorns;
què no hagis après a mirar
més enllà dels políedres,
i, que tan sols t’hi dediquis
a comptar el nombre de
les seves arestes;
què t’hi hagis encofurnat
en acoblar cossos femenins
amb figures geomètriques.


Llàstima, que t’excusis amb
la paüra i, les conveniències
socials, què a les estimes les
hi hagis posat vels d’extremunció;
que no t’assabentis de quins
tresors amaguin les fundes
que ens cobreixen.


I, a més a més, que hi 
vinguessis a la Terra 
per a besllaurar
camps eixorcs.


Pena, molta pena, per tenir-ne
que escoltar tantes paraules
encreuades que s’hi negaven
a expressar-ne els seus significats,
fent draps i panys de les veritats
encobertes.


Llàstima, que hi visquis
al fons de les coves, de les grutes
i, de les esplugues i, tinguis cada jorn que empolainar-te amb vestits d’humans, 
tan sols, només
per irradiar-nos de llums
més entenebrides.



No saps llegir els còdexs encriptats a dintre de les 
còrpores dels humans,
i, també has desaprès com resseguir els camins de 
la saviesa.


Encara que aparentment viu,
n’ets somort i, ressonis amb les
escorrialles dels bassiols embrutits.


Duus a sobre de la teva pell tatuada, el missatge dels qui 
tot ho volen massacrar.


Deixa’m que hi faci esborralls
de la tinta errada a sobre de la
teva ànima...!
Els polps te la varen ensutzeir
de betum...!




Llàstima...!






Adela Payá i Prats
              🐙