 |
|
PABLO
PICASSO ( 1881-1973 )
|
EL PEROTET...
Tinc un perotet
que li diuen:
<Titot>
Va abillat de
verd i, de moradenc.
Ell, té un cor
d’ufana molsa
esponjosa i, a
les nits empaita
ninetes amb
cabells cargolats
i, rínxols ben
empal·lidits.
No sap estimar i,
només s’hi
sent enamoradís
dels cossets.
Però passa el
temps i, després
de fer-ne una col·lecció de collarets,
on s'hi despenja
com amulets:
còrpores, braços,
cames i peus,
s’hi cansa i, com
succeeix a
les petites
ermites,
els arracona com
ofrenes
per a
l’espectacle dels fervents i,
dels devots.
Tinc un perotet
que li diuen:
<Titot>
N’és tan presumit
que hi duu un
perruquí de color
atzabeja,
i, s’hi pinta els
ulls de tant en tant,
de carmí, els
llavis se’ls acoloreix;
només delira per
exhibir-se’n
al davant de
tothom i, s’enalteix
del seu cos de
dinosaure amb
crestes
verdosenques i escates
colrades.
En veure rostres
bonics
de princeses,
reines, duquesses,
i, marqueses,
trenca a córrer
com un descosit
al darrere
d’elles, mostrant-los
els seus encants
de director
d’orquestra.
Però ell, no
s’estima ningú i,
a les monyeques
les fa plorar
a doll.
En mirar al cel
es desplau
de tanta formosor
brillant
de purpurines i,
em diu què
per una vegada a
la vida
voldria
assabentar-se’n
de quina cosa
s’hi sent quan
l’amor
s’estableix per a sempre
i, de veritat.
L’èter li n’havia
parlat...!
Li n’he canviat
el disc que duu
al darrere de
l’esquena i, ara
n’és embadalit
per una estela
enrogida, que
lluu a les nits
a prop de casa.
Titot, ha agafat
la seva guitarra
i, ha compost una
cançó
emplenada de
sospiralls i, de
tendreses, de
llavors ençà, què
l’hem canviat el
nom.
Ara l’anomenem
<l’encisador
dels estels>
i, sembli ser què
el firmament s’hi
hagi curullat
de més i més
punts llumeners.
<L’encisador
d’estels> s’ha
enamorat i, em
demana que
li brodi unes
ales de metall,
vol abraçar a la
seva estimada
a la cúpula
celestial.
Adela Payá i
Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada