L’HOME QUÈ NO S’ENTENIA....

                         
ERIC LACOMBE ( 1968 )

                         

L’HOME QUÈ NO
S’ENTENIA....!  


Obria comportes que donaven
als jardins exòtics, aleshores,
la casa, de trossets de Sol
s’enllumenava i, ell, assegut
a sobre del seu selló de canyís, sota les obagues transitava entre camins d’ombres i, de llums
ben tènues.

Cada jorn un home polimòrfic
s’hi colpia de còpies d’ell mateix, amb petits resalts de novetats.

De vegades n’era arrel i vida,
d’altres n’era cendra i polsim.

Els seus pensaments confluïen amb els brancams i, s’enaltien de puixances;
dels seus sentiments només li’n restaven petits rebrolls de tiges plomisses.

N’havia sucumbit a expressar-ne el què a dintre d’ell no combregava;
se n’havia acostumat a la pell freda i, a la tasta de les llepades marmòries.
Libidinós pels xarrupeigs s’hi
consagrava en calzes adulterats.

I, encara que lluïa d’humà, al seu darrere arrossegava ombres canviants d’uns éssers extra corporis.

Obcecat en sentir el què no hi tenia cabuda a dintre d’ell, hi va reclamar als semi déus el seu cos emocional,
ben bé arrencat o escampat al llarg del seu recorregut.

N’era com un ninot de drap,
ni amor ni odi, ni joia ni tristesa, només de tant en tant cops i més cops d’ira incontrolada.
Al seu <Ego> no se’l podia ferir.

La tendresa mai no l’havia abastada i, es planyia de la seva frivolitat.

Com a zombi o com a actor s’hicontemplava tanmateix s'hi preguntava de què li’n podien servir les seves experiències de vida, sí n’era un <ens> que hi mancava d’emotivitats.

Adela Payá i Prats
😨