ELS ESPORUGUITS....
La por no n’és un rínxol
esgrogueït, que hi va fent
saltirons d’un lloc a l’altre
com granota saltimbanqui.
N’és l’absència de les estimes,
el deliri per no encasellar-se’n
amb ningú;
la fugida brutal en trobar-se
al davant de les estimes;
l’assalt brusc en rebutjar
allò que potser hi sigui
més refulgent que qualsevulla
gemma preciosa.
La por n’és feta de retalls
de filaments empal·lidits,
i, força cargolats, que fan
espantalls de les querences;
una mena de cromo, volent-se
emparellar amb el contrari
a l’amor...I rodola, fent
giravolts en braç0s de molí.
D’ací per allà, amb caràtules
virolades, amb somriures fingits,
i, amb ànimes esponjoses,
derrocant cors embalsamats,
i, arrencant essències de mirra,
bescanviant-les per flaires
de sofre i, de resclosit.
Els vassalls dels apagallums,
acampen per tot arreu,
a les mans enduen xàvegues
de metall,
i, a dintre del cap un pensament
capgirat, què els hi empenta
a copsar esperits innocents.
Desfullen cossos com ho fan
amb les petalines, i en haver
de fruir de les seves avoleses,
segueixen tresqueres,
on assoleixen
més i més descreguts.
Reafirmen per tant, les creences
de tots aquells,
què vivint esporuguits,
en cap moment no s’hi varen
permetre engalzar-se'n amb
cap ni un, dels seus sentiments
amorosits.
Adela Payá i Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada