RETROCEDINT EN EL TEMPS....

VINYES A NOVELDA

                        

RETROCEDINT EN EL

TEMPS....

Un món ple de sintetismes,

mentre tu i jo, al davant

de la mar, ens buidàvem

els cors de tot allò

que ens feia malbé.

Ens declaràvem

a les fosques, enmig d’una

lluna neguitosa,

paraules escalabrades,

i, se n’adonàvem que només

els cossos ens unien,

no pas les nostres ànimes.

Ens vàrem acomiadar

a sobre del sorralenc,

amb un esguard ploricó,

entre mans humitejades

per la sal i, l’arena.

Els nostres braç0s i les

nostres cames, volien

apropar-se’n amb més

intensitat que mai,

malgrat què els nostres

esperits des de ben lluny,

ens escridassaven

què no n’havíem segut

creats l’un per l’altre.

Aleshores, les nostres

vides, van recórrer

viaranys oposats i, fins

i tot, també, la nostra

amistat la vam perdre.

Res ja no hi quedava d’aquells

anys universitaris.

De tant en tant, puc encara

sentir remoreigs de veus;

sons de peces d’escacs retrunyint

contra el tauler;

passeigs per les teves vinyes

a Novelda,

i, aquelles discussions

nostres, que mai no s’acabaven,

com el ressò dels silencis

què s’hi perllongaven per hores.

Adela Payá i Prats