UN PENTAGRAMA
DE SILENCIS...!
Els bufarols em duen
les teves paraules silents,
que creia ben adormides, i aquells sospiralls
què a les nits brunzien
a recer de les meves oïdes.
Quantes vegades els teus:
<t’estimo molt>
encara ressonen com triangles al fons de la meva ànima.
Ara, aquells tons, convertits en melodioses notes musicals,
em volen dir alguna cosa
que potser, no s’atreveixin
a pronunciar- la.
Ja sé que volies sentir el què
el teu cor espicassat de verd,
no hi podia fer-ne esbategar;
i, et vas oblidar de les nostres
promeses diamantines,
esculpint-les en llocs dels quals no n’eren hostesses.
Conjurats, en enemics declarats, els paisatges ens sotgen com dos
essències aïllades.
Trontollarien en albirar-nos
ben junts, fins i tot, trasmudarien els seus ropatges de gleva bruna
per bassiols d’aigües pútrides.
Ens llibres separats, ens han enllumenat de dos gresols ben dispars...que eviten que tu i jo, ja mai més, no ens puguem entrellucar.
Llums, què ens converteixen
en cel·lofana en ser-hi un
al davant de l’altre,
on les veritats i, les enganyifes,
es contraposen,
arribant al conjunt buit.
Les nostres besades oblidades,
hi acampen tots els dies
en terrenys infecunds,
i, malgrat la nostra invisibilitat,
han fet possible l’aparició
d’unes noves florades,
aleshores, no descobertes
per ningú.
El seu significat el desconec,
però és clar que la nostra creativitat en conjunt, no
ens la deneguem.
Adela Payá i Prats
👫
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada