CARLOS RUIZ ZAFÓN

 

CARLOS RUIZ ZAFÓN
       (1964-2020)

1.- " Saps el millor dels cors trencats?
Què tant sols s'hi poden esquerdar de veritat una vegada. La resta hi són esgarrinxades.


Sabe lo mejor de los corazones rotos?
Que sólo pueden romperse de verdad una vez. Lo demás son rasguños.

                          ⭐⭐⭐

2.- " De vegades, les coses més reals
tant sols succeeixen a la imaginació."
                     (Marina)


"A veces, las cosas más reales sólo suceden en la imaginación".
                      (Marina)


                          ⭐⭐⭐


3.- " Els llibres són espills: tant sols s'hi veu al seu interior el que un ja enduu a dintre seu."

" Los libros son espejos: sólo se ve en ellos lo que uno ya lleva dentro "


                         ⭐⭐⭐


4.- " En aquesta vida es perdona tot menys
dir la veritat."

En esta vida se perdona todo menos decir la verdad.

                         
                          ⭐⭐⭐


5.- " I a falta de paraules, m'hi vaig mossegar la veu. "

" Y a falta de palabras, me mordí la voz. "




Carlos Ruiz Zafón
Pintura: Iván Konstantínovich Aivazovsky
                   (1817- 1900)

                     🌷🌞💜

OLGA XIRINACS

 

OLGA XIRINACS
       (1936)



<PRENEU LES ROSES>

“Preneu les roses, ara que encara hi sou a temps”,
això ens aconsella la dona vestida de setí sobre coixins de seda i voltada de roses.

En contrast, la meditació de la noia bizantina ens entristiria si no fos per la petita rosa que porta a la diadema: un botó de pitiminí, potser, que alegra el moment i el gest.

El dia s’inclinà amb un plor de llum
per contemplar el teu cos entre les roses:
vellut sobre vellut, creixia el gust
d’aquella sang encara no vessada.

S’apuntalava l’aire en el silenci
navegat pel desig que arriba a port.

Les flors collides al matí rendien
altives llances vegetals; vetllaven
incendis màgics en la soledat
de les blanques parets de la cambra.

Escric paraules que no vull que morin,
nascudes d’una terra sense nom.

Les dic a poc a poc, a mitja veu,
en el repòs del temps que ens va vencent.

Dins dels llavis encesos de juny
hi ha un poema que et besa lentament.


Olga Xirinacs


“Meditació per una nit de juny”.
Del llibre “Llavis que dansen”,
Premi Carles Riba.

LlUNA PLENA..!

 

LlUNA PLENA..!

Avui la lluna
en farà festa gran;
mentre me la miro
amb desconfiança.

Des que em vaig
assabentar de les
tretes macabres
d'uns desllorigats,
tot ho analitzo amb
vidre de multiplicar.

De menuda pensava
que vivía al paradís,
llevat de les accions
maldestres d'uns pocs.

Avui entrelluco als altres
i me n'adono que n'hi ha
un munt d'embruixats pels
encanteris dels abusadors.

Mai no n'hagués imaginat
que vivíem immersos
enmig d'una lluita
còsmica, on els més
forts li trauen les seves
queixalades als més afeblits.

La mateixa història    
de sempre, altament
repetitiva;
una experiència faltada
de sentit comú, fins a
conduir- nos als orcs
dels embogits.

Em pregunto com podem
inaugurar un món millor
per a tothom, sense que
els malvats en prenguin partit
al voltant de les nostres
vides...
N'hauríem d'espaordir- los
amb polsim de pica pica.

Es necessita tenir- ne
molt mala bava,
davant del fet
de conquerir planetes,
on s'nicien els
primers passets d'una
raça novella.

Ignorants dels nostres
orígens, poblem una
esfera celest, que molts
cobegen...El nostre principi,
barrejat de confusions.

Avui la lluna
en farà festa gran;
mentre me la clisso
amb recel.

Una existència mancada
d'esperances, hui per hui,
escanyolides,
on a cada instant
s'hi projecta desbaratar
els anhels dels humans.

Una lluna establerta
artificialment,
que només s'hi acontenta
de jugar al corro de la
patata amb la Terra;
amb propòsits escabrosos.

Precisament, avui, abillada
amb el seu vestit sencer
de brillants, esclata de
riure, fent mitja volteta,
la seva part fosca no ens
la vol mostrar, perquè allà
hi amaga coses, què ens
enrojolaria les galtes.







Adela Payá i Prats
            🌕

IGNORÀNCIES..!

 

Pintura: Richard Burlet
                 (1957)
               



IGNORÀNCIES..!

Avui, els apostrofats
silencis
en faran encendre
a dintre meu
records del passat,
guspires de foguerades,
que ara hi són cendres
a dintre dels nostres
cossos, desenllaçats.

No vam mirar
pel nostre bé cap dels dos,
no s'hi vam
compadir del què
sentíem i, de tots
els somnis, ningú no en
cllissaria esclats d'estels.

La terra s'ha replegat
sobre sí mateixa
on un llunyà turó
recobert de glauca
gespa, em pica l'ullet.

Abandons i més abandons,
tothom en fa de comiats
mentre als meus ulls
amenacen torrentades.

L'amor trobat i perdut,
l'amor: graonades que
apugen al cel i que de
sobte, davallen pels averns.

L'amor immarcesible,..?

Mancat de la seva essència
espiritual,
fingit de tantes maneres,
interpretat segons l'acte
a desenvolupar,
transformat en un peix
que es mossega la cua.

A penes, prosseguim
pels senderols màgics,
quan tots els dies
calciguem els centelleigs
amorosits.

Me n'aniré sense haver
conegut l'amor de veritat;
a qui em pregunti, no podré
donar- li'n respostes brillants.

Un ball a la terra amb
esclops de fusta,
amb capell d'espart i,
manyoples de cotó,
un vestit pinzellat de
flors que amb l'esdevenir
del temps, s'esmorraran
ben marcides, contra
el tarquim.

Un anar fent giragonses
de seguit i, preguntar- te
per què l'amor s'hi va
escanyar...?
Quina cosa estranya el
va empastifar de tantes
taques inesborrables.

Potser, eixe sentiment fos
de tot, menys el que anomenem
AMOR en lletres majúscules.






Adela Payá i Prats
             💜

QUÈ ESTEM VIVINT..?

 

Pintura: EL BOSCO
    (1450-1516)

QUÈ ESTEM VIVINT..?

Segueixo un camí
incomprès,
qua algú el volia
per mi, encara que
el detestés.

He viscut emplenada
d'un caramull de
preguntes i tanmateix
a hores d'ara, no
n'he trobat cap resposta.

Potser he complagut
a algú, el qual desconec,
i continuo deixant
empremtes i petjades
a sobre d'un planeta
que m'estimo de tot cor.

La meva ànima s'hi sent
força convulsionada,
i la veig com amoïnada
amb mi, no sé quina cosa
és la que desitja, però
passem tostemps argüint.

Viure a cegues sense
assabentar- se'n de res,
n'és un xic molest,
desconsiderat i, aspre.
És arrossegar una pedra
que acabarà convertint- se
en rocam,
fins a soterrar-me
sota un esplendorós esbaldrec.

Hi estem instaurats en 
l'espectacle de les negacions,
de la incomunicació,
dels mots engolits a dintre,
d'una posada en escena
reiterativa, amb un deixar- se'n
endur, per acabar xafigats
com les treballadores formigues.

A tothora n'hem d'enllumenar
els viarons, al davant d'una
munió de guerrers contraatacant,
contraris a la vida,
doncs quan defalleixen les
suposades energies, demanis
un incís al bell mig dels
caminois i, no obstant això,
no trobis aliances amb ningú.

Et supliquen que continues
entre fingiments d'existència,
però ja has decidit que no
n'estàs d'acord amb els jocs
dels inventors: be s'hi assemblin
als creadors,
als farsaires o als robots?

Segueixo un camí enclotat,
on els meus ulls s'hi neguen
a esguardar tantes insensateces,
tants paranys, tantes injustícies.

El cos s'emmalalteix d'albirar
bestieses,
d'entreveure paisatges
plastificats,
de restar en un món amb
el que no comparteixis cap cosa,
de perseverar sempre
en les inutilitats del que no ens
deixa avançar.

Mentrestant, entrelluquem
fanals extints en un planeta
que lluita per omplir-nos-en
d'espurnes daurades...

N'estic fastiguejada de no
poder existir com tant
me n'hagués agradat;
d'alenar bafs de llangardaixos,
capficats en retallar- nos
més i més els nostres
collarets genètics.

Desconsolada d'ataüllar
tant de sofriment al nostre
voltant,
desesperada de sotjar com
de retardats hi som, en no
saber valorar tot el que
hem entaforat a dintre nostre,
per acontentar- ne a uns sonats.


Què estem vivint.. ?







Adela Payá i Prats
             😕

HADES Y PERSÉFONE

 

<HADES Y PERSÉFONE>

Hades no secuestró a Perséfone, esa es sólo la versión más popular del cuento.

Perséfone encontró una puerta al inframundo jugando en un prado y decidió bajar.
Una vez allí se enamoró del inframundo y conoció a Hades, de quién también se enamoró. Estuvieron juntos sin problemas (aunque él inicialmente quiso entregarla a su madre pero ella se negaba) hasta que Zeus se enteró por medio de Hermes de que Perséfone y Hades estaban abajo.

La única diosa que malinterpretó la situación fue Deméter: por culpa de la cuál el mundo estaba muriendo ya que se rehusaba a traer primavera hasta que su hija volviera.
Por ello Zeus tuvo que regresar con Perséfone a la tierra, pero viendo que estaban enamorados, decidió dejarle la decisión a Perséfone con la granada de doce semillas. Si se comía las doce, regresaba permanentemente. Si se comía una, regresaba un solo mes.

Perséfone se comió seis semillas para pasar la mitad del año en la tierra con su madre y la otra mitad con su esposo, de allí la primavera.

Son uno de los únicos matrimonios producto del amor verdadero y sin infidelidades que hay entre dioses en toda la mitología griega.

Las historias de Perséfone siendo infiel no existen o son malinterpretadas: en realidad se dice que a Adonis y etc. solo los consideraba hermosos a la vista, pero en ningún lado dice que se acostaban. La ninfa Minte se le estaba insinuando a Hades descaradamente y él no cedió, pero Perséfone se enteró de esto y la mató de un golpe.

A Perséfone la intentaron secuestrar y violar, pero Hades tampoco lo permitió, decidiendo el castigo de los perpetradores junto con su esposa, quien se ganó el título de Reina de Hierro y castigadora de almas.

                  💎💎💜💎💎

MIGUEL HERNÁNDEZ

 

MIGUEL HERNÁNDEZ
     (1910-1942)



<EL AMOR ASCENDÍA ENTRE NOSOTROS>



El amor ascendía entre nosotros
como la luna entre las dos palmeras
que nunca se abrazaron.

El íntimo rumor de los dos cuerpos
hacia el arrullo un oleaje trajo,
pero la ronca voz fue atenazada,
fueron pétreos los labios.

El ansia de ceñir movió la carne,
esclareció los huesos inflamados,
pero los brazos al querer tenderse murieron en los brazos.

Pasó el amor, la luna, entre nosotros
y devoró los cuerpos solitarios.
Y somos dos fantasmas que se buscan
y se encuentran lejanos.




 Miguel Hernández

Imagen 2: Josefina Manresa (esposa

   de Miguel Hernández)

UN CORC AL COR..!

 

UN CORC AL COR..!





No calia ser- ne
exposats
públicamente,
a sobre d'antigues
prestatgeries.

Vivíem a dintre de
les esclovelles,
allotjats en
bandejades estances.

S'adormíem al fons
de corol.les en flor,
esperant la sortida
de l'astre Sol.

A sobre de papers
esgrogueïts, n'havíem
signat un amor callat,
privat de vanes
demostracions,
de clams innecesaris,
de manifestacions entre
les omeses paraules.

Ens féiem els desconeguts,
guarnits d'ulls per tot
arreu.
Empolainats de llambrecs,
nodríem unes estimes
escarseres d'amanyacs.

No n'érem amics de
exhibir- nos al davant
de ningú
ens agradava romandre
al marge dels altres.

Ens estalviàvem juicis
i, prejudicis;
voletejàvem als nostres
somnis amb ales espicassades.
Disposàvem d'un indret
a l'astral, on a borbolls
ens estrenyíem amb força.

A tocar dels estels,
un enfilall porpra
ens tenía reservats dos
escambells i, enllà
xarrotejàvem el que no
ens estava permés al món
de les irrealitats

Ens féiem amagadissos
entre una clamadissa
de veus desentonades,
perorant ordres a destemps.

El nostre <voler> a la Terra
hi va ser una obaga d'home,
arrencant- se el seu cor i,
substituint- lo per una
ullera de llarga vista.

Aqueix encís nostre
hi va restar
eclipsat pel teu afany
<of recollecting girls>
aleshores, hi vaig deixar
que gaudires dels teus
tatuatges pinzellats
dessobre les pellofes.

Habitant de Gaia, n'havies
estripat la clemència per
les querences.... copsades
n'eren de fullam dessecat i,
pètals corcats, on s'hi
esllanguiria de mica en mica.

Adela Payá i Prats
            👀







        

FERNANDO PESSOA

 

FERNANDO PESSOA (1888-1935)

<LIBRO DEL DESASOSIEGO>

💎“Soy como alguien que busca a ciegas, sin saber dónde ocultaron el objeto que no le dijeron qué es. Jugamos a las escondidas con nadie”.

💎“A mí, cuando veo un muerto, la muerte me parece una partida. El cadáver me da la impresión de un traje abandonado. Alguien se fue y no necesitó llevar aquel traje único que había vestido”.

💎" En cada gota de lluvia mi errada vida llora en la naturaleza. Hay algo en mi desasosiego en ese gota a gota, en ese llover y llover con que la tristeza del día se descompone inútilmente sobre la tierra."

💎" Pero soy de los que creen que la vida es mitad luz y mitad sombras. No soy pesimista. No me quejo del horror de la vida. Me quejo del horror de la mía. El único hecho importante para mí es el hecho de existir yo y de sufrir yo, y de no poder ni soñarme más allá de sentir que sufro. "

Fernando Pessoa

Pintura: VERGVOKTRE

TOT EN MINIATURA..!

 

TOT EN MINIATURA..!

Ja en fa temps que
les il.lusions s'han
vist reduïdes a dintre
de petits atuells de
cristall de murano.

Cada jorn adopten
formes canviants:
de codolells se'n
passen a crancs,
de crancs a esfilagarsades
algues vermelles,
de vegetals a estrelles
de mar...D'estels marins
a cavallets de mar...
Però tot amb miniatura.

Des que s'hi va encallar
aqueix vaixell en un banc
de sorra,
restares repantigat
a sobre del rocam,
aleshores, entrellucava
com el blau del cel i,
el turquí de la mar
s'hi confonien, fins a no
assabentar- me'n, si n'era
a l'empiri o a sobre de les
apaivagades aigües.

Potser hi sóc jo la que
viu a dintre d'un flascó,
hi sóc jo la que tot ho
barreja de deformitats,
la que hiberna al fons
de les esclovelles,
la que s'hi recobreix
de llargues gramalles.

De les llangoroses
llàgrimes, amaro perles
resplendents, que amb
argúcies d'arquer, hi
llanço envers els
firmaments, convertint
els núvols en pàmpols
daurats.

Hi va ser en un lapse
de temps, que algú en
gaudiria àmpliament,
de posar- li'n llisquets
al meu cor.

De llavors ençà, que
esguardo les coses de
colors emmusteïts,
que escolto sons de
capficats borinots,
que tot ho assaboreixo
amb tast amarg i,
flairo essèncias
de sofre, ...de la mateixa
manera, que detecto
al palpís dels meus dits,
l'aspror de qualsevol
objecte.

N'hauré d'arrencar- me
la grossa pell de búfal,
que m'impossibilita veure
més enllà de les foscúries,
com també en faré esclatar
els barralets, on rauen
empresonades les alegrances.

Rebo missatges d'un cargol
atordit, força encaputxat,
que no sap com descargolar- se'n
de dintre de la seva closca.

Aturat, roman des de fa molt
de temps al mateix indret.
Potser n'és mort..?
o pateix de catalèpsia..?





Adela Payá i Prats
            🦀

JACINTS DE L'ÀGUEDA

 

          

             🌻🌻🌻🌻🌻💗💗💗💗💗💜💜💜💜

                           

JOAN MARGARIT

 

JOAN MARGARIT
   (1938-2021)

Fragment del poema "Parella"


" L'amor ha estat creuar aquest pont magnífic per passar a l'altra banda d'un riu sec. "

' El amor ha sido cruzar este puente magnífico para pasar al otro lado de un río seco. "



Joan Margarit

MALSONS..!

 

 Pintor: Johann Heinrich Füssli

                (1741-1825)

MALSONS..!

Una passejada d'estels,
remullats en aigua de mar,
inicien un ball espasmòdic,
tremolen de gotim refredat.

Una lluna presumptuosa,
maquillada de plata
amb pigues de llum blava,
s'hi emmiralla al fons de l'oceà.

Els núvols de cop i volta
en dibuixen petites
finestres i, enllà, s'hi aboquin
cossets de nens.

Tu, de lluny, tot apesarat,
estiregasses els teus
braços amb aleteigs
de voliaines.
Tu, aqueix ésser
estàtic, que mai no
s'hi va a afanyar per
emprendre cap vol
en ple aire..Què assegut
en tamboret imantat,
romanies tostemps
gandulejant.

Malgrat això,
és possible que et sotgi
com ara ho estic fent..?
O potser el que clisso
n'és un miratge..?
O tal vegada els meus
ulls descompassats,
ataüllin el que encara no
s'ha esdevingut en
figura humana ..?

Tenía tant per dir- te..!

I, quants diàlegs s'hi van
veure obligats a
diluir- se'n en el més
abismal dels silencis.
Quantes paraules recobertes
de banys d'or, restaren
de seguida, rovellades.

A mesura que t'apropis
et fas més gran,
mes immens,
i, més evident,
tens aparença
de boira, ...A cada estona
més gruixuda,
i més espessa, fins al punt
d'entreveure't com una
mena d'huracà demolidor.

Aleshores, sense pensar- ho
m'he girat d'esquenes
i he corregut fins a deslliurar- me
d'eixa la teva estranya positura.

En amagar- se l'astre Sol
del tot, ....un home raïa al
meu costat,
amb llambregades de foscor
quequejava mots de desconsol,
en voler agafar- li la mà
una dissort de descàrrega
elèctrica em traspassà el
meu cos de dalt a baix.

A les meves mans
un munt de panderoles
vagabundejaven,
del meu cap se'n surtien
centelleigs porpres i,
l'home de sobte, eclipsat,
hi va prendre la forma de
calitja nocturna.

Tanmateix, no comprenia
el pes d'aquelles al.lucinacions,
com tampoc m'explicava
com de dintre de les fumaroles
tèrboles, en podia pinzellar
una imatge tal qual
plagiada del teu ésser.

N'estava adquirint dons no
massa recomanables,
de continuar així, no discerniria
la realitat del món imaginari.

A tot allò que em cridés
l'atenció, ho podia transformar
en coses insospitables.
N'estava arraulida d'un
caramull de desconcerts.

On m'estava traslladant..?

Qui sap sí sense adonar- me'n
n'obria portalades de forma
inconscient,
i com és que, tu, sempre
n'eres el detonant de cadascun
dels meus malsons...?












Adela Payá i Prats
            🤪

ALFONSINA STORNI

 

 ALFONSINA STORNI (1892-1938)

                  ( Argentina )
        

<VOY A DORMIR>

Dientes de flores, cofia de rocío,
manos de hierbas, tú, nodriza fina,
tenme prestas las sábanas terrosas
y el edredón de musgos escardados.

Voy a dormir, nodriza mía, acuéstame.
Ponme una lámpara a la cabecera;
una constelación; la que te guste;
todas son buenas; bájala un poquito.

Déjame sola: oyes romper los brotes...
te acuna un pie celeste desde arriba
y un pájaro te traza unos compases

para que olvides... Gracias. Ah, un encargo:
si él llama nuevamente por teléfono
le dices que no insista, que he salido...



Alfonsina Storni



Pintura: Paul Albert Steck
            (1866-1924)
" Ofegament d'Ofèlia "

SOSPIR NIVI..!

 

SOSPIR NIVI..!

Pel matí, ...Bell
rebroll d'ametller.

Lluerna de día
amb ulls enrossits,
embadalit
pels càntics d'atzurita.

Passeig entre florits
arbuixells,
acolorint els paisatges
de més lluminositats.

L'ànima: corol.la nívia;
els pensaments:
nierols de poncelles;
els sentiments:
brolladors d'aigües
límpides.

Pel matí, ...Bell
rebroll d'ametller.     

Energía viva,
torxa acompanyant
de l'astre Sol;
fanal dels viarons,
inspiració divina.

En entrar a la casa
els murs n'eren
reblits de petalins
enjalbegats.

Els mormoleigs al
fullam s'expandien
pels sostres, i tot
d'un plegat, m'he sotjat
vivint enmig de la
Natura...

Hi sóc un esplendorós
ametller..!





Adela Payá i Prats
             🌳

AMB LA CUA ENTRE CAMES..!

 

Pintura: Salvador Dalí
                (1904-1989)




AMB LA CUA ENTRE
CAMES..!



Com poncella encara
per obrir- ne els seus pètals,
t'eternitzes,
en no voler mostrar els
teus colors,
la teva essència,
els teus perfums.

N'ets un home poruc.

Com bagot penjadís
entre pàmpols,
et perpetues fins a
convertir- te en raïm
passa, alhora corrugat
i, moradenc.

N'ets un mascle ensopit.

Com fulla voladissa,
n'has optat per davallar
pel terra, en comptes
de traspassar els abismes.
La tardor et farà
invisibilitzar- te
en grums de polsim.

A dintre de núvols blancs
i mig esmorteïts, te
n'has atrinxerat, fugint
de realçar els teus trets.
Em pregunto, de quines
coses et fas fonedís.?

N'ets un homenívol caguetes..!

Per què no nasqueres
sota terra, com ho fan
les queradilles, les cebes,
les safanories, els porros,
els naps..?
Així haguessis estat ben
còmode,
creixent o decreixent
al teu antull, sense haver- ne
de danyar ni tant sols de
destorbar a cap criatura.


Els valents no donen
explicacions al davant
de ningú;
els covards s'exposen
com pallassos de coloraines,
i en haver d'explicar
fets seriosos, s'introdueixen
a dintre dels seus ous.

Viuen tostemps acotxats
a sobre de màrfegues
gelatinoses, i en poder
escapolir- se'n, s'empolainen
amb un munt de caretes
llefiscoses.







Adela Payá i Prats
             🥚

Julio Cortázar

 

Julio Cortázar
(1914-1984)

<Quizá la más querida>

Me diste la intemperie,
la leve sombra de tu mano
pasando por mi cara.
Me diste el frío, la distancia,
el amargo café de medianoche
entre mesas vacías.

Siempre empezó a llover
en la mitad de la película,
la flor que llevé tenía
una araña esperando entre los pétalos.

Creo que lo sabías
y que favoreciste la desgracia.
Siempre olvidé el paraguas
antes de ir a buscarte,
el restaurante estaba lleno
y voceaban la guerra en las esquinas.

Fui una letra de tango
para tu indiferente melodía.





Julio Cortázar
Pintura: Leonid Afremov
               (1955- 2019)

                          💗

MIRANT PEL FINESTRAL

 

Pintor: John Everett Millais
          (1829-1896)




MIRANT PEL FINESTRAL

Com continuar viu
en un món barrejat
de mentides,
on no s'hi volen verbalitzar
les veritats primordials..?

Com prosseguir en un
lloc suspès a sobre
d'arenes movedisses..?

Com somniar enmig
dels ventíjols, històries
què tindran uns altres
finals, i que probablement
en seran ben dispars dels
que n'havíem imaginat.

Fins i tot, per a demanar-li
a l'Univers qualsevol cosa,
hem de fer- li veure que ja
s'ha acomplit.
Estrany, oí...Sembli ser
que les engalipades hi
siguin la norma.

Com deixar de patir
en aquest circ dels horrors,
on a tothom li espera
una posada en escena ben
esgarrifosa.

Ens obliga aquesta existència
a abillar- nos amb tot tipos
de caràtules,
per a distreure als faedors
de les bromes catastròfiques.

Sí almenys anessin
etiquetats,
per tal de detectar- los,
doncs no, no..
Ells, gairebé  hi van disfressats
d'humans.

D'aqueix amor escanyat per
les múltiples actuacions,
engolit cap a dins,
hem après que hi som en
terra esllavissada,
sense fonaments.

Vagaregem amb els nostres
cossos plens de bonys,
abonyegats per tot arreu.

Carreguem cadascuna de les
estimes traïdes,
cada il.lusió decebuda,
qualsevulla escomesa
sense sentit;
i, en emmirallar- nos
ens sotgem com embalums
cada vegada més feixucs,
més escrostonats.

Heus ací, que ens convertim
en una mena de fongs en
multiplicació, arraulint mes
i més deformacions.

Per molt d'amor que hi hagi
a dintre nostre,
que en fem d'ell,
sí te'l rebutgen de ple,
sí en comptes de rebre'l
se sadollen per aceptar- lo
a canvi d'un "de"..!

Aleshores, ens sortiran
butllofes per tota la pell.
En seran els senyals de
les llàgrimes no vessades
per tant de desamor,
per tantes enganyifes insultants
i, encara per desvetllar.

Com continuar viu
al bell mig de tanta
violència,
de tanta agressivitat,
de tant de dolor
inacabable...?

N'haurem de transformar- nos
en blanques esclofolles,
arreplegadores de tot l'amor
refusat, fins a regalimar
perles als recol.lectors
de joiells, amb les quals
dissortadament, mercadejaran...!






Adela Payá i Prats
              💎

RAINER MARIA RILKE

 

RAINER MARIA RILKE
     (1875-1926 )

Apaga'm els ulls: hi puc veure't;
tapa'm les oïdes: hi puc escoltar- te;
i, encara sense peus hi puc andarejar
a la teva recerca;
a faltar de boca, hi puc conjurar- te.

Arrenca'm els braços i, t'agafo,
com amb una mà, amb el meu cor;
atura el meu cor i palpitarà el cervell;
i si vessis el foc al meu cervell,
t'enduré a sobre de la meva sang.

               
                     ⭐⭐⭐


Apágame los ojos: puedo verte;
ciérrame los oídos: puedo oírte;
y aun sin pies puedo andar en busca tuya,
sin boca, puedo conjurarte.

Ampútame los brazos, y te agarro,
como con una mano, con el corazón mío;
detén mi corazón, y latirá el cerebro;
y si arrojas el fuego en mi cerebro,
te llevaré sobre mi sangre.



Rainer María Rilke


Imatge: 1) retrat de Rainer María Rilke. Leonid Pasternak (1862-1945)      

               2)  Oswaldo Guayasamin
                            (1919-1999)

GUARNIDA DE FLOR

 

GUARNIDA DE FLOR





Fugiré lluny d'ací,
m'esgarriaré  per tots
els viaranys,
m'enlairaré per cadascun
dels firmaments,
em capbussaré
a dintre de totes les aïgues,
i, potser un dia qualsevol,
li trobi el sentit a tantes
incongruències.

Gambejar durant un any
sencer amb les boques
cobertes de draps,
per a complaure a uns botxins
els quals, inventen paranoies,
com abans els farsaires
autoproclamant-se com a
déus, exigien sacrificis
humans, n'és un atemptat
contra tots nosaltres.

Caminois emplenats de
desesperances,
amb la por emprada
com armament detonador
dels òbits.

Els humans de la Terra
sacsejats com daus
a dintre dels gobelets,
sense opció per a poder
decidir- ne el destí de les
seves existències.  

Fugiré lluny d'ací,
demanaré respostes
a tanta negligència
esdevinguda,
on ara mateix, ens trobem
a sobre d'espills engrossits,
que ens exposen a unes
<Moires> retocant- se
de sovint, amb verrugues
sintètiques,
emplenades de gusarapes.

Éssers misereres que
s'atreveixen, no obstant, a
ridiculitzar-nos,
obligant- nos no sols a
cobrir- nos boca i nassos,
sinó que fruirien també
en que amaguessin tot
el rostre o ben bé cadascuna
de les nostres parts
biològiques...

Tanta deshumanització,
on ens endurà, quan alguns
humans gosen d'humiliar
als seus propis germans,
alliçonats a ulls clucs, pels
destructors de vida.

Demà em disfressaré de
flor, entraré a totes les
botigues, una rere l'altra;
no podrán ataüllar cap
rastre del meu cos i en
voler preguntar- me'n els
instauradors de les temences
quin es el meu nom, els
respondré amb veu dolça:
em diuen : Xicranda
(Jacaranda mimosifolia)






Adela Payá i Prats
             🥀

HI TROBO A FALTAR LES TEVES MANS..!

 

Cueva de las Manos
Santa Cruz ( Argentina)





HI TROBO A FALTAR LES
TEVES MANS..!

M'hagués quedat
amb les teves mans
tota una vida.

A recer d'elles, els
sons dels silencis,
s'haguessin bescanviat
per solfejades baladreres.

Llàstima no haver- ne
tatuat les empremtes
dels teus atuells
per les murades de
la casa.

Potser en esguardar- les
me n'hagués adonat
del teu acompanyament,
del murmuri dels teus
balbuceigs.

Quantes vegades a la
matinada passaría pel
seu costat i les estrenyeria.

Parlaria amb elles
d'un munt de coses,
les ensenyaria a cantar
i, a declamar-ne un garbuix
de poemes.

Segons l'estat d'ànim
les acoloraria amb pigments
adequats al jorn i, a l'estació
de l'any.

Algunes samarretes
endurien estampades
les teves urpes,
i, així podría mostrarte'n
cadascun dels paisatges.

Mai no gaudiria d'eixe
sentiment que de vegades
t'estreteix la gargamella
com si anessis a ofegar- te;
com tampoc arrauliria
arrapades de gats a dintre
de la meva panxa.

M'hagués quedat
amb les teves mans
tota una vida.

Una aquarel.la ben maca
hagués pinzellat de
cromacitats assuaujades;
un arbre jamais contemplat
en seria l'expressió
autèntica del que embolcallo
a dintre del meu cor.

Aquest preciós arbust
fulgiria de fulles amb la
forma dels teus dits;
les flors, amagarien molt
al fons, els llambreigs dels
teus ulls i, en comptes
d'encendre el llum de la
tauleta de nit,
aquest bell quadre en faria
la tasca de lluerna.

Sí almenys pogués
prémer per última vegada
les teves mans,
et dirien tantes coses
sense necessitat d'emprar
les paraules, què els llavis
s'arrupirien per sempre.





Adela Payá i Prats
             🌳

PERE CALDERS

 

Imatge: Claude Monet
                (1840-1926)

PERE CALDERS
  (1912-1994)

<L’exprés>
 

Ningú no solia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació.



<Miratge>
 

L’altre dia, mentre m’afaitava, vaig descobrir-me una altra cara. I no m’era pas desconeguda, s’assemblava a la d’un veí meu que no puc veure, un home insuportable amb el qual ens barallem a cada pas. Des d’aleshores em tinc mania i m’odio, ja no em puc quedar sol amb mi mateix.


<Els bons costums>
 

El cavall, desorientat per una malapta estirada de la brida, va fer un bot i el cavaller caigué en mala posició. El genet es va trencar una cama i el cavall, convençut que complia un deure pietós, va rematar-lo amb una forta guitza a la nuca.

 




Pere Calders


              

María Elena Walsh

 

María Elena Walsh
     (1930-2011)

(Autora y compositora Argentina)

<EN UNA CAJITA DE FÓSFOROS>

En una cajita de fósforos
se pueden guardar muchas cosas.

Un rayo de sol, por ejemplo.
(Pero hay que encerrarlo muy rápido,
si no, se lo come la sombra).
Un poco de copo de nieve,
quizá una moneda de luna,
botones del traje del viento,
y mucho, muchísimo más.

Les voy a contar un secreto:
En una cajita de fósforos
yo tengo guardada una lágrima,
y nadie, por suerte la ve.
Es claro que ya no me sirve.
Es cierto que está muy gastada.

Lo sé, pero qué voy a hacer,
tirarla me da mucha lástima.
Tal vez las personas mayores
no entiendan jamás de tesoros.
«Basura», dirán, «cachivaches,
no sé por qué juntan todo esto».
No importa, que ustedes y yo
igual seguiremos guardando
palitos, pelusas, botones,
tachuelas, virutas de lápiz,
carozos, tapitas, papeles,
piolín, carreteles, trapitos,
hilachas, cascotes y bichos.

En una cajita de fósforos
se pueden guardar muchas cosas.
Las cosas no tienen mamá.





María Elena Walsh
             💗

UN PART DOLORÓS..!

 

Mar De La Plata
   (Argentina)

UN PART DOLORÓS..!




Bramuleges, mar
enfurismat, entre
aldarulls d'onades
embravides.

Et surten cargols
a sobre de la testerola,
vomiteges colobres
adamantines.

Ja no saps com
n'hauràs d'aturar- te,
on tot al teu pas
ho llances contra
les airines.

Peixets espaordits,
en fan saltirons
amb més força
del degut;
l'astre Sol descompost,
es barreja amb les
turqueses arremolinades;
i, un bust,
de nívia escaiola
emergeix de les aigües,
s'hi fa present enmig
de l'oceà.

El nas i els ulls,
rauen  espicassats
pels becs de les blanques
gavines,
potser, confoses
en detectar el fals
nodriment,
i, tanmateix, volgués
aqueixa clepsa mig
arrodonida
resplendir com
< luvarus imperialis>
n'és l'excusat d'una
munió d'aucells.

En arribar a vora de mar,
com fum expel.lit pel
onatge salvatgí,
rodola com una closca
amb manca
de cabells i conques
orbitàries, badívoles.

El cos de dubtosa
porcellana, s'ha estavellat
contra els roquissars
marins, espolsegant- los
de volves de polsim.

Els crancs feligresos,
en fan culte d'un
cossatge trencadís, on
es tenyeixen les seves
còrpores d'un ambre
cendrós.

Baladreges, mar
fastiguejat, no pots
suportar elements
estranys, a l'interior
dels teus budells.

En fas explosions de
tot allò que no et
pertany, menys encara,
una estàtua antiga
amb prerrogatives
de veneració.

Escopinades a sobre
del sabulós de tot allò
que grosserament s'ha
inserit al fons del pèlag.

El tors d'algeps,
s'arrela a la sorra com
fong invasor, gegantí;
ara mateix, s'hi assembla
a un llop marí.

De a poc a poc, hi va
creixent, com símbol
d'adoració.
Extasiat pels aplaudiments,
va engrossint- se de
mica en mica.

Potser, estavellarà
de tanta vanitat
amuntegada, any rere
any....!












Adela Payá i Prats
             🔵

DITES DEL MES DE FEBRER

 

DITES DEL MES DE FEBRER

• A mig febrer, jornal sencer.

• Al febrer tot lo món té que fer.

• Al febrer trau flor l’ametller.

• Al febrer, abriga’t bé.

• Al febrer, faves a fer.

• Al febrer, l’home poda l’abrer.

• Amb les febres del febrer, el metge no hi pot res.

• Avui febrer, demà Candeler i Sant Blai el darrer.

• Avui febrer, demà candelera. Santa Agata tres dies al darrera.

• Bon temps del febrer, cua d’hivern al darrera.

• Bufa febrer, març és al darrera.

• Curt com lo mes de febrer.

• D’any de febrer llarg, Déu te’n guard.

• El febrer corre com un gos llebrer.

• El febrer, avergonyit, es tapa la cara i surt de nit.

• El febrer, mes mentider.

• El fred de febrer és pitjor que el de gener.

• El porc mort pel febrer no sala bé.

• El que balla pel febrer, poca feina.

• El sol de febrer es posa a la gola.

• El sol de febrer, emmascara com un calderer.

• Els sants de guix pel febrer porten capa.

• Febrer acabat, xarxes al mar.

• Febrer encaputxat, bona collita de blat.

• Febrer nuvolat, bona anyada de blat.

• Febrer plujós, cara de gos.

• Febrer, febreret, set capes i un barret.

• Febrer, mes mentider, un dia dolent i l’altre també.

• Febrer, neu en darrer.

• La Candelera, el dia dos de febrer, endevina quin dia i mes és.

• La casa ben governada, pel febrer fa escabetxada.

• La neu de febrer, com aigua dins el paner.

• L’aigua de febrer sempre va bé.

• L’aigua del febrer, tota dins d’un calder.

• Les aigües de febrer van bé pel sementer.

• Lo febrer, de loco té.

• Lluna nova de febrer, primer diumenge de Quaresma.

• Mare de Déu de Candeler, segon dia de febrer; sant Blai a tres, endevina quin mes és.

• Maridatge de febrer, hereu a l’onzè.

• Neu de febrer, bona si és de primer.

• Nevades de febrer, pluges pel juny solen fer.

• Novembre i febrer són marit i muller.

• Orenetes pel febrer, mal any ve.

• Pel febrer crits de lloca i bons ous al galliner.

• Pel febrer neix el bon corder.

• Pel febrer, abriga’t bé.

• Pel febrer, el caragol correler.

• Pel gener, cerca les soques, que pel febrer les cremaràs totes.

• Pel gener, el mar se’n va i pel febrer el mar se’n ve.

• Quan febrer plora abril, riu.

• Quan febrer viu, el fred reviu.

• Qui sembra pel febrer, collita té.

• Si el febrer no febreja, tot l’any bogeja.

• Si et vols casar i vols encertar bé, casa’t el trenta de febrer.

• Val més un llop dintre un ramat que un febrer enriallat.

• Ventades calentes de febrer fan ric el metge i el fosser.

• Guarda llenya al llenyer per quan arribi el febrer

                      🌳🌻💗