TOTS PLEGATS HI SEREM..!

 

TOTS PLEGATS HI SEREM..!

Un clot excavat a la gleva,
el teuladí soterrat, una mort
de peu assassí el va esclafar.

Tant de temps amb nosaltres
i una ànima fosca es va desfer
d'ell, al.ludint excuses barateres.

Humans, també empaitats per
peülles que s'hi afanyen per
aixafar- nos ben a espai o amb

ràbia ferotge...Llumetes endinsades
en cossos afeblits, disposades
a enfrontar les pitjors calamitats.

Teuladí boniquet, al cel, en morir,
vull veure't, ...Semblavis tan humà,
tan eixerit, que molt et ploraríem.

Sota l'avet daurat hi dorms,
i quan puc et visito, els mitjors
desitjos per tu, ocellet estimat.

Quan la peüngla salvatgina
em traspassi el cos i mori,
vull que vinguis per mi.

S'enlairarem pels estels i
visitarem civilitzacions novelles,
encara per descobrir-hi.

Al lloc on et vàrem entaforar
hi fa rebrolls una flor nívia,
desconeguda, amb sis pètals.

Jaus en tarquim perfumat on cap
insecte s'atreveix a profanar el teu
indret, tan sols de tant en tant

s'escolta la piuladissa d'uns aucells.
Enllà on tu descanses, una mà
occidora a un arbre centenari

el va xerraquejar, hi veuràs
la seva soca- rel arran teu..
Amb ell també entaulo diàlegs.

En sortir de dintre meu, aniré
per tots dos, estigueu on estigueu,
sou els meus records colpidors.

Com també ho van ser: el gat cec,
que hi vam curar d'una aferrisada
brega, sempre apujat a dalt dels arbres,

i, la gossa lloba que en feia de mare
de les meves nenes,. amb un esguard
malencòlic per no haver pogut

donar llum a la seva cadellada.
En haver de partir el meu deler
serà retrobar- me'n amb tots vosaltres.

Aleshores, gaudirem dels espais
idíl.lics sense haver de patir pels
enclotats, les destrals o les malalties.







Adela Payá i Prats
            💜

SINGULARITATS..!

 

SINGULARITATS..!

Estrany esguard
d'aqueix home que
et mira con si alguna
cosa volgués.

No n'hi ha reclams
d'amistat, ni de paraules
assuaujades,
tampoc és el fet
d'anar- hi junts
amb els pensaments
i les idees.

Compartir, sembla un
insult per al mascle
que només imagina
disbarats a dintre
del seu cap.

En no ser- hi a l'abast
dels seus afers masculins,
es llancen a perdre els
bons sentiments.

Ell, explorador de les
escorces, s'entreté
en ajaure's a sobre
d'elles, sense cap
objectiu de saber que
s'hi amaga al dessota
d'elles.

Cerca el complaure's
amb el frec a frec,
però encara no ha
eixamplat la seva ànima
per a capbussar-se'n
a les profunditats.

Abillat de llautons
resplendents,
belluga els seus
malucs d'un costat
a l'altre, treient la
la llengüa al compàs
de les musiquetes.






Adela Payá i Prats
           🎸🎹

FERA FEROTGE..!

 

FERA FEROTGE..!

No m'arrapis més
fera ferotge,
que des que hi vaig
néixer fins ara,
no has deixat de
destorbar- me.

T'han crescut els
ullals i les urpes,
i les teves esgarrinxades
hi són més aprofundides,
més nocives i,
menys compassives.

On la pau hi vull trobar
enllà hi ets tu a l'aguait,
cercant el descuit oportú
per a fer- ne de les teves.
La teva fraire n'és inconfusible.

No et canses d'inventar
paranys, un rere l'altre,
sense a penes prendre
un respir..?

Gairebé tot m'ho has furtat,
i, encara segueixes amb
el costum de voler més del
que necessites.
D'on et ve aquest influx
de posseir- ho tot..?

Només volia eixa tauleta
menuda, ben arrodonida,
amb pedra de marbre, sota
el frondós arbre..!

L'única ambició: aqueixa
postal d'arbreda i taula;
poder respirar l'aire pur
i conversar amb l'astre Sol.
Ataüllar els estels i perdre'm
entre els seus espurneigs.

Tot m'ho vas rapinyar,
i ara hi visc en rusc d'abella
abastit d'asprívol formigó,
oblidada al bell mig d'un
carrer,
on els àlbers arrenglerats
em fan remembrances d'allò
que somiava.

No m'esgarrapis més,
ja és hora de que marxis,
fera ferotge,
deixa'm que passi els
últims anys sense haver
de patir més turments.

El sofriment continuat
afebleix,
et fa mirar el món
amb ulleres de cec,
i passos aminorats, encongits.

La meva vida em pertany,
no te la donaré,
malgrat que a cada estona
ho has intentat,
ja s'ha acomplit l'esbarjo
de les trapelleries,
has d'agafar el teu sarró
i, posar terra pel mig.

El que m'has pispat
t'ho pots ben quedar, tot i que
la tauleta sota el formós
arbust, això sí que m'ho
has de retornar.

Així que has d'enginyar- te- les
per a que demà pel matí
quan desclogui els ulls, hi
sigui a la meva línea
temporal d'espai- temps,
entaulada al dessota de
l'esplendorós Anouer.

Després n'hauràs
de rutllar amb quatre
o cinc o sis gambades.

Em pensava que amb el
transcurs dels anys
t'amansaries,
ben bé, que te n'has fet més
salvatge i depredadora,
per tant, em pertoca a mi
decidir, després d'haver
sofert més del prescrit.

Doncs ja saps que toca
fer ara:
Les portalades de l'inframón
s'han obert només per a tu.
En repiquetejar les campanes
de foc, no t'atreveixis
a clavar-me'n les ungles.

Enfonsa't al teu enclotat
on ignorar totes les teves
malifetes arran de la meva
existència.

Els pactes segellats a partir
d'ara resten anul.lats.
Dus- te amb tu també a
cadascun dels teus fàmuls.







Adela Payá i Prats
              🌲

ITALO CALVINO

 

ITALO CALVINO
(1923-1985)





L'infern dels vius no és quelcom
per arribar- hi;
n'hi ha un, el que ja existeix ací,
l'infern que habitem tots els dies,
que formem essent junts.

N'hi ha dues maneres de no patir- lo.
La primera n'és simple per a molts: acceptar l'infern i prendre part d'ell fins al punt de deixar de veure'l.

La segona n'és arriscada i exigeix
atenció i aprenentatge continus:
cercar i assabentar- se'n de qui i
què, enmig de l'infern, no n'és infern i fer que duri i, i cedir- li el seu espai.

Italo Calvino ( " Las Ciudades Invisibles" )

Pintura: Vergvoktre
        ( Rusia)

   


                    🍀🌹

ENS VOLEN: DESAPAREGUTS

 

ENS VOLEN: DESAPAREGUTS





Un caramull de candeles
n'he encès pels éssers volguts,
en injectar- se'n xarops en
vies d'experimentació.

No se n'adonen d'aquest
teatret per fer-ne desaparèixer
del planeta una munió d'humans.

Tan ingenus semblin que
la mateixa por els ha convertit
en súbdits de les maleses.

La Terra plora pels seus fills
enganyats, cerca la manera
d'alliberar- los de l'introducció
d'un gavadal de metalls pesats
amb efectes de magnetització.

No s'hi pot creure amb la
malura d'uns invasors, què als
seus laboratoris hagin dissenyat
armaments biològics en contra
de la humanitat.

Els han fet diluviar pels airecels
com sí es tractés d'una escaramussa
i n'és cert, alguns ja han mort,
i s'espera que encara hi morin més.

Existències doloroses, que potser
no s'entenen, que hi són faltades
de sentit....Venir a aquesta Terra
preciosa, on a cada estona ens
volen invisibilitzar.

Tal vegada, les energies que
governen aquest món no hi siguin
precisament bones,
i la gran majoria de nosaltres
existim amb ulls encegats
i oïdes taponades.

Ens volen matar, què no hi sou
conscients del que està passant:
Ens volen treure del mig com ja
ho van intentar durant tantes
guerres....Ens volen assassinar...!

Gaia des de sempre ha estat
dirigida per forces externes
al planeta ...Els humans no manen
ací, només ho vam fer en un
període de temps, on posseíem
dotze cadenes d'ADN i dons
espectaculars.

Un caramull de candeles
n'he encès pels éssers volguts,
en injectar- se'n xarops en
vies d'experimentació.






Adela Payá i Prats
             🔶️

REGALS D'AMOR..!

 

REGALS D'AMOR..!

A qui n'hauré d'oferir
l'amor robat i retornat
en cofres de llautó...?

L'arbre què em fa de pare
amb branquillons acolorits
de moca, m'abraona.

Rondalles de papallones
revolotegen arran meu,
m'ensenyen cants de vols.

I enllà hi és, ell, guarnit de
borinot, olorant deixalles
d'animals malmesos.

La nit de negre regalèssia
enfosqueix els trets de les
bestioles nocturnes.

La son adormida sota el til.ler
penombrada n'es pels raigs
lunars, on un mussol udola.

Un veu rogallosa, les ventúries
emplacen a les meves oïdes,
paraules dolces quequegen.

De dintre dels bufaforats esclata
un donyet declamamt estrofes
que contravenen les volences.

Amb ropatges foscos i mans
tremoloses, l'obaga misteriosa
s'ha atrevit a muntar per l'arbreda.

Reclams de les tendreses hagudes
en un passat no massa llunyà,

on els aucells de plomes m'encobreixen.

A qui n'hauré d'oferir
l'amor robat i retornat
en cofres de llautó...?

Qui sabrà fer llucar de les
amorositats, flors i més flors
de belles xicrandes.?

Una insensata imitació de
l'amor, voldria arribar a
expressar- s'hi de pur sentiment.

A l'infinit el vull clissar d'ulls
perplexos, perdre'm a les seves
estances, fins a poder entendre

alguna cosa, com del teu esperit
volgués comprendre el per què
de les esquerpes actuacions.








Adela Payá i Prats
            💜

JOAQUIN SOROLLA I BASTIDA

 

JOAQUIN SOROLLA I BASTIDA
                (1863-1923)



<Sorolla en la Alhambra.>

1.- Rincón del Grutesco del Alcázar de Sevilla, 1910

2.- Sorolla en la Alhambra...
Patio de Doña Juana, Alhambra, Granada, 1909

3.-Sorolla en la Alhambra...
Tarde de sol en el Alcázar de Sevilla, 1910

4.- Sorolla en la Alhambra...
La alberca, Alcázar de Sevilla, 1910

5.- Sorolla en la Alhambra...
Reflejos en una fuente, 1908

6.- Sorolla en la Alhambra...
Fuente del Rey Moro. Alcázar de Sevilla, 1908

7.- Sorolla en la Alhambra.
Calle de Granada, 1910

8.- Joaquín Sorolla...Autoretrat


                         🌹🍀

ANAÏS NIN

 

ANAÏS NIN
(1903-1977)

" I va arribar-hi el jorn en el qual el risc que representava romandre tancada en el capoll n'era més dolorós que el risc de florir."

Anaïs Nin


"Y llego el día en que el riesgo
que representaba permanecer
encerrada en el capullo era
más doloroso que el riesgo
de florecer"


Anaïs Nin

   

         💜

CON-FUSIÓ DEL FOC..!

 

CON-FUSIÓ
DEL FOC..!



Flames i fumaroles
emmirallant-s’hi
als firmaments,
on garlandes enrojolades
jaspien de carboncles
per sobre dels dansarins.

Rebombori de bruixes
i, de bruixots,
avivant focs i brimarades
amb revoloteigs
de graneres esvalotades.

Butllofes de cel,
arracades penjadisses,
desprenent-s’hi a poc a poc;
desgranant-se
del seu tapís de turquí;
arrodonint-se
en càpsules de cobalt;
on de dintre d’elles
portalades i vidrieres,
s’obrin de bat a bat,
esquitxant degotalls
de ceruli,
apaivagant fogueres
enardides.

Un Sant Joanet
força engrescat,
coscorelles i, pessigolles
a tots els en fa,
per a que saltironen
al damunt del foc.

Els desitjos de tots
llegeix, en papers cremats,
i, pica l'ullet, als qui
els hi haurà de fer acomplir
eixos, els seus anhels.

De tornada a l’airecel
amb un cabàs ple de delers:
cendres d’aspirants a
escriptors per un dia;
un remolí de mots
incinerats, hi són
garbellats amb tanta
celeritat, què a cadascú,
li n'ofereix els deliris
dels altres.
Barreja de desitjos
amb noms bescanviats.

Afanys contraposats
que a ningú complauran,
de tal mena de confusió

que a tothom atabalarà.
Enguany, s’hi pot afermar
que cap petició no hi
veurà la llum.

En Sant Joanet, aquest any,
ens ha vingut amb una capissola
ben apardalada !




Adela Payá i Prats
            🔥

PLUJA PRIMAVERENCA..!

 

PLUJA PRIMAVERENCA..!

Caminois que exposen
les petjades dels humans,
cisellades a sobre del
terregam.
Besades de peus a la
Terra.
Dibuixos amb formes
encuriosides.

Les arbredes balandregen
el seu ramatge: ens fan
de ventalls en els dies
xafogosos. Esparveren
insectes a l'aguait.

Amanyacs a les galtes, per part
de les ventúries manifestes,
un ball de flors en moviment,
mentre el fullam arrencat
del seu brancatge, giravolta
en remolins.

Preludis de balls enmig de
la Natura,
on els núvols obscurits
amenacen per xopar- nos.
I enllà, ben a dalt, l'astre
majestuós, s'ha ocultat al
darrere d'un cimall muntanyer.

De les llums a les ombres
ens hem traslladat en
qüestió de minuts,
els cossos de llimona,
exhibits de lluentor,
en un obrir i tancar d'ulls
s'han enfosquit de
figures monòtones.

Polsim espolvorejat per
tot arreu,
els animals retornen
als seus amagatalls;
els aucells tremolen de
becs mig oberts,
han cessat els seus refilets.

De sobte, tota la Terra brugola
amb uns roncs estrepitosos,
seguit d'un silenci magistral.
Les bestioles no diuen ni piu,
i de cop i volta:
les nuvolades s'entreobrin
fent devessalls de pluges
atabalades...

En adonar- me, m'he contemplat
com onada enriolada,
tota d'aigua amarada,
desdibuixant empremtes per
onsevulla.

Molles de cargol se'n surten
de dintre de les seves
esclofolles i les granotes
rauquen als bassiols en
arribar la humitejada foscor.

De fang empastifada he
rodolat pels senderols
fangosos, i el meu cos sencer
l'he deixat esculpit a sobre
de la Mare Terra.

Als ordenadors quàntics em
detecten com massa llacorosa,
no pas com a humà,
des d'aleshores, que jugo a tothora
amb el tarquim i l'aigua.

Hi sóc fang, fang que alena
què conforma imatges i les
esborralla, con també,
majoritàriament, hi sóc aigua.
Les pluges em fan
remembrances de la meva
essència. Avui, ho he reviscut
de bell nou.






Adela Payà i Prats
           🌦🌧

RECORDS DE RELLOTGES..!

 

                                    

                               🌷🌻⭐🍀🌹

WHEN WILL YOU LEAVE..?

 

WHEN WILL YOU LEAVE..?

A les nits, veus i més veus,
ombres passejant-s'hi
amb preludis de danses.

La casa reblerta d'ànimetes,
les candeles enceses
flamegen d'un costat a l'altre.

Les rates penades s'hi aboquen
per la finestra, gairebé escolto
els seus esgüells.

Els records es barregen amb
les fiblades dels mosquits,
tot n'és un continu gratament.

En descloure els ulls, algú
assegut d'esquenes em fa
companyia, hi és ben prim.

La mare morta, hi ve de tant
en tant, em xiuxiueja paraules
esporuguides, ...Què vols mare?

Espero que es faci de día
al selló de la sala d'estar.
A la matinada: refilets d'aucells.

Hi visc ennuegada entre dos mons,
aquell, reblit d'obagues i el que
arriba amb càntics de bellumes.

Dels raigs llumeners, un ésser
blau, folrat d'escates, em llança
un somriure amistós.

Sembli que he perdut l'enteniment,
però les percepcions hi són reals.
Com veure fades al cor de les flors.

A dintre de la casa, les coses
canvien de lloc, com sí un altre
alter ego, em fessi males passades.

Els jorns hi són senderols de llum,
però en fer acte de presència el
clamorós foscam, un assalt sobtat.

Engego un caramull d'espelmes,
des del capvespre fins la matinada.
Als esperits perduts, vull enllumenar.

El llit orfe del meu cos, m'agafa
als seus braços en instaurar- se'n
les esplaiades lluminàries.

M'adormiré una estoneta, abans de
l'arribada dels < promeneurs de
la nuit> En fan molt de soroll.

Aquell o aquella que tenía el costum
de llevar- me'n les arracades i deixar- les
a la tauleta, ja no hi és.

Van i vénen,.. La son pertorbada,
el cos tremolós, batecs accelerats,
i al you tube: <phrasal verbs>

Aprenc Inglés al so de les flamarades
i dels aldarulls a la llar...<Go away>
< When are you plannig to leave> ?

Hi fan esclafir els riures,...Em responen
en inglés: <When it's time to go>
Aleshores, toca tenir <much patience>





Adela Payá i Prats
            🗣

FUGACITAT DE LES LLUMS..!

 

FUGACITAT DE LES LLUMS..!

He servat intacte
l'àlbum familiar,
o potser, ....hi hagi afegit
alguna que altra foto
de més.

Amb tu, en un principi,
n'havia fet, pel contrari,
esborralls d'imatges i de
mots agrencs.

Tanmateix, a hores d'ara,
n'he volgut omplir- te
d'assuaujats pensaments,
i, de tendrívols versos.

Algú a la nit em va
xiular que n'havia de
fer alquímia amb les
paraules i, les accions.

Ara, qualsevulla dolenteria
que abans no tolerava,
la transformo en benefactora:
li arrenco els seus fiblons
i, la cobreixo amb pols de talc.

Exerceixo la màgia
a poc a poc, amb tal mena
d'empeny, que el teu record
en fa amagadisses les seves
úrpies:
ja no arrapa, ni fereix,
més bé acarona les arestes
de l'ànima.

N'ets una relíquia del passat
tancat en capsa argentada,
cobricelada de repussats perlats,
què en obrir- la,
s'hi pot escoltar una musiqueta
de fons:
hi són cants gregorians,
on una antiga figura, la teva,
es belluga a sobre de làmines 

envitrallades.

He agafat de totes les línies
temporals, la que millor
et definís.
En aquest tram no t'amoïnaves
ni escopies mots verinosos,
com tampoc t'exposaves
de ràncies vanitats.

No el.ludies les moixaines,
i, sabies com lluitar pels
teus sentiments.
Els portells n'eren oberts i
els finestrals es deixaven
traspassar per les càlides
i endolcides brises.

He servat intacte
l'àlbum familiar, ...però ara
que hi faig remembrança,
n'he incorporat una fotografia
on tots dos hi érem
al Museu d'en Frederic Marès.

Un estranger s'hi va oferir
a retratar-nos-en, sense haver
de demanar- li'l.

Ja saps, hi vam ser família
durant un període de temps,
una mena de ànimes
agermanades,
què de sobte, s'hi veurien
amenaçades per les cridòries
i, les estratagemes dels vikings.

I, tristament, en aqueix temps,
no vas saber defendre a l'amor,
encara que en aquests moments,
de molts glavis empunyats
et resisteixes en combat,
al davant de les empal.lidides
bestioles.

Garlandes blanques i groginoses
difuminen el blau dels cels,
Una sagnant brega al bell mig
dels firmaments s'hi fa present.

L'home dels coltells ballarins
amb corcell alatzà, emprèn
un senderol enmig dels estels.

Les muses desabillades dels
seus vestits, bransolegen les
seves cues i les seves banyes,
els seus cabells reblits de llumins

els fan servir de detonant per
revifar les foguerades.







Adela Payá i Prats
           ⭐⭐

JOAN VINYOLI

 

JOAN VINYOLI

  (1914-1984)

<ALGÚ M'HA CRIDAT>

Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc, 

cridat per una veu de mar fonda. 

Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents 

de més enllà de la riba. 

Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me, 

i pel fullatge bec solitud. 

És per això que vago sempre 

sota el silenci de les constel.lacions 

d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa. 

Però de cop s’il.luminen les nits 

amb paraules com flames, 

torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar, 

cridant-me sols, cridant-me. 

He posseït els camps, la brasa de la tarda,  

mes ara sóc orella i pas insomnes. 

JOAN VINYOLI

Pintura: Vassily Kandinsky

                (1866-1944)

                                💜

PENSAMENTS ESFILAGARSATS..!

 

PENSAMENTS
ESFILAGARSATS..!

Pensava que un vincle
més llunyà d'aquest terrer
ens mantendria a prop,
però ja veus,
fins a quin punt la meva
ignorància em traïa.

Com d'esgarrifosa por
arribar a ser- hi
la petulància d'aquells,
que només mirin per
exhibir- se'n
en formes de flors, per sobre
de les fulles dels cactus.

Manifestacions barrejades
de desitjos punxosos i,
d'amorositats simulades;
el tic- tac descompassat
dels rellotges capficats
en mesurar el temps linealment.

Enllà, s'hi veu als qui amb
honorables paraules,
encobreixen les seves
perversions.
Juguen a interpretar els
papers dels déus, amb
corrompuda vanitat, delirant
per ser- ne adorats a tothora.

I al bell mig d'aquesta bacanal,
s'hi estem la gran majoria,
sobrevivint entre bassiols
de vi agre i, escopinades de blat,
entre miratges i, al.lucinacions.

Trepanats de forats, arribem
al final de les nostres vides:
destruïts, dissipats, devorats
pels llambrots carnívors, què
s'omplin de tot, com animals
omnívors.

Malgrat les vanes aparences,
hem de transitar com éssers
desmemoritzats,
acomplint els desitjos d'uns
atabalats, potser, tocats de l'ala.
A quina cosa estrambòtica
es dirigeix cadascuna de les
nostres existències...?

Tu, empolainat de núvol,
força blanquinós, arreceraves
una munió de musells,
què assedegats, s'unflaven de
més i més líquid, per a
després, buidar-se'n on més
els plauria, no segons les
necessitats del terreny.

I així anem, de parany en
parany,
de molts entrebancs.
Entaforats, ben enforinyats
residim en els classificats
enclotats,
que de tant en tant,
algú hi ve a estiregassar
les seves tapadores,
mirant- nos amb ulls
inquisidors.

Pertot arreu, els ogres es
disfressen d'àngelots,
llueixen túniques nívies,
gairebé s'han convertit en
transgressors de vides.
I nosaltres, a cada instant,
alenant per continuar vius
a dintre d'un pot de cristall.

Ens cerquem entre humans,
talment desprotegits,
l'amor ens fa forts, ens
eixampla de possibilitats,
no obstant això, també n'hi ha
éssers que gaudeixen d'actuar
com ho fan les deïtats.

Pensava que un vincle
més llunyà d'aquest terrer,
ens mantendria a prop.
El que ignorava n'era que
pertanyies al grup dels
imitadors, no pas al dels
autèntics i, perseverants.

Com nen espantat, fas petar
globus, per tal d'afegir- hi
més aire a l'aire. Un món
de més bafs, de més espai
buit, on les figures humanes
es dilueixen de més engrunes
insignificants.








Adela Payá i Prats
             🎭

DESEQUILIBRI...!

 

DESEQUILIBRI...!

Ajaguda sota pluges
de glauc fullam,
esguardo els raigs
llumeners, aquells qui
avancen a pleret
entre rebrolls de flors
majestuoses.

El teu suposat rostre
d'àngel,
des de l'eteri
s'hi aboca entre núvols
flonjos,
llança, de sobte, flocs
de blanca neu..només
a l'espai on m'hi estic.

La mare Terra amb xal
de macramé, confereix
a un trosset del
paisatge un halo de
netedat i, baix l'olivera
bruixa, m'esperes amb
mots envellutats.

De les lluminàries
a les obagues rellisques;
refulgeixes com estellicó
a les nits, jaspiades de carbó,
i em parles de coses
que no hi puc comprendre.

T'han deixat venir per a
posar ordre en un munt de
desavinences.?

Però ja saps, n'he perdut les
forces per a continuar en un
lloc tan dispar, del qual creia
que n'érem concordants,
però no ho som.

Un indret on els somnis no
en tenen ja cabuda,
on les idees que sobreeixin
no coincideixin amb les meves.

Una existència viscuda a
contracor, seguint normes
d'esperits contrariats.

Deambulo amb l'ànima
constreta,
en una lluita esquerpa
per voler sortir- me'n de
dintre de l'esclofolla,
on de mica en mica poder
entreveure l'existència
des d'uns altres angles.

Quantes coses repetitives
es produeixen
una i altra vegada
sense cap evolució a la vida
de ningú..
Es com donar- li corda
a un rellotge antic,
fins a arribar al seu límit i
després tornar- hi a les mateixes.

Fins i tot, et sento a recer meu
i gaudeixes de les malifetes
del passat,
cap paraula tendrívola,
potser hi siguis un caòtic
rostoll del teu jo antic.
Una part que encara no
s'ha diluït i que potser
doncs hauria de fer- ho.

La teva part angelical, s'ha
mostrat estranyament absurda,
em relates històries que mai
a la Terra li van pertànyer.

Raus com fruit escindit de
moltes drupèoles, i no me'n puc
avenir amb qui estic conversant.

T'he trobat avui com una
amalgama de moltes
criatures contradictòries,
de fet, em plantejo si he dialogat
amb tu, o en una altra entitat,
volent- s'hi fer passar per tu.

Ajaçada al dessota dels ruixats
de carboncle, he clos els meus
ulls, n'he fet com si no et veiés,
no volia capficar- me'n en un
mar de dubtes...

No jugueu amb els meus
sentiments, no calen més
mentides en aquest món,
no més esbarjos diabòlics,
prou d'hologrames, d'imatges
distorsionades, de vocables
entretallats, de tants i tants
desgavells.







Adela Payá i Prats
             🤔

FERNANDO PESSOA

 

FERNANDO PESSOA

      (1888-1935)

<HE PASADO TODA LA NOCHE SIN DORMIR, VIENDO...> 

He pasado toda la noche sin dormir, viendo, 

sin espacio tu figura.

Y viéndola siempre de maneras diferentes 

de como ella me parece.

Hago pensamientos con el recuerdo de lo que 

es ella cuando me habla,

y en cada pensamiento cambia ella de acuerdo

con su semejanza.

Amar es pensar.

Y yo casi me olvido de sentir sólo pensando en ella.

No sé bien lo que quiero, incluso de ella, y no

pienso más que en ella.

Tengo una gran distracción animada.

Cuando deseo encontrarla

casi prefiero no encontrarla,

Para no tener que dejarla luego.

No sé bien lo que quiero, ni quiero saber lo que

quiero. Quiero tan solo

Pensar en ella.

Nada le pido a nadie, ni a ella, sino pensar.

(Versión de Teodoro Llorente) 

Fernando Pessoa

Pintura: Edvard Munch

               (1863-1944)

                       💜

ALARITS..!

 

ALARITS..!

No vas emprar
diàlegs dolços
que entaular,
els atapeiries
de barrets que
s'hissen una mica,
per tal de dir-hi
adéu.
Tan sols clapejaries
el Sol amb cortinatges
d'eclipsis.
En vas fer ús de les
llengües de foc
enrogint llunes
d'eburni.
Amb un cop sec
i, feixuc, abaixaries
les persianes,
doncs ja mai més ens
veuríem al darrere
dels cristalls.
Escrits de paraules
que en comptes
de crear ponts entre
les nostres serralades,
en farien destruccions
de qualsevol vincle.
No instaurararies
la pau al bell mig
de les nostres ànimes,
pel contrari, fruiries
d'alçar murades
cada vegada més
altívoles i prominents.
T'hi vas reblir de corcs
i, de rancúnies,
a l'amor l'abillaries
de parracs i de pellingots.
Terrabastalls de mots
i d'esperances,
somniegs avortats
en camps no albirats;
promeses llaurades
d'ortigues borralludes.
Fer el ronso, pot ser
et sembli bé,
muntar- te a la sínia
i posar- t'hi un munt
de disfresses, tal vegada,
pugui ser divertit,
però no oblidis que en
traspassar les portalades,
un caramull de fantotxes
s'esbargiran amb els
mateixos jocs dels quals tu
t'hi vas espletar.

Les querences per tu
s'hi assemblin a les
cercaviles, desfilant
pels carrers, tots alhora
engalanats de serpentines
i, de garlandes;
esclats de colors festius,
i, gralles sonant de seguit;
on els putxinel.lis als teatrets
dels infants, relaten històries
impossibles.

Disfressat de nan o de gegant,
d'ésser mitològic o de xanquer,
et desvius per esquinçar cotnes.

De l'amor res no en saps,
malgrat els anys viscuts,
cap cosa no pots sentir- hi.
Has entumit el cor fins a
esclarissar- lo....Resten només
les engrunes del que fou, però
que ja no hi és...







Adela Payá i Prats
              💙

RABINDRANATH TAGORE

 

RABINDRANATH TAGORE

         (1861-1941)

1.- " He perdut la meva goteta de rosada..! li diu la flor al cel de matinada, que ha perdut tots els seus estels." 

¡He perdido mi gotita de rocío!, dice la flor al cielo del amanecer, que ha perdido todas sus estrellas.

(Rabindranath Tagore) 

    

                          ⭐⭐⭐

2.- " Els estels no tenen por a manifestar- se'n com cuques de llum" 

" Las estrellas no tienen miedo a aparecer como luciérnagas."

Rabindranath Tagore

                        ⭐⭐⭐

3.- " Si vols apaga la teva llum, jo m'assabentaré de la teva fosquedat i l'estimaré. " 

" Si quieres apaga tu luz, yo descubriré tu oscuridad y la amaré."

Rabindranath Tagore

                         ⭐⭐⭐

4.- " Tu no veus el qui ets, sinó la teva obaga." 

" Tú no ves lo que eres, sino tu sombra"

Rabindranath Tagore

                        ⭐⭐⭐ 

5.- " Què petitona n'ets bri d'herba. Sí,però tinc tota la Terra als meus peus." 

Qué pequeña eres brizna de hierba. Sí, pero tengo toda la Tierra a mis pies.

Rabindranath Tagore

                💜

ARRIBADA, ESPENYADA..!

 

Pintura: JOAN MIRÓ
              (1893-1983)




ARRIBADA, ESPENYADA..!



Hi vas venir,...!

Per quin motiu ho vas fer,
si ja rumiaves en comiats
amanits, reblerts
de ciereres vermelles:
manducar el fruit i,
llançar el pinyol.

Ja sabies de sotamà que
no expandiries aquell
amor petitó, desvalgut.
Arrencaves poncelles com
estiragassaves atzeroles.

Aqueix amoret,
que precisava de tots
els amanyacs,
de totes les moixanes,
tu, el vas esplomissar.
Acostumat a les destrosses,
que més et feia una de més.

Un abrigall de plomes
multicolors llueixis sense
estremir ni una mica
el teu cos, duus la pell
cobricelada de glaç.

Hi vas venir..!

Per a enllaçar- nos de mans
i, cargolar- nos de línies
curvilínies,
per a entaular converses
i, fer uns passets ballarins,
després m'embolcallaries
en papers afruitats i,
ben agemolit
em tancaries a l'algorfa
de la teva capissola.

Al terrat, a les nits, s'escolta
el cant d'algú,
què a la teva llar la fa retrunyir
com fantasma atrapat entre
les lluminàries lunars.
El Rèquiem de Mozart, ressona
per totes les murades.

Hi vas venir..!

Per a més endavant, guarnir-te
d'enterramorts;
un enclotat immens hi vas cavar,
on des d'aleshores, en fan
rellucs, flors i més flors,
des del frondós arbre lilà.

Cameges entre murmuris
de moribunds,
acceleres el pas esporuguit
entre els sospiralls de les
ànimes en pena.
De mans tremoloses, a dintre
de les butxaques, les fas
fonedisses,
dissimulant les temences.

La teva túnica, n'es estampada
de llavis entreoberts, que
escridassen de continu...
Hopalandes xerraires que a
qualsevol atemoreixin.


Hi vas venir..!

Per afegir-me a la teva
llista nigromàntica, però
encara que viva, hi vaig saber
com contrarestar la teva
màgia negra.

Els teus diablons, els he
ficat a dintre d'ous daurats
i, de llavors ençà, que han
perdut els seus poders.
Romanen ben adormits.

Hi vas venir..!

Per a deixar ací la teva
part enfosquida,
tota emplenada de xàvegues
enfiladisses.
Al bell mig de les meves
serralades et guareixes
de mica en mica, i ben aviat,
assoliràs realçar-te
de pur albor.

El color que tant anhelaves
a la fi, t'encobrirà de dalt a baix;
arribaràs a ser-hi un home bo,
un homenet blanc, mig groguinós.

La teva talla escultòrica, serà
per tal de purificar les aigües,
llançada a l'oceà, des dels
penya-segats de la Muga.

Beneït siguis...!





Adela Payá i Prats
              🌹

EL FIL ROIG DEL DESTÍ

 

EL HILO ROJO DEL DESTINO
(Leyenda Japonesa)

El Hilo Rojo es una leyenda anónima de origen Japonés, que dice que entre dos o más personas que están destinadas a tener un lazo afectivo existe un hilo rojo, que viene con ellas desde su nacimiento.

El hilo existe independientemente del momento de sus vidas en el que las personas vayan a conocerse y no puede romperse en ningún caso, aunque a veces pueda estar más o menos tenso, pero es, siempre, una muestra del vínculo que existe entre ellas.

El texto literal viene a decir: Un hilo rojo invisible conecta a aquellos que están destinados a encontrarse, sin importar tiempo, lugar o circunstancias. El hilo se puede estirar o contraer, pero nunca romper.

Se dice que ese hilo esta atado al dedo meñique.

                                🌷

AMB ELS COLORS DE LA TERRA..!

 

AMB ELS COLORS DE
LA TERRA..!

Empolainat amb els
colors de la Terra te
n'has enaltit.

Abrigallat pel blau,
has lluït els pigments
del cel i de la mar.

A les nits els teus braços
de llimona encerclen el
el cos de l'amada, li mussites
tendrívoles paraules,
i tots dos alhora, s'acoloriu
de purpuri.

Mots de campànules 
titil.len a frec de la pell,
terratrèmols dolços sacsegen
els contorns d'uns cossos
desproveïts d'amanyacs..

Cadafal d'amor exclós,
hàbits obscurits d'un capellà
donant consells a contracor:
les querences desplagudes,
al món de les convenièncias.

La gralla del corb, els
anuncia que no n'hi ha
oportunitats de continuar
arraulits per les
intransitades veredes.
Instaureu somnis de
possibilitats.

Perduts, extraviats, heu
omplit enclotats, folrats
d'herbes remeieres,
però, vos, neguitosa criatura,
n'has traït les estimes,
al teu amor has desemparat
a l'aguait de les urpades.

Ella, tota esgratinyada,
t'ofereix brisalls de la seva pell,
per a que puguis fer xerinola
a les nits jocoses.

Fes-ne jocs malabars amb
les teves urpes;
esvalota't com llop solitari,
però malgrat l'esforç,
el buit a l'ànima no el podràs
reblir amb cap bijuteria.

A la taula de marbre dues
copes de xampany en fan
ressalts del líquid glauc i,
brindes amb la dona esgarriada,
de la mateixa manera que
ho féreu en el passat.

Empolainat amb els
colors de la Terra te
n'has enaltit.

Has exhibit els colors
dels quals, ella, et parlaria
i, encara que encofurnada,
l'has volguda fer present
amb quatre pinzellades.






Adela Payá i Prats
             🎩