PENSAMENTS ESFILAGARSATS..!

 

PENSAMENTS
ESFILAGARSATS..!

Pensava que un vincle
més llunyà d'aquest terrer
ens mantendria a prop,
però ja veus,
fins a quin punt la meva
ignorància em traïa.

Com d'esgarrifosa por
arribar a ser- hi
la petulància d'aquells,
que només mirin per
exhibir- se'n
en formes de flors, per sobre
de les fulles dels cactus.

Manifestacions barrejades
de desitjos punxosos i,
d'amorositats simulades;
el tic- tac descompassat
dels rellotges capficats
en mesurar el temps linealment.

Enllà, s'hi veu als qui amb
honorables paraules,
encobreixen les seves
perversions.
Juguen a interpretar els
papers dels déus, amb
corrompuda vanitat, delirant
per ser- ne adorats a tothora.

I al bell mig d'aquesta bacanal,
s'hi estem la gran majoria,
sobrevivint entre bassiols
de vi agre i, escopinades de blat,
entre miratges i, al.lucinacions.

Trepanats de forats, arribem
al final de les nostres vides:
destruïts, dissipats, devorats
pels llambrots carnívors, què
s'omplin de tot, com animals
omnívors.

Malgrat les vanes aparences,
hem de transitar com éssers
desmemoritzats,
acomplint els desitjos d'uns
atabalats, potser, tocats de l'ala.
A quina cosa estrambòtica
es dirigeix cadascuna de les
nostres existències...?

Tu, empolainat de núvol,
força blanquinós, arreceraves
una munió de musells,
què assedegats, s'unflaven de
més i més líquid, per a
després, buidar-se'n on més
els plauria, no segons les
necessitats del terreny.

I així anem, de parany en
parany,
de molts entrebancs.
Entaforats, ben enforinyats
residim en els classificats
enclotats,
que de tant en tant,
algú hi ve a estiregassar
les seves tapadores,
mirant- nos amb ulls
inquisidors.

Pertot arreu, els ogres es
disfressen d'àngelots,
llueixen túniques nívies,
gairebé s'han convertit en
transgressors de vides.
I nosaltres, a cada instant,
alenant per continuar vius
a dintre d'un pot de cristall.

Ens cerquem entre humans,
talment desprotegits,
l'amor ens fa forts, ens
eixampla de possibilitats,
no obstant això, també n'hi ha
éssers que gaudeixen d'actuar
com ho fan les deïtats.

Pensava que un vincle
més llunyà d'aquest terrer,
ens mantendria a prop.
El que ignorava n'era que
pertanyies al grup dels
imitadors, no pas al dels
autèntics i, perseverants.

Com nen espantat, fas petar
globus, per tal d'afegir- hi
més aire a l'aire. Un món
de més bafs, de més espai
buit, on les figures humanes
es dilueixen de més engrunes
insignificants.








Adela Payá i Prats
             🎭