SENSE SABER PER QUÈ...!

KAHLIL GIBRAN ( 1883-1931 )

SENSE SABER
PER QUÈ...!




Sense saber ben bé, per què,
va pronunciar paraules
amagades a dintre d’un bagul,
amb flaire de resclosit,
que curosament
no obeïen a cap veritat;
n’eren vocables que
s’enjogassaven
d’anar canviant-se els seus
vestidets, tantes vegades
com pogueren.



Sense saber ben bé, per què,
fa agafar estisores de metall
i, amb elles, en va fer retalls
de tot açò, que hi va sentir
i, que no s’hi va atrevir
a expressar-ne;
fins i tot, s’hi va esplaiar
contant-se engalipades
a d’ell mateix, amb possibilitats
de poder convèncer-se’n.



Sense saber ben bé, per què,
a la seva estimada,
la va reemplaçar
per joguines de carn i, de pell,
reafirmant què l’amor no en tenia
cabuda a dintre d’ell,
i, amb intencions desamorosides,
hi va bescanviar sentiments
per frivolitats.



Avui el podreu albirar
al damunt dels cadafals
com escultura gèlida,
volent-ne encara desenvolupar
el paper de màrtir,
malgrat què en el pla
de les realitats,
s’hi va comportar com
un autèntic botxí amb
 caputxeta i, destral en mà.



Sense saber ben bé, per què,
li’n va meravellar, fer invencions
d’històries novel·lesques,
que mai, no van tenir-ne cap
coincidència amb el seu relat
viscut.


I, ara reflectint-s'hi al davant
dels miralls, se n’adona
de quan lluny hi va estar de
tot allò, que va ocórrer a la seva
vida manifesta.


Ell, un col·leccionista
de tantes i, tantes ficcions... !


Tot pura literatura,...!
Un engany fantasmagòric ....!


Sense saber ben bé, per què,
em produeixis tanta llàstima,
que la compassió que sento per tu,
em fa estimar-te’n de debò,
encara que sé, que ja mai més
no ens veurem...


Tu i jo, després del nostre decés
ací a la Terra, serem hostes
d'unes morades força allunyades,
l’una de l'altra.


  


       
Adela Payá i Prats








                                     

INCOMPLIMENT....

                                    

INCOMPLIMENT....

Fils emblavits enjovaven

cels amb pèlags,

mentre un Sol crepusculat

es retirava als seus tàlems,

donant pas a la nit....,

Mans de lluna platejada

estiregassaven filaments

de turquí, arrencant-los

les seves tonalitats d’atzurita,

i, un estel, ara mateix,

broda filaments d’atzabeja..

  

Una promesa ajaguda

entre serralades aombrades

es gronxa entre els espadats,

pensant sí en farà un bot

a dintre dels forats cèlics

o sí pel contrari,

s’hi capbussarà al fons

dels oceans...

Colors d’antracita balbucegen

velles cançons d’antany

i, un pacte no acomplit

espera fer–se’n realitat

o sucumbir-ne,

abans d’iniciar la dansa

dels suïcides....

Paraules a la mar esbargides,

versets a l’èter declamats,

mentre peixos i, aucells

es tenyeixen del color de les

absències....

Ales i, escates proclamen

per tot arreu,

aliances desballestades,

d’aquells que a les estimes

van voler disfressar–les

amb parracs ben impúdics...

Adela Payá i Prats

EL PREPOTENT...

EL PREPOTENT...!

Al seu regne dels saures,
a les nits, .....s’hi fa present,
engalanat del verd
de les malaquites,
proclamant la seva fortalesa
d’home prepotent.

Pels dies llangueix de pellofes
emmascarades i,
de veu enronquida,
esquitxada pels sons guturals,
on unes cordes vocals
s’afligeixen dels rebomboris
nocturns.

Pensa que complau
amb les seves túniques de corcó
i, els seus al·legats manuscrits;
ja cavil·la erròniament que n’és
un joiell força reclamat,
malgrat que totes i, cadascuna
de les seves amistançades,
ja s’hi senten força desplagudes,
amb tant d’esvalot
i, amb unes engrunes de querences
ben escadusseres.

Molt de renou i poca llana...!

El passat mai n’és passat,
quan no ha hagut un present i,
per molt que a d’ella
li digués, que tot ja n’era passat,
mai no va haver-hi res de res:
" Foc d'encenalls "

Com també li ho hauran esmentat
cadascuna, de les seves drudes.

Dolorosament trist,
aquesta mena d’esbarjo
de dir que un <ha volgut>
quan en cap moment
no ha prevalgut
ni una mínima tendresa,
només,.......tan sols,
un tast de folradura,
un anar prement tecles
per acaronar-se’n les oïdes
d’unes altres solfejades.

Sí almenys, un, fos honest i,
digués la veritat,
aleshores, tindria el respecte
de tothom..

Però confondre a l’amor per tal
de treure’n benefici de les pells
frontereres,
això sí, que en té de delicte.
A la meva terra ho anomenem:
“ Mesquinesa”





Adela Payá i Prats

                                  

UNA FLOR DE LILÀ...

YURI YAROSH  " Liles "

                                         

UNA FLOR

DE LILÀ...

Li’n va posar nom

a una margarida

desfullada:

Si, no; no, si...!

Fins i tot,

s’hi va atrevir

a escriure’n

pròlegs, a sobre

de les seves fulles

esllanguides...

A cada mot inscrit,

un pètal,

s’hi condemnava

a sucumbir-ne

de frivolitats...

I, tots alhora,

corol.les i, sèpals

van fer-ne òbits de

fullaraca ennegrida...

A sobre del pedregam

isolat,

d’un poble ignot,

una flor de lilà,

s’hi aboca tímidament

entre les arestes

d’un roquissar....

Colors refulgents,

que fan venir saliveres

a totes i, cadascuna

de les florades

cendrejades...

Ara, les margalides

cobejoses es tenyeixen

els seus volants

amb els colors de les liles...

Adela Payá i Prats

      

REBROLLS D’ESTIMES...

TREE OF LIFE;   BY KEYDAH  ( www.pinterest.com)

                                          

REBROLLS

D’ESTIMES...

N’hi ha un incís:

presagi de silencis,

on un esvalot

de mans i, de dits

tentinegen al voltant,

volent-ne trencar l’encís..

Les mirades es detenen,

sobtades d’encanteris

i, de maleficis...

D’un esguard fugisser

dels afalacs i, de les llagoteries,

uns raigs d’or, apressen

grapes amb ànsies

d’esgratinyar pells ungides.

Desengany de les moixaines,

brindades per les essències

passatgeres,

elles, en calzes sacrílegs,

embriagades, 

què a l’amor han consagrat

per sempre,

d’olis d’extremunció...

N’hi ha un desencís,

un cant a la Natura,

on enllà, els amorosits

s’ajupen, simulant plagis

de soques ben arrelades...

S’oculten a propòsit,

al dessota del terregam,

esquivant els vincles amb 

els súbdits de pergamí,

què a les querences agredin,

amb assajos de cossos

gegantins i, força entabanats...

N’hi ha un sospir que

es perllonga pels boscos,

dues radicel.les cargolades,

s’han entrellaçades

i, ara un nou arbrissó

dóna vida a l’amor entaforat...

Adela Payá i Prats

    

VIDA DE LA NO VIDA....

GRAHAM GERCKEN
( 1960 ) " Paisatges "



VIDA DE LA NO VIDA...!

En fa recorreguts de camins
que comencen en un punt i,
acaben en el mateix lloc.

No l’interessa assabentar-se’n
de més coneixements....o la mateixa existència li ho impedeix.

Albira a través dels seus finestrons
una llum canviant, segons les estacions de l’any, però mai no s’hi decideix per observar-ne lluminàries, des d’altres
angles de ben diferents.

Andareja pels mateixos senderols
de la seva vil·la;
trepitja les unívoques pedres
a sobre dels seus viaranys;
contempla les murades de sempre,
on els carrers romanen des de fa segles.

Els conreus que l’encerclen de vivències d’un passat i, d’un present, probablement,
també ho faran en un futur.

Cada jorn, en farà el que tostemps n’ha fet i, res, no s’hi preguntarà, o pel contrari
sí que ho farà i, et dirà que la
vida n’és això: una repetició de les coses, una i altra vegada, ....Què n’és molt dificultós sobrepassar-ne els llindars.

Com niador d’ou trencat i, amb
llambregades de clovella esgarrinxada,
gairebé, mai, traspassarà els límits
dels qui tossudament s’han capficat
per viure’n constantment les mateixescoses...I, per tant, els seus pensaments lluiran de conceptes immutables.

Cap descobriment, cap coneixença,
un anar perfeccionant, dia rere dia,
allò, que al llarg del temps se’ns presenta de sovint, tan sols l’escomesa d’enllustrar
els fets de més i, més refinaments.

Sí ho pensem bé, també té el seu mèrit.
Qui va dir que això s’anomenava
vida i, no pas un giravolt continu,
on a cada revolta, un, n’és una mica
més vell i, ja descobert el truc,
se n’adona que el millor pugui ser- hi asseure's a sobre d’un selló i, esperar un canvi amb dolça recreació.

N’és cert, aquesta vida nostra,
com nosaltres, els humans, o els no
humans, se l’hem plantejada,
n’és un caos, una aberració,
fins i tot, un atemptat contra la
mateixa vida....I, és clar, acabem
força esqueixats...Els nostres llums,
com bombetes elèctriques, acaben
fonent-se....I, en arribar on hem
de fer-ho, tornem de nou a
engegar-nos amb uns altres
flascons de més duració.






Adela Payá i Prats

 


                                  

UNA PASSEJADA PEL MEU POBLE....

UNA PASSEJADA PEL MEU
POBLE...!

N’he fet un passeig pel
meu poble,
tot ell, diluviat per les aigües;
els arbres, estan esplendorosos
amb una llum
que els naix de dintre d’ells.

He anat a contemplar-los
i, transmetien una força que a mi
em mancava avui.

Hagués volgut abraçar-los i
empeltar-me’n a dintre d’ells...!

Sento com un esbaldrec immens,
d’aquests que t’arrapen per
dintre, que t’esgratinyen fins
a desfer-te’n en brins de fumaroles.

Sé que a recer dels arbrissons
m’hagués sentit força escortada,
encara que hagués segut
per un breu instant,
el suficient, l’idoni, el necessari,
per a rememorar-ne
quina cosa meravellosa,
fa que dues ànimes s’hi estiguin
ben juntes i, amb tanta intensitat.

He de reconèixer que els ruixims
em fan sabedora de tot allò
que n’he contingut a dintre meu
amb tant d’afany,
per això, hui, he gosat per
escampar-ne llàgrimes a ritme
dels caramells, esclafint-se contra
les llambordes.

Al meu poble, l’he batejat amb
escorrialles dels meus ulls.

Un tapis d’ullades n’és ajagut
a sobre de la gleva : trencadís
de petits mosaics de ceràmica
cristal·lina, junyits a joc, amb
els gotims dels plovisqueigs.





Adela Payá i Prats