UNA PASSEJADA PEL MEU
POBLE...!
N’he fet un passeig pel
meu poble,
tot ell, diluviat per les aigües;
els arbres, estan esplendorosos
amb una llum
que els naix de dintre d’ells.
He anat a contemplar-los
i, transmetien una força que a mi
em mancava avui.
Hagués volgut abraçar-los i
empeltar-me’n a dintre d’ells...!
Sento com un esbaldrec immens,
d’aquests que t’arrapen per
dintre, que t’esgratinyen fins
a desfer-te’n en brins de fumaroles.
Sé que a recer dels arbrissons
m’hagués sentit força escortada,
encara que hagués segut
per un breu instant,
el suficient, l’idoni, el necessari,
per a rememorar-ne
quina cosa meravellosa,
fa que dues ànimes s’hi estiguin
ben juntes i, amb tanta intensitat.
He de reconèixer que els ruixims
em fan sabedora de tot allò
que n’he contingut a dintre meu
amb tant d’afany,
per això, hui, he gosat per
escampar-ne llàgrimes a ritme
dels caramells, esclafint-se contra
les llambordes.
Al meu poble, l’he batejat amb
escorrialles dels meus ulls.
Un tapis d’ullades n’és ajagut
a sobre de la gleva : trencadís
de petits mosaics de ceràmica
cristal·lina, junyits a joc, amb
els gotims dels plovisqueigs.
Adela Payá i Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada