LA CAPSETA
DE MÚSICA…
Ahir
de matinada, donaven
corda a una
capseta de música,
durant tant de
temps silenciada:
“ Un pianet de
nacre amb ballarines
clàssiques al seu damunt...”
La melodia que
sonava n’era un vals
de Strauss amb
unes dansarines
que es cobrien el
rostre i, que
ocultaven el seu cos
sencer,
que fins i tot,
s’embolcallaven els pits
i, que s’hi
cofaven el cap amb capells
rebregats...
De tant en tant,
les nines de porcellana
espetegaven
dolços gemecs,
esclats de
guspires, que sobtadament
emmudien i, amb
còrpores cargolades
renaixien dels
udols als mutismes..
Ahir
al capvespre, donaven corda
a una capseta de
música:
“ Un pianet de
nacre amb flocs de tul
al seu damunt...”
Tots arrodonits,
llumetes d’ivori,
escopinades
d’elefants abaltits..
Ja ningú ballava
al so de la música
i, la cantarella
n’era la d’un nen
que ronsejava i,
que gemegava fins
arribar al temps
de les pauses,
d’un somni curull
de calabruix...
Del cor de la
capseta, brollaven
colors
enterbolits,
fils de
teranyines,
boires de fum,
que l’han feta
tota esclovellar-se’n
i, des
d’aleshores que hi sembla més bé
un carboncle amb
degoteigs de
magranes...
Avui,
a trenc d’alba, no han trobada
la clau per a
donar-li’n corda a una
capseta de
música;
de dintre d’ella,
remorejaven
poncells de dits,
heures
d’unglades,
d’un home atapeït
amb caràtules
noves, què amb
els seus mots
de llavis
esquerps, soterrava
les seves
enganyifes dedins
de la nívia
curculla...
Avui
al crepuscle, no li han pogut
donar corda a una
capseta de música;
l’home tenebrós,
de ganivetades
l’ha eclipsada;
en ventalls de
gavines, l’ha esplomada,
i, ara, només
n’hi ha la taula
amb un gerro, al
bell mig,
què de roses
emmusteïdes, ha nevat
pètals entumits,
a sobre, d’una muller
agenollada, tota
coberta de polsim
de vil.là....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada