TRASPASSANT PORTALADES...

   
     
POSTAL ANTIGA D'UNA DONA
 ALGERIANA ( 1910 )

                                    

TRASPASSANT PORTALADES..!
( Relat Curt )

Bellugava els canells,
engalanats de braçalets
amb penjarolls
de corets, d’estrelles i, de llunes.

Sorollets com de grans de sauló
s'estavellaven contra els tempanells
de cristall, de dintre d'un
recipient i, et feien allunyar-te’n
a un altre paratge ben desèrtic,
on serps de cascavells
força hipnotitzadores, t’atreien
sense remei, a ser-ne fiblada
pels agullons força verinosos.

El teu cap, de cop, rodolava
com baldufa solitària,
fent un munt de giravolts
i, en adonar-te
n’eres tota perfumada d’almesc
a sobre d’un tàlem, on raïa un mascle al qual, mai no l'havies sotjat..

Et preguntaves si n’estaves
sota l’efecte de l’alcohol,
de les drogues,
o sota l’influx dels pènduls
que et feien albirar unes altres
realitats.....On estaves...?
I, qui era ell...?

Semblava estimar-te molt...!

I, malgrat les teves preguntes
no descobries qui n’era aquest home,
com tampoc, no en tenies cap idea
de què hi feies en un lloc
força desconegut...?

Al·lucinació, paranoia....?

Moltes fumaroles a la sala de ball..!

Fumen haixix i, sento les polseres
dringant, a sobre, de les meves oïdes, mentre un home engrandit
m'enlaira i, es posa a ballar amb mi..

M’arracona a l’angle d’una alcova
i, en veure’m reflectida a l’espill
gran de la cambra, no em reconec,
sóc jo, o n’és una altra...?

Em lleva la roba i, em fa l’amor,
i, em diu que m’estima,
no potser, no dec de ser jo.
Qui som tots...?

He d’estar narcotitzada, alguna
cosa estranya hi notava a la beguda...!

Ara, fins i tot, no sé ni com em
diuen, aquest home, escridassa
el meu nom als quatre vents.
Quan li n'he demanat pel meu apel·latiu
ha ris sense descans .....Et diuen:
Nasila...!   Nasila...!
que vol dir: dolça fragància i, brisa
fresca.

Déu n’hi do...! Potser m’he tornat
ben boja, .....Damunt estem a Algèria quan jo mai no n’he sortit d’Espanya.
Aquest home, diu que sóc tan divertida i, li comento des de quan em coneix
em respon, que des de fa un munt d’anys.

Quan li esmento que no el conec de res en fa esclafir el seu riure sense parar.
M’abraça i, m’ompli de petons, n'és força tendre i, em sento tan espantada.

Segons ell, estem a l’any mil nou cents deu.....He caigut de tos i, em consola al·ludint que n’he begut massa boukha
que demà tot ho recordaré.

He hagut de traspassar-hi una portalada de l’espai-temps, és clar, el que desconec és com ho he fet i, ara, no sé com he de
regressar-hi....!

I, a més a més, la dansarina
de les polseres hi sóc jo, ara mateix, hi veig com ell, me les lleva a poc a poc, amb la seva llengua endolcida..

N’estic força aterrida....!

On serà el viarany per a retornar-hi
a casa meva.?

Sento que riu de nou, al lluny,
ben al lluny, .......n’estic girant sense
detenir-me’n i,...... mare de déu, he
aterrit a l’any mil sis cents quaranta.

Açò és un mal de cap terrible,
no s’acaba mai, ....Potser oblidaré
de veritat  qui sóc jo, ....sí és qui sóc
algú, o tal vegada hi sóc molts...?

Vull saber quina cosa estranya
està succeint-me...!





Adela Payá i Prats
🤤😲