RECOBRANT L’ÀNIMA...

                              

RECOBRANT
L’ÀNIMA...!

S’hi va abraçar a l’ombra
d’un home,
al qui molt el va estimar;
parlava amb ella de sovint,
especialment a l’horabaixa,
relatant-li, la muller,
el transcurs d’uns anys angoixats.

Xerrava amb la penombra del
seu estimat, ......de tot allò,
què s’hi va quedar
penjadís, a sobre, dels enfilats
emporprats.. I, que aleshores,
no hi va ser esgrimit amb
arguments que calien..

Aquella obaga reblida de taques
d’estalzim,
ploriquejava de mica en mica,
no s’hi avenia massa bé
amb el cos que ocupava i,
se n’escapolia, a les nits,
quan el seu receptacle,
dormia plàcidament.

Encara que de tant en tant,
s’enfugia per aclarir-se’n dels
seus raigs fumejats.


Ella, li’n va mostrar totes les
preguntes arreplegades a dintre
de coixinets què amb pinces
s’hi mantenien subjectats al fil violat.

A pleret, hi va començar a obrir-los
un darrere de l’altre, al toc de les
rèpliques.

Una a una, aquella dona,
li’n va demanar a aquell bagueny,
cadascuna de les respostes
encara per esbrinar-se'n
i, ell, tot compungit, a la fi,
s’hi va decidir a no dir-ne
cap ni una mentida.

En acabar la conversa,
aquest espectre,
anava difuminant-se lentament,
a mesura que l’home s’esparpillava
dels seus malsons,
força alterat i, escampant insults
per tot arreu amb ulls lleganyosos.

Tanmateix, aquella femella
li'n va dibuixar unes aquarel·les
amb purpurines moradenques,
demanant-li a l’eteri que enllumenés
a aquell ésser malaltís;
i, una vegada finalitzat el seu quadre,
el va enviar pels filaments cèlics
en direcció al poble, on vivia
aquella criatura capficada.

Tan sols, en poder visualitzar
aquell dibuix, les fades del firmament,
li n’havien promès a la fembra,
que l’ànima fugissera i,
força escarransida, d’aquell mascle,
podria de bell nou, tornar a relluir
de les seves vestimentes refulgents,
durant tant de temps, arrecerades
a les cantonades dels estels.





Adela Payá i Prats