PER QUÈ...?

Imatge: www.google.com " Flors Marcides "

                                            

PER QUÈ...?

Per què hi vas considerar 

que la meva ànima precisava 

dels teus mots

d’home delusori...?

Tanmateix hi pensaves 

què el nostre suposat amor 

es nodriria de falses

paraules...?

Cada vegada que un ésser 

maltracta a l’amor, 

empal·lideixen flors

al voltant de tots els jardins;

cauen del cel a la terra, 

ocells ferits,

esgrimint piuladisses entre

esgarrifances de plomes 

que s’hi neguen a emprendre 

el seu vol...

El Sol i la Lluna, s’amaguen, 

un a dintre de l’altre, 

eclipsant-se entre foscúries

i, lluentors;

fins i tot, la mar s’embraveix 

amb ones enfurismades...

L’esvoranc immens, 

que a dintre meu,

se n’ha aprofundit 

encara amb més

buidetat, potser, 

un dia també hi pugui

engolir-te, a tu, a dintre seu,

amb faules de sàtirs, 

amb llengües de vampirs...

Tu, la freda pedra, 

mentre jo com a terra, 

et sostenia...

Tu, la freda pedra, 

mentre jo com a mar, 

t’arrossegava a dintre meu...

Tu, la freda pedra, 

mentre jo com a cel,

t’irradiava de llum...

Fugiré lluny d’ací,

em perdré 

per tots els viaranys,

m’enlairaré 

per tots els firmaments,

em capbussaré 

al fons de totes les aigües

i, amb foc cremaré

cadascun dels teus poemaris,

i, aleshores,

un jorn, de cop i volta, 

li’n pugui trobar el sentit 

a tantes simulacions...

Per què hi vas considerar 

que la meva ànima precisava 

dels teus mots

d’home enganyívol...?

Adela Payá i Prats