MAGÍ...

               RENÉ MAGRITTE
                   ( 1898-1967 )

“ Man in a Bowler Hat “



                                     

MAGÍ...!

Els teus pensaments,
acordions expandint-se,
iniciant un flabell
de preludis;
clissant-se,
clausurant un flabell
de rèquiems.

Guspires de Terra i de foc,
bategades d’aigua i d’airines.

Vaixells que van i venen,
que furetegen un destí i,
que ara no es decideixen
a salpar de les andanades.

Els teus pensaments,
paranys de llavis cargolats,
que s’obrin i, es clouen
com a ventalls;
què com a tendals
es pleguen
i, es repleguen.

Un mirall reflectint-se
al fons de les aigües;
una fullaraca segrestada
al terreny, covant-se
a dintre de la teva pell;
un cos arrelant-se i,
desarrelant-se;
vivint-se i, desvivint-se;
dient-se i, desdient-se.

Un rellotge rutllant a l’inrevés
amb agulles conspiradores
capgirant-se a tothora.

Els teus pensaments,
joguines de tots els colors,
perquè encara no saps quin
és el teu color preferit,
i, quan albiraves l’Arc Iris,
sempre hi deies que no volies
escollir-ne una tonalitat,
perquè aleshores,
desconeixies
quina n’era la teva cromacitat
predilecta.

Els teus pensaments,
ocells engarjolats que t’han
ofegat a dintre teu,
ells, els corbs, del teu cor.

Tu, l’home exhaurit, què com
Prometeu, hi vius enmig de la
fosquedat, espedaçat entre
penombres.

Les teves cavil·lacions,
t’han reblit de zitzànies,
tu, l’home dubtós, l’home cendrós,
que hostatjat al bell mig de les ones,
mai no sabries descriure-les
ni tan sols, il·lustrar-les;
llapis en mà, les hagueres
pinzellat de llisor.

Què entrellucant els rajolins
solars, tanmateix, afermaries
que n’eren raigs de lluna;
què plovent aigua de pluja,
testimoniaries què n’era
la lava d’un volcà;
que fins i tot, nedant,
endintre de la mar, asseguraries
que n’estaves fent un tomb
pels deserts.

Les teves suspicàcies,
esmicolant-se
amb promeses amorosides,
què de veritables oferiments
de tendresa, es disfressaven.

Tu, l’home descoratjat, que amb
un estol d’incerteses, clopejaves
tots els rius de la geografia,
sense sentir-ne,
quin era el seu brogit
ni qui, el seu to.

Les aus anihiladores mai et van
deixar créixer el teu cor,
a d’ell, per sempre,
te’l van esbudellar,
i, ara mateix, al centre del teu cos,
únicament, crepiten esgarips de
còdols, què a pleret,
van capbussant-se'n
entre murmuris d’aigua,
a sota de l’oceà.





Adela Payá i Prats