 |
| MONTBLANC ( TARRAGONA ) |
UN DIMONIET...
(I)
Dragó de drap i
de palla
enllustrat de
bocinets de lignit,
que per on
trepitges
qualsevulla cosa
lloreges
d’escapçalls de
llangor...
A l’amor, de
cristalls daurats
fons en grans de
sauló:
sorra
envitrallada
d’espurnes de
flonjor...
La teva presència
d’ésser
crepusculat,
menjador de muses,
totes les llums
apaivaguen
i, ara, tots, de
fosquedat
s’esvaneixen...
Espurna dels
Inferns,
que una nit de
sortilegis
per un badall del
finestral
hi vas brullar amb
ales de flames...
Des de molt al
fons del teu musell
et vas cruspir de
claredat,
mentre a totes
les criatures
d’ombres hi vas
acaramullar...
A tot tu, et vas
ensostrar
de farcells de
lluentor
i, al món sencer,
per sempre
a d’ell, el vares
esberlar...
Fumeigs de boires
què de l’avern
et van fer
espetegar
ànimes
estabornides...
Esperits en
calzes consagrats,
força engalipats
pel teu suposat
candor;
ells, segrestats
de la seva llum,
que amb màscares
d’anyells
a sobre de la
teva pell
de llop
encoberta,
a tots ells, els
vas enganyar...
Però les
llàgrimes de les fades,
davant del foc, a
tots
els missatgers
alertaren
de les teves
estratagemes.
Adela Payá i Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada