CAVIL.LACIONS....

DANIEL GALIEOTE
" Pleasurable Regret "

                                        

CAVIL.LACIONS..!.

Un deliri,
 una al·lucinació,
pensaments de pètals
envermellits.

Mariner d’aigües salabroses,
volent-ne partir d’un port,
incapaç de llevar àncores,
absort en records d’un passat.

Una illa, un descans,
un isolament,
un enfonsar-se’n a dintre,
d’un mateix, un rememorar
fets què amb el pas del temps
adquireixen tonalitats disperses.

Un devessall de recances
per tot allò, que mai no s’hi
va dur a termini;
unes llàgrimes vessant
a sobre de la mar;
el navegant subjecta la nau
amb les amarres, no s’hi veu
amb cor d’emprendre el seu
viatge.

Els dubtes, el repleguen,
com si fos molsa de cargol.

Adéu als somnis, adéu a l’amor,
la seva ànima n’és una xàvega
espremuda;
ja no sap que sentir-ne
i, per tant, no s’hi pot moure’s.

Al seu masteler oneja com
banderola arrossegada
pels vents,
entrellucant una mar embravida,
a la qual no sabrà com confrontar-la, i, se la mira amb ulls closos,
palpitant el seu cor, al compàs dels
aldarulls de les onades.

A la seva estimada, l’ha soterrada
al fons d’una coral·lina encongidora..
I, ara, ell, s’emmusteeix d’amorets
amb durades de segons.








Adela Payá i Prats

   
                                            

         


                                         

UN DIMONIET (2)…

MONTBLANC ( TARRAGONA )

                                   

UN DIMONIET…

  ( Continuació )

     

      (II)

En aquest instant, un follet,

aliat de les sortilleres,

s’encarrila pels viaranys

del dimoniet...

Amb gambades de picarol,

empolainat d’arlequí,

amb vestit de rombes virolat,

el seu camí li'n mostra al

diablet emplomallat...

Corriols sembrats de sorollets

i, de molts matisos de colors,

andareja el donyet emissari

amb plàcida complaença,

exhortant de la seva presència

al voltant dels remoreigs

de les onades...

Ara, assegut arran del sabulós,

de la seva mà, un flascó de vitri

s’hi despenja, què amb paraules

d’encanteri, al petit diabló,

a dintre d’ell, l'ha entaforat.

Transformat en geni de l’ampolla

d’Aladí, ha quedat tot empresonat

submergit entre cornucòpies..

El barrufet de foc, d’ales de robí,

amb les seves flamarades,

els cristalls ha fos, 

què de fum d’atzabeja

els ha deixat força emmascarats.

Aleshores, el follet, amb centelles

de goges, a dintre d’un rocam

a d'ell l'ha instaurat.

De tant en tant, des de les

llunyanies, s’albiren

estufits vermellons, que broden

espadats d’entre borbolls

d’escumes d’aigües...

De llavors ençà que tothom

ignora aquest paratge,

anomenant-lo:

“ Els penya-segats dels dracs “

Encara que aquest diantre 

hi viu empedrat entre còdols, 

potser un jorn

hi vulgui renàixer d’ales

diamantines i, al cel, enlairar-s'hi

amb desitjos de querubí...

Adela Payá i Prats

   

UN DIMONIET (1)...

MONTBLANC ( TARRAGONA )

                                      

UN DIMONIET...

        

       (I)

Dragó de drap i de palla

enllustrat de bocinets de lignit,

que per on trepitges

qualsevulla cosa lloreges

d’escapçalls de llangor...

A l’amor, de cristalls daurats

fons en grans de sauló:

sorra envitrallada

d’espurnes de flonjor...

La teva presència d’ésser

crepusculat, menjador de muses,

totes les llums apaivaguen

i, ara, tots, de fosquedat

s’esvaneixen...

Espurna dels Inferns,

que una nit de sortilegis

per un badall del finestral

hi vas brullar amb ales de flames...

Des de molt al fons del teu musell

et vas cruspir de claredat,

mentre a totes les criatures

d’ombres hi vas acaramullar...

A tot tu, et vas ensostrar

de farcells de lluentor

i, al món sencer, per sempre

a d’ell, el vares esberlar...

Fumeigs de boires

què de l’avern

et van fer espetegar

ànimes estabornides...

Esperits en calzes consagrats,

força engalipats

pel teu suposat candor;

ells, segrestats de la seva llum,

que amb màscares d’anyells

a sobre de la teva pell

de llop encoberta,

a tots ells, els vas enganyar...

Però les llàgrimes de les fades,

davant del foc, a tots

els missatgers alertaren

de les teves estratagemes.

 Adela Payá i Prats             

      

TIRANS DE L’AMOR...

                                          
STELLA IM HULBERG FONT


                                          
TIRANS DE L’AMOR...!

Oblits, capsetes de
molts oblits;
una mà cendrosa encén
llumins,
un, rere l’altre,
cremant perruquins
emmorenits;
una flama, dues flames
i, tot ja se n’ha esfumat.

Una foguerada i,
els pensaments
d’ell, s'han enterbolit
de buidetats.

La femella del tocat
esgrogueït,
a sobre de l’entramat
representa
el seu paperet.
Riu que riu, força
embogida.

A l’amor, li n’ha arrencat
els seus rínxols de medusa.

I, ell, incaut, mai, no hi va saber
defendre aquelles paraules
tendres,
què a la dona d’atzabeja,
totes les nits, li’n va declamar.

Els estels acompanyants
li canten belles melodies:

“ Qui no sap defendre
el seu amor, no es mereix, ser-ne
estimat per ningú...”

A les serres vincladisses,
un espectre de muller,
embolcallada de glasses
fosques, sempre a alta hora
de la nit,
s’aventura a picar vidrieres
entelades, ....on el rou,
al caure el vespre,
s’instaura còmodament,
fent de guardià
amb capell i, botes mulladisses
pistoles d’aigua fixades
als palmells.

Se n’ha erigit ama d’un cor,
malgrat que el d’ella ja hi va
força annexionat
amb el d’un altre.

En fer-se present la dona
aombrada,
un camp d’esbarzers
amb móres penjadisses,
ha il·luminat el paratge
de lluernes moradenques;
les gebrades atemorides
han fet com sí giraren cua,
amb passes de precipici
i, l’home esporuguit, a la fi,
se n’ha atrevit a obrir-ne els seus
finestrons...

Amb mans tremoloses
s’hi aboca tímidament,
mentrestant, una boira
força ennegrida, tot ho encobreix.

Els tirans de l’amor han segrestat
a la dama dels cabells eclipsats..!






Adela Payá i Prats 

ENREULAR-SE...

   Édouard Manet (1832-1883 )
Pareja en Casa de Père-Latuille.

                              

ENREULAR-SE...!
(Arraulir-se de fred. )

Desviament de carrerons,
col·lisió de senyals,
i, uns ulls fent gambirols
pels cels, enganxant
llambregades amb feixos
solars.

I, aquell <ens> tot escarxofat
a sobre del seu selló,
a la plaça del seu poble adoptiu,
observant el mateix Sol
amb posició desigual.

Sense cap melangia,
escàs d’emocions,
insensible,
com ho és tot allò,
que el pugui encerclar.

Uns glops de cervesa, un
periòdic corrugat i, unes
mans addictes a escapolir-se’n
de qualsevulla essència vital.

Un bon dia i, un adéu,
la dona de torn,
al seient d’enfront.

Ella, un cafè amb llet,
uns somriures fingits,
un anar capejant el temporal
encara que hi quedi un intermedi
per a ficar-se’n al bell mig
d’un llit amb llençols compartits.
I, fins aviat.

Ella, fugint a corre-cuita
mentre el seu home acaba
de sortir-se’n de la seva feina.
Ell, a casa, a dinar i, a menjar-se’n
tot el que la seva dona
amb molt d’afany li n’haurà
preparat.

I, després d’uns dies, altra vegada
el mateix, sols que ara, la fembra
asseguda al davant d’ell, n’és una
altra de ben diferent.

I, roda que roda, ....Encara voldran
fer-te creure’n que l’amor d’aquesta
mena d’obviats i, de no posar-se’n
amb el lloc de l’altre, n’és de ben lliure.

Déu n’hi do...!
Quantes confusions...!






Adela Payá i Prats


                                  

JOC DEL SAMBORI....

 

JOC DEL SAMBORI...!



Un fil, va junyir en un temps
dues serralades,
dues <M>
Miramar i Mariola.

Amb un cor,
un cor bategant
a l’uníson,
què assenyalava dos llocs
una mica distants.

Quatre ulls com 

mussolets a les nits,
s’asseien a sobre

d’una gansalla
emporprada,
i, un a l’altre, 

a quatre mans,
s’escrivien poemes.

Rellegien “ Rayuela”

de Julio Cortázar,
i, el seu somni, mai
no s’hi va fer realitat..

Com la Maga, (M ) ella,
bruixa de l’Est,
hi va marxar,
no sentint-se estimada i,
a tothora força rebutjada.


Ara juguen al joc

del Sambori,
s’hi llancen dos codolells
de ben petitons,
al capdamunt
d’un enfilall violat;
a d’ella, li n’ha sortit 

un coret,
a d’ell, un somnieig
amb un interrogant.





Adela Payá i Prats
           💜💚





                         

INVENCIONS DEL QUE NO Hi VA SER...!

    GABRIELA AMORÓS
 " La Flor Dels Mil Noms "
                                   

INVENCIONS
DEL QUE NO Hi VA SER...!

Aquest despreci,
sense raonaments,
tan sols per què sí,
o per què no,
ja s’hi fa una mica feixuc...!

Aquest no voler expressar
sentiments adormits o
covant-s’hi en brous
de rancúnies,
 quin trellat pot tenir-ne,
quan el millor, potser, hi seria
fer un incís en el camí i,
exposar-ne tot allò
que a les nostres ànimes
pertorbin.

Posar-li’n forrellats als nostres
cors i, fer-ne esborralls
de les persones
que s’hem estimat,
pot conduir-nos
a algun lloc determinat...?

Fer enemics imaginaris
 del que mai no hi va succeir,
penjant etiquetes
inventades, per tal d’aniquilar
les nostres emocions,
a quin indret
ens hi pot menar...?

Tal vegada, emprem als
altres per a descarregar
totes les nostres
impotències,
traslladant culpes
a qui no corresponen...!

Alguns humans no volen
responsabilitzar-se’n
de les seves vides
i, amb el seu paperet
de víctimes,
passen el temps cercant
culpables, que mai no
ho van ser...!

Ser l’amo, l’autor, el creador
de les nostres pròpies escomeses,
sense llançar-les als altres,
i, acceptar que són accions
nostres, n’és un acte de valentia,
que no tothom, n’està disposat
a assumir-ho

Aleshores, no fingim el que
mai no hi va ser i, no omplim
al nostre proïsme,
de tantes enganyifes,
de les quals, els únics faedors,
hi vam ser nosaltres mateixos...!





Adela Payá i Prats