RECOBRANT L’ÀNIMA...

                              

RECOBRANT
L’ÀNIMA...!

S’hi va abraçar a l’ombra
d’un home,
al qui molt el va estimar;
parlava amb ella de sovint,
especialment a l’horabaixa,
relatant-li, la muller,
el transcurs d’uns anys angoixats.

Xerrava amb la penombra del
seu estimat, ......de tot allò,
què s’hi va quedar
penjadís, a sobre, dels enfilats
emporprats.. I, que aleshores,
no hi va ser esgrimit amb
arguments que calien..

Aquella obaga reblida de taques
d’estalzim,
ploriquejava de mica en mica,
no s’hi avenia massa bé
amb el cos que ocupava i,
se n’escapolia, a les nits,
quan el seu receptacle,
dormia plàcidament.

Encara que de tant en tant,
s’enfugia per aclarir-se’n dels
seus raigs fumejats.


Ella, li’n va mostrar totes les
preguntes arreplegades a dintre
de coixinets què amb pinces
s’hi mantenien subjectats al fil violat.

A pleret, hi va començar a obrir-los
un darrere de l’altre, al toc de les
rèpliques.

Una a una, aquella dona,
li’n va demanar a aquell bagueny,
cadascuna de les respostes
encara per esbrinar-se'n
i, ell, tot compungit, a la fi,
s’hi va decidir a no dir-ne
cap ni una mentida.

En acabar la conversa,
aquest espectre,
anava difuminant-se lentament,
a mesura que l’home s’esparpillava
dels seus malsons,
força alterat i, escampant insults
per tot arreu amb ulls lleganyosos.

Tanmateix, aquella femella
li'n va dibuixar unes aquarel·les
amb purpurines moradenques,
demanant-li a l’eteri que enllumenés
a aquell ésser malaltís;
i, una vegada finalitzat el seu quadre,
el va enviar pels filaments cèlics
en direcció al poble, on vivia
aquella criatura capficada.

Tan sols, en poder visualitzar
aquell dibuix, les fades del firmament,
li n’havien promès a la fembra,
que l’ànima fugissera i,
força escarransida, d’aquell mascle,
podria de bell nou, tornar a relluir
de les seves vestimentes refulgents,
durant tant de temps, arrecerades
a les cantonades dels estels.





Adela Payá i Prats

JOCS D’ORDINADOR...

                                 

L'EDAT MITJANA

                                 

JOCS
D’ORDINADOR...!

Una duquessa obri els seus llambrots,
en adonar-se, a un corb de ben petitó se l'ha engolit.

Ales envellutades de negre,
des dels seus ulls li rebrollen,
i, esmaperduda, inicia el seu voleteig
de tornada al seu passat.

Un xerraire, força avorrit i,
esgavellat,
passa les hores, fixat als quadres
emmarcats a les xarxes;
el seu divertiment, escriure’n
badomies i, moltes faules i,
assajar nous esbarjos
de jocs inventats.

Ara li toca el torn a la marquesa;
llueix de noves vestimentes,
s’exposa al davant del cadafal,
esperant aplaudiments i, llagoteries.

En sentir-se afalagada pel baladrer,
s’infla com un globus aerostàtic
i, en arribar més amunt del degut,
tota ella, estavella en trossets de
peces de vestir....En clissar-s'hi
força despullada, se n’ha ocultat
a les copsades dels arbres..
Mentre el bocamoll, se n’ha anat
al bany per tal de centrifugar-se’n.

Demà li’n tocarà tanda a la Comtessa;
personatges tots, renascuts de
l’època medieval, que tanta gràcia els fa als qui torrant castanyes al foc, asseguts al davant de les flamarades,
han pres el costum de sostenir-ne
a sobre dels seus genolls, ordinadors portàtils.

La ciutat on viuen, feta de pedruscalls, els esvaneix la ment d’imatges de l’edat
mitjana i, deliren per fer-ne esment
d’aquell període.

La Comtessa tancada a la seva torre en farà esclats a les pantalles dels portàtils,
llançant escorces d’ametlles,
escopinades ben allargassades,
com còdols a dintre de les seves catapultes...Virus en acció, ajocats en gansalles sargides de molts fils de teranyines.

I, en assabentar-se els seus amos,
se’ls ha llevat les ganes de continuar
aquesta distracció amb aparells ben
esbocinats, ara fumejant de boires ben enfosquides, on tots els seus protagonistes d’aquesta
recreació, fan esclafir els seus riures sense detenir-se’n.

Tots a l’uníson repeteixen:

“ N’era una broma “
   Moltes riallades...!




Adela Payá i Prats

CONVERSES ENTRE LA MAR I, LA LLUNA....

Imatge: www.google.com " Sol, Lluna i Mar "

                                

CONVERSES ENTRE LA MAR

I, LA LLUNA....

Des de fa uns dies que la lluna

hi ploriqueja;

entre pells de paneroles s’arrupeix,

tota emboirada de fosques tenebres.

Rondalles d’amor a la mar li n’explica,

tota guarnida de dol...

El Sol se n’ha escapolit...!

De la Lluna, ell, se n’ha eclipsat

i, aquesta, se n’ha omplert de sanglots

amb molt de desconsol...

Converses s’entaulen entre la lluna

i, la mar....

Lluna:

Aquest amant meu, tot el dia

et sadolla i, quan vinc a trobar-me’n

amb ell, ja els seus ulls els ha aclucat...

Mar:

Al cel en deus tenir uns

quants amants li respon la mar,

però la Lluna plora que plora,

enterbolint els paisatges de boires

i, de calitges,

afegint en solfes d’aflicció:

Lluna:

“ Mai a ningú no n’he trobat

i, al qui m’estimo sempre de tu

s’amoroseix...”

Mar:

La Mar amb molt de clemència

a la lluna li n’aconsella:

“ Si et mires a sobre de dos espills,

una altra lluna ataüllaràs,

només has de descobrir-ne on

és l’altre mirall...”

Adela Payá i Prats

PER QUÈ...?

Imatge: www.google.com " Flors Marcides "

                                            

PER QUÈ...?

Per què hi vas considerar 

que la meva ànima precisava 

dels teus mots

d’home delusori...?

Tanmateix hi pensaves 

què el nostre suposat amor 

es nodriria de falses

paraules...?

Cada vegada que un ésser 

maltracta a l’amor, 

empal·lideixen flors

al voltant de tots els jardins;

cauen del cel a la terra, 

ocells ferits,

esgrimint piuladisses entre

esgarrifances de plomes 

que s’hi neguen a emprendre 

el seu vol...

El Sol i la Lluna, s’amaguen, 

un a dintre de l’altre, 

eclipsant-se entre foscúries

i, lluentors;

fins i tot, la mar s’embraveix 

amb ones enfurismades...

L’esvoranc immens, 

que a dintre meu,

se n’ha aprofundit 

encara amb més

buidetat, potser, 

un dia també hi pugui

engolir-te, a tu, a dintre seu,

amb faules de sàtirs, 

amb llengües de vampirs...

Tu, la freda pedra, 

mentre jo com a terra, 

et sostenia...

Tu, la freda pedra, 

mentre jo com a mar, 

t’arrossegava a dintre meu...

Tu, la freda pedra, 

mentre jo com a cel,

t’irradiava de llum...

Fugiré lluny d’ací,

em perdré 

per tots els viaranys,

m’enlairaré 

per tots els firmaments,

em capbussaré 

al fons de totes les aigües

i, amb foc cremaré

cadascun dels teus poemaris,

i, aleshores,

un jorn, de cop i volta, 

li’n pugui trobar el sentit 

a tantes simulacions...

Per què hi vas considerar 

que la meva ànima precisava 

dels teus mots

d’home enganyívol...?

Adela Payá i Prats

 

UNA FADETA...

 La Eriophoria entre la hierba,
 Benjamin Lacombe,
 El herbario de las hadas, 2011.
 Gouache y óleo sobre papel


                                 

UNA FADETA...!

Nineta de glauc…!

Que vius escàpola
de tots els perills,
camuflada al bell mig
de la fullaraca,
amb ulls de raïm
i, cabells cargolats
de maduixes;
què amb llavis
plens del vi dels somnis,
trontolles,
guarnida entre pàmpols.

Tu, una fadeta
tota empolainada de grans
d’esmaragda.

Borbollons de glòbuls
verds et sadollen,
glatint a la vora de les vinyes.

Nineta de glauc...!

Què rebrolles de les foscors,
renaixent a les aurores,
engalanada de pètals
amb rínxols de magrana;
què de puntelletes
i, amb peus de missatgera
tempteges a sobre de la terra
adormida,
clivellant-la de clots menudets;
què amb les teves mans de jade,
estens llavors a les ventúries,
imitant la dansa de les violaines.

Nineta de glauc...!

Què amb murmuris de fada,
dalles herbes d’ulls corbats,
plovent bronges d’aigua daurada,
cobrint la vall de groguencs,
que fins i tot, garoles
parrupeigs d’aus;
què amb les teves cançons de
bressol, fas batre fulles
i, rebrots de capolls somnolents.

Nineta de glauc...!

Què et gronxes amb
els escarafalls dels vents,
esmicolant-te
amb guspires de cel
i, que dorms arraulida
a dintre de corol.les
de flors abaltides.

Nineta de glauc...!
Dus- me amb tu...!

Adela Payá i Prats






                                  

MAGÍ...

               RENÉ MAGRITTE
                   ( 1898-1967 )

“ Man in a Bowler Hat “



                                     

MAGÍ...!

Els teus pensaments,
acordions expandint-se,
iniciant un flabell
de preludis;
clissant-se,
clausurant un flabell
de rèquiems.

Guspires de Terra i de foc,
bategades d’aigua i d’airines.

Vaixells que van i venen,
que furetegen un destí i,
que ara no es decideixen
a salpar de les andanades.

Els teus pensaments,
paranys de llavis cargolats,
que s’obrin i, es clouen
com a ventalls;
què com a tendals
es pleguen
i, es repleguen.

Un mirall reflectint-se
al fons de les aigües;
una fullaraca segrestada
al terreny, covant-se
a dintre de la teva pell;
un cos arrelant-se i,
desarrelant-se;
vivint-se i, desvivint-se;
dient-se i, desdient-se.

Un rellotge rutllant a l’inrevés
amb agulles conspiradores
capgirant-se a tothora.

Els teus pensaments,
joguines de tots els colors,
perquè encara no saps quin
és el teu color preferit,
i, quan albiraves l’Arc Iris,
sempre hi deies que no volies
escollir-ne una tonalitat,
perquè aleshores,
desconeixies
quina n’era la teva cromacitat
predilecta.

Els teus pensaments,
ocells engarjolats que t’han
ofegat a dintre teu,
ells, els corbs, del teu cor.

Tu, l’home exhaurit, què com
Prometeu, hi vius enmig de la
fosquedat, espedaçat entre
penombres.

Les teves cavil·lacions,
t’han reblit de zitzànies,
tu, l’home dubtós, l’home cendrós,
que hostatjat al bell mig de les ones,
mai no sabries descriure-les
ni tan sols, il·lustrar-les;
llapis en mà, les hagueres
pinzellat de llisor.

Què entrellucant els rajolins
solars, tanmateix, afermaries
que n’eren raigs de lluna;
què plovent aigua de pluja,
testimoniaries què n’era
la lava d’un volcà;
que fins i tot, nedant,
endintre de la mar, asseguraries
que n’estaves fent un tomb
pels deserts.

Les teves suspicàcies,
esmicolant-se
amb promeses amorosides,
què de veritables oferiments
de tendresa, es disfressaven.

Tu, l’home descoratjat, que amb
un estol d’incerteses, clopejaves
tots els rius de la geografia,
sense sentir-ne,
quin era el seu brogit
ni qui, el seu to.

Les aus anihiladores mai et van
deixar créixer el teu cor,
a d’ell, per sempre,
te’l van esbudellar,
i, ara mateix, al centre del teu cos,
únicament, crepiten esgarips de
còdols, què a pleret,
van capbussant-se'n
entre murmuris d’aigua,
a sota de l’oceà.





Adela Payá i Prats


                                      

UNA CITA AMB L’OLIVERA....

OLIVERA MIL.LÈNARIA
D'ULLDECONA

                                    

UNA CITA
AMB L’OLIVERA....!

Olivera mil.lènaria d’Ulldecona,
per un amic, hi sóc sabedora
que n’has complit mil set-cents un
anys.

Per arribar-hi a ser-ne tan longeva
com tu, n’hi hauria de viure almenys
unes vint vides.

En anys viscuts, sempre superaràs
a un grapat de vides humanes...!

Quin deler més gran, poder
contemplar-t’hi i,
ficar-me’n a dintre teu,
poder escoltar-te’n
la teva veu i, arraulir-me
al dessota de la teva obaga,
sempre amb moltes ganes de
aprendre relats novells, que
potser, tants  en tindràs
per contar-ne a tothom.

Olivera mil.lènaria d’Ulldecona,
un jorn aniré a visitar-te,
a, tu, dama esplendorosa,
que tants pobles diferents,
pel teu davant n’hauràs vist
passar i, que a tots ells,
els hi hauràs omplit
els seus setrills del millor
oli de la comarca.

N’hauràs ataüllat tot tipus
d’històries,
de lluites i, d’enfrontaments
entre un caramull de tribus.

Des del segle quart, els teus ulls
glaucs, tot ho han albirat,
mentre tu, tota altiva,
n’has desafiat les guerres,
els temporals i, les decisions
alienes.

La teva saviesa, n’ha de ser
incommensurable i, no imaginaràs
el gran respecte que puc sentir-ne
per tu, estimada olivera d’Ulldecona.

A reveure...N’estic decidida
a fer-te’n molts cops d’ull i,
fins i tot, a restar al teu voltant,
el més aviat possible.

No ho oblides: Tenim una cita...!





Adela Payá Prats
🌺🌻