RASTRES DE ROSTRES...

CARGOL MORO

                                       

RASTRES

DE ROSTRES...

Un plaer les amistats,

una complaença els llibres,

un èxtasi andarejar pels

senderols...!

Un amic del passat, retrobat,

rescatat de les seves penúries,

encara que ell, em diu, que ja són

cicatrius, ...

Aleshores li’n comento què

quina sort que pot tenir-ne,

què el pitjor

són les ferides que triguin

en cloure’s i, et sorprenen

de tant en tant, amb els

seus colors cristal·lins

xopant-te de dalt a baix,

i, et dius a tu mateixa, que

encara hi vius al fons

dels aiguamolls...

S’hi lamenta per haver-ne

fet obviat de tot allò que

ens unia, ara ho compara

amb les fulles esmorteïdes,

i, a la Natura res no mor,

tot es recicla una i altra

vegada....

Cargol Moro, que té el musell

ben negre i, un dia sense

saber com, hi va fer un giravolt,

i, començà a esllavissar-se

pel mateix terris 

d’on havia vingut;

les pluges de ponent l’havien

ben desorientat...

Les estimes no se les pot

malbaratar pels miratges,

ni confondre-les amb

els llamps dels fanals

elèctrics,

el que pertany a la Terra

d’ella n’és hoste,

però el que sentim va més

enllà de tot el que calciguem

amb peus imantats...

Adela Payá i Prats

   

LACRIMOSA...

                             

LACRIMOSA...

Els meus ulls hi faran

jocs malabars en entrar

al quiròfan;

un, es riurà a pler

i, se n’anirà de viatge,

mentre l’altre n’haurà,

de suportar a sobre d’ell

un munt d’aparells:

microscopi, làser,

instruments quirúrgics.

Serà l’hora en què aquest

ull, mig cego, hagi de fer-ne

una mica de gimnàstica :

Amunt i avall,

a l’esquerra i, a la dreta,

i, mentrestant una munió

d’agulles fiblant les membranes

com abellots inoculant-te'n

els seus punxons;

entre un devessall de llençols

verds a sobre meu,

fantasiejaré que n'estic 

al bell mig de les arbredes.

El dia clau, el dia deu

de maig i, pensaré que n'ets

amb mi, al meu costat

agafant-me de la mà

ben fort.... Hi seràs...?

Imaginaré que sento música

clàssica, potser la peça de

“ Lacrimosa “

d’en Mozart i, me’n fugiré

d’aquell lloc asèptic per no

sentir-hi veus descompassades;

a l’ull malalt, el deixo en mans

de la batuta del director

d’orquestra,

i, que no em cridin per res

del món, que no hi seré...

No hi seré...!

Què els violins i, els fagots

m’ arrauleixin a dintre

i, fora d’ells, ....Aquest dia

em mudaré amb corxeres

i, semi corxeres, amb tot

tipus de notes musicals

entrant i, sortint dels

instruments musicals:

Do, RE, MI, FA,

SOL, LA, SI, ....En acabar,

aplaudiments per a tothom,

als bolquims de les partitures

em trobareu, si en voleu alguna

cosa, no m’esvaloteu

entoneu una dolça melodia...

Adela Payá i Prats

  

   

     

EL MEU TROSSET DE TERRA PRESTADA...

EL MEU TROSSET
DE TERRA PRESTADA...!




Aquella casa del passat
amb els pares i, els germans,
amb tots aquells arbuixells
acabats de plantar, què
creixien al mateix temps
que nosaltres ho fèiem i,
que tanta companyia
ens hi regalimaven.



Alguns hi van morir i, uns
altres, rebrollen de bell nou.


Aquells dos bancs, on fèiem
figuretes de fang, fins acabar
tots, força empastifats i, eixos
vespres, al dessota dels pins,
hui per hui, immensos,
als quals ahir hi vaig anar
a saludar-los.
Els hi preguntava sí recordaven
aquell temps endarrerit,
on ficava una taula arran
d’ells i, aleshores, pinzellava
un munt d'aquarel·les.
I, ens hem reconegut,
és clar que si...!

Tinc l’ànima emplenada
de records i, de guspires
entreobrint-se entre
el fullam de les arbredes,
entre els remoreigs
de les airines i, els clapoteigs
de les aigües, fent-me nosa per
què em banyés.


Aquesta terra roja, què de ben
petitona, em deia la mare,
que me la menjava.
Sempre la terra,
els seus colors, el seu aroma,
la seva flaire, fins i tot, els seus
centpeus amb els quals m’entretenia, .....gaudia
per veure’ls cargolar-se'n i,
descargolar-se'n, una i altra
vegada;
la meva estimada terra, 
sota un penyal: 
el penyal del Frare,
a prop de la població d’Agres,
on anàvem amb bicicleta
alguns capvespres a mig berenar i sopar.


Els Fontanars amb el seus
arbres d’eucaliptus, on arreplegàvem
els seus fruits caiguts i, els hi
donàvem a la mare per a prendre bafs en fer-nos malaltissos..


L’aigua freda sortint a borbollons
per les quatre canelles,
on atansàvem els càntirs
per a omplir-los i, endur-se’ls
 a casa;
aquell petit rierol aclaparat
de pollancres, on es mullàvem
els peus i, on la gent deixava glaçar els melons i, les síndries..


La meva terra, tan a prop del meu cor i, tan allunyada,
hui per hui,
dels meus ulls, ningú no intuirà
mai, quant d’amor puc sentir-ne
per ella.
La meva infantesa i, la
meva joventut, n’és un esclat de
perfums, d’essències, d’animals
de totes les grandàries,
de la piuladissa dels teuladins,
del miolar dels gats,
del glapir dels gossos,
del ball dels arbrissons i,
d’una felicitat que aleshores,
no me n’adonava de quan
magnànima que n’era.








Adela Payá i Prats
         🍂🍁🍃








                               

AIGUA QUE NO N’HAS DE BEURE, DEIXA-LA CÓRRER...

AIGUA QUE NO N’HAS
DE BEURE, DEIXA-LA
CÓRRER...!
( Dita popular )

( MINI-RELAT )


N’he trucat a la porta
per primera vegada,
l’ésser que n’era al seu
darrere, semblava que
tremolava de por,
fins i tot, al portó li
transmetia les seves
esgarrifances..


I, passaven ovelles i,
cabres pel poble,
després d’haver-ne
pasturat i,
se sentia ben a fort
la veu del rabadà
dirigint-les
a totes elles al seu rafal, i
tornava a fer sonar
la picaporta per segona
vegada i, unes escorrialles
d’aigües semblants als pixats
lliscaven per sota del portó.


S’hi va fer de nit i, la lluna
a mitges lluïa, la seva llum
s’enredava amb les fulles
de l’om, al bell mig, de la plaça
i, em vaig atrevir per tercera
vegada a picar la balda,
però aquell <ens> escorredís
tantes i, tantes coses hi amagava
que tot refulgent com un
feix de llum, hi va fugir
a cuita-corrents,
escolant-se per un finestró.

Al seu poble
de fet afermaven, que era
una invenció meva, que aquell
home mai no n’havia viscut
enllà.


Em pregunto quines coses tan
greus a dintre d’ell carregava,
què va ser del tot impossible
mantenir-ne un mínim de diàleg.


En tornar al seu poble,
un altre jorn,
i, decidir-me per quarta vegada
a dirigir-me al mateix lloc,
la casa ja no hi era,

( Aquesta vegada no m’hi havia
amorrat a la font per beure-hi )

n’havia desapareguda,
segons les veus
populars, en aquell indret
mai no n’havia estat edificat
cap casinyot,
barraca, o cabanya,
al seu lloc i, tostemps, 
n'havia romàs
una font petitona que
anomenaven:

“ La Font dels encanteris “

i, tothom reia que reia,
doncs només la feien servir
per a fer abeurar el bestiar.

Deien que sí algú bevia d’aquell
doll d’aigua, acabava creient
i, veient el que indubtablement
no hi havia existit jamai..


Aleshores, em pregunto com és
que hi vaig conèixer a un home
a la meva ciutat, que em va dir
que vivia en aquell lloc,
on vàrem quedar-hi i, on m’hi
vaig presentar i, després,
tot de seguit, s’hi va convertir
en una fontanella...?


Potser n’era un ser d’aigua
o havia sofert una al·lucinació
fantasmagòrica...?


O, hauria de retornar a aquella
font i, per segona volta
abocar-me a la canella
i, beure d’ella, per sí per
eixes coses, entrellucava de nou
aquell casalot...?


I, així ho vaig fer, en regressar
a aquella aldea, la font hi era
al seu lloc i, en amarar-me a d’ella
vaig aconseguir clissar aquell
mateix estatge, en ser-hi al
seu davant, aquell home no
m’hi va fer esperar i, en obrir
les portalades em va dir:
que si passava a dintre del
rebedor seria com muntar
un esglaó de més i, que era
com traspassar un portal
dimensional.


I, encara m’ho estic rumiant
segueixo al davant del porxo,...!







Adela Payá i Prats







                                

A LA QUIMA, LA MEVA MARE...

  



A LA QUIMA, LA
MEVA MARE...!


El dia de la mare per mi,
en seran tots els dies,
com també, el dia del pare.


Estimada mare, en vas acollir
set cabassets,
però de tots ells, un, hi va
marxar al seu tercer dia..
I encara així, vas seguir
endavant per a donar vida
a sis fills de més.


Avui en dia, on tant es valora
el treball i, els diners, ningú
o molts pocs,
en farien exaltació
d’aquesta tasca teva 
per alçar pel damunt de tot,
a sis criatures.


La maternitat en temps
passats, tan excel·lida i,
avui tan trepitjada.
Malgrat tot això,
et felicito per tot allò
que potser en aquest
temps, poques dones i
homes, s’hi atrevirien a fer.


Aquest esforç gratuït 
on cap cosa no s’hi demana,
ni cap salari  i, fins i tot,
si s’hi arriba a la vellesa
sense tenir-ne ni dret
a una pensió.


Injust aquest paper de mare
que tot ho fa de cor i,
que de vegades,
ni company digne l’arrauleix
per a dur la canalla
a bon terme..


La professió més honorable
aquesta de ser mare,
la que tot plegat amb
la Mare Terra
crea vincles insalvables.



Gràcies, estimada mare..!





Adela Payá i Prats
              💕





                  

ECLIPSI A LES COPES....

ECLIPSI DEL VI NEGRE


                                           

ECLIPSI A LES
COPES...!



Dueu-me
al voltant d’aquella
taula roma i,
serviu-me
una copa
de vi negre,
brindaré per tot allò
que no hi va poder
ser i, per aquesta
saviesa ruda,
que neix de tantes
negacions de vida.


M’ompliré el cor
de més vermelló,
ploraré per les coses
que no hi vaig
poder comprendre i,
enyoraré, potser,
temps endarrerits,
on, aleshores,
vaig ser-hi a frec
de la felicitat.


Apropeu-me eixa
cadira de boga,
records d’un besavi
ermità,
què amb les seves
mans tot ho arranjava,
i, escrivia música
sota les llunes
altívoles, fins i tot,
aquell violí seu,
tot corcat, avui
hi és amb mi.



I, dieu-li a aquell home
que mastega
mentides, com caramels
xucla, una i altra vegada,
què a la mateixa
Terra, la va allargassar
de més ombres
amb les seves
actuacions.



Sí tothom maniobrés
com ell ho fa,
el nostre planeta
romandria tostemps
eclipsat.








Adela Payá i Prats
              🍷

                                           

BURLANERS...

 ADRIAN BROUWER 
( 1605-1638 ) "Jove Fent Mofa"


   
                                 

BURLANERS...!



Promeses sacrificades,
degollades,
repenjades a les cúpules
de les esglésies barroques,
amb llacets de colorets,
lluint d’incompliments.


Promeses
emmascarades de
traïcions, sospesades
a sobre de les balances i,
sempre força elevades
al seu plat de les
mesures...
On a cada estona,
perdedisses, es llancen
als poals
de les rendicions.


Musells roents
exhibint-se de paraules
tafaneres, fins i tot,
atrevint-se a fer-ne
demostracions
de tot el contrari
que s’hi ha exposat,
sense tenir-ne cap esglai
compassiu, al fons
dels seus cors.


Brutalitat segellada
a les ànimes
enllardades i, ensutzeïdes,
que sembli ser
que hi hagin aterrat
a sobre d’aquest planeta
amb el deliri
d’infringir bretolades.


Promeses endurides
com pell d’escarabats,
fent-ne escarnis de les
veritats i, complaent-s’hi
amb tot el malbé que
hagin amuntegat al llarg
de la seva existència.


Recol·lectors de malvestats
amb somriures cínics,
continuant els actes
dels seus avantpassats,
d’aquells que pensant-s’hi
ser déus, exigien als humans,
sacrificis de carn i, de sang.







Adela Payá i Prats