RASTRES DE ROSTRES...

CARGOL MORO

                                       

RASTRES

DE ROSTRES...

Un plaer les amistats,

una complaença els llibres,

un èxtasi andarejar pels

senderols...!

Un amic del passat, retrobat,

rescatat de les seves penúries,

encara que ell, em diu, que ja són

cicatrius, ...

Aleshores li’n comento què

quina sort que pot tenir-ne,

què el pitjor

són les ferides que triguin

en cloure’s i, et sorprenen

de tant en tant, amb els

seus colors cristal·lins

xopant-te de dalt a baix,

i, et dius a tu mateixa, que

encara hi vius al fons

dels aiguamolls...

S’hi lamenta per haver-ne

fet obviat de tot allò que

ens unia, ara ho compara

amb les fulles esmorteïdes,

i, a la Natura res no mor,

tot es recicla una i altra

vegada....

Cargol Moro, que té el musell

ben negre i, un dia sense

saber com, hi va fer un giravolt,

i, començà a esllavissar-se

pel mateix terris 

d’on havia vingut;

les pluges de ponent l’havien

ben desorientat...

Les estimes no se les pot

malbaratar pels miratges,

ni confondre-les amb

els llamps dels fanals

elèctrics,

el que pertany a la Terra

d’ella n’és hoste,

però el que sentim va més

enllà de tot el que calciguem

amb peus imantats...

Adela Payá i Prats