VOCABLES CAPGIRATS...

JOAN MIRÓ
 ( 1893-1983 )
Peinture:
(Escargot, femme, fleur, étoile)


                                     

VOCABLES
CAPGIRATS...!

La va omplir d’estimes
i, malgrat les seves
declaracions amorosides,
hi va marxar a la percaça
d’unes altres al·lucinacions.


Amb testerola obnubilada
tot ho va regirar i sembli ser,
que s’hi fa fer un embolic,
qualsevol cosa va confondre
i, on hi era un escargot
ell, ataüllava un gripau,
on hi era un lluç ell,
entrellucava un dofí.



A d’ella la va penjar
del brancam dels disbarats...!



Vocables distorsionats
sense cap sentit,
cercaven els desencants i,
els desencisos, per a no fer-ne
lligams de les volences.


Assegut a sobre d’un tamboret
va deixar transcórrer el temps;
com rellotge de sorra,
al seu amor, brodava d’oblits,
l’arrecerava arran d’unes altres
talles d’alabastre;
res no li’n va importar,
ni cap mormolí d'enyor

hi va sentir. 


Les pellofes que va haver-hi
d’acoltellar no li van produir
cap fàstic; 

un os dur de rosegar,
i, amb indiferència d’ens
robotitzat, tot ho va reblir
de calabruix i, de veus
quequejades.


Als cels s’hi senten melodies
esgarrades, d’una nimfa
què els seus ulls hi va trasplantar
per dos estels de fugacitat.


Amb ales de polsim,
com voliaina nocturna,
a la recerca de les llums
voleteja,
esberlant-se en estilitzades
fíbules d’esquerdills.







Adela Payá i Prats
             🦋