ESTIMES DE CENDRES...

ESTIMES
DE CENDRES...!



Una pluja de cendres s’ha
dispersat enmig dels nostres
cossos...Gairebé no et puc ni
sotjar, ...T'has invisibilitzat.

Hi eres o no hi eres..?


Te n’has difuminat,
el teu cos ha adquirit
una aparença etèria,
com també aquesta
complaença teva de
donar-li’n més valor
a les banalitats, que
no pas als
éssers humans.


Has davallat des dels
firmaments a les esplugues.
Tot s’ha estavellat,
ni una guspira de llum
no ha volgut enllumenar
els teus paratges.



El rierol amb llagut
de fusta
impermeabilitzat,
em duu a uns altres
indrets, on les cantarelles
dels aucells m’omplin
l’ànima d’esclats cantívols;
les teves vel·leïtats d’home
figuratiu, em demanen
que t’aparqui als invernacles
dels amnèsics.


Segueix fent homenatge
d’aquest el teu cor
fet de rajoletes ben petitones...!
car ja n’és impossible
ajuntar cadascun dels seus
trossets trencadissos.



Les airines misterioses
amb boques d’embuts,
s’han cruspit dels seus
escapçalls..



I, no t’esparveris quan et
miris a sobre del mirall,
i, enllà, misteriosament,
t'hi vegis reflectit, transformat
en un altre:  <tu>






Adela Payá i Prats