EL MEU TROSSET DE TERRA PRESTADA...

EL MEU TROSSET
DE TERRA PRESTADA...!




Aquella casa del passat
amb els pares i, els germans,
amb tots aquells arbuixells
acabats de plantar, què
creixien al mateix temps
que nosaltres ho fèiem i,
que tanta companyia
ens hi regalimaven.



Alguns hi van morir i, uns
altres, rebrollen de bell nou.


Aquells dos bancs, on fèiem
figuretes de fang, fins acabar
tots, força empastifats i, eixos
vespres, al dessota dels pins,
hui per hui, immensos,
als quals ahir hi vaig anar
a saludar-los.
Els hi preguntava sí recordaven
aquell temps endarrerit,
on ficava una taula arran
d’ells i, aleshores, pinzellava
un munt d'aquarel·les.
I, ens hem reconegut,
és clar que si...!

Tinc l’ànima emplenada
de records i, de guspires
entreobrint-se entre
el fullam de les arbredes,
entre els remoreigs
de les airines i, els clapoteigs
de les aigües, fent-me nosa per
què em banyés.


Aquesta terra roja, què de ben
petitona, em deia la mare,
que me la menjava.
Sempre la terra,
els seus colors, el seu aroma,
la seva flaire, fins i tot, els seus
centpeus amb els quals m’entretenia, .....gaudia
per veure’ls cargolar-se'n i,
descargolar-se'n, una i altra
vegada;
la meva estimada terra, 
sota un penyal: 
el penyal del Frare,
a prop de la població d’Agres,
on anàvem amb bicicleta
alguns capvespres a mig berenar i sopar.


Els Fontanars amb el seus
arbres d’eucaliptus, on arreplegàvem
els seus fruits caiguts i, els hi
donàvem a la mare per a prendre bafs en fer-nos malaltissos..


L’aigua freda sortint a borbollons
per les quatre canelles,
on atansàvem els càntirs
per a omplir-los i, endur-se’ls
 a casa;
aquell petit rierol aclaparat
de pollancres, on es mullàvem
els peus i, on la gent deixava glaçar els melons i, les síndries..


La meva terra, tan a prop del meu cor i, tan allunyada,
hui per hui,
dels meus ulls, ningú no intuirà
mai, quant d’amor puc sentir-ne
per ella.
La meva infantesa i, la
meva joventut, n’és un esclat de
perfums, d’essències, d’animals
de totes les grandàries,
de la piuladissa dels teuladins,
del miolar dels gats,
del glapir dels gossos,
del ball dels arbrissons i,
d’una felicitat que aleshores,
no me n’adonava de quan
magnànima que n’era.








Adela Payá i Prats
         🍂🍁🍃