AIGUA QUE NO N’HAS DE BEURE, DEIXA-LA CÓRRER...

AIGUA QUE NO N’HAS
DE BEURE, DEIXA-LA
CÓRRER...!
( Dita popular )

( MINI-RELAT )


N’he trucat a la porta
per primera vegada,
l’ésser que n’era al seu
darrere, semblava que
tremolava de por,
fins i tot, al portó li
transmetia les seves
esgarrifances..


I, passaven ovelles i,
cabres pel poble,
després d’haver-ne
pasturat i,
se sentia ben a fort
la veu del rabadà
dirigint-les
a totes elles al seu rafal, i
tornava a fer sonar
la picaporta per segona
vegada i, unes escorrialles
d’aigües semblants als pixats
lliscaven per sota del portó.


S’hi va fer de nit i, la lluna
a mitges lluïa, la seva llum
s’enredava amb les fulles
de l’om, al bell mig, de la plaça
i, em vaig atrevir per tercera
vegada a picar la balda,
però aquell <ens> escorredís
tantes i, tantes coses hi amagava
que tot refulgent com un
feix de llum, hi va fugir
a cuita-corrents,
escolant-se per un finestró.

Al seu poble
de fet afermaven, que era
una invenció meva, que aquell
home mai no n’havia viscut
enllà.


Em pregunto quines coses tan
greus a dintre d’ell carregava,
què va ser del tot impossible
mantenir-ne un mínim de diàleg.


En tornar al seu poble,
un altre jorn,
i, decidir-me per quarta vegada
a dirigir-me al mateix lloc,
la casa ja no hi era,

( Aquesta vegada no m’hi havia
amorrat a la font per beure-hi )

n’havia desapareguda,
segons les veus
populars, en aquell indret
mai no n’havia estat edificat
cap casinyot,
barraca, o cabanya,
al seu lloc i, tostemps, 
n'havia romàs
una font petitona que
anomenaven:

“ La Font dels encanteris “

i, tothom reia que reia,
doncs només la feien servir
per a fer abeurar el bestiar.

Deien que sí algú bevia d’aquell
doll d’aigua, acabava creient
i, veient el que indubtablement
no hi havia existit jamai..


Aleshores, em pregunto com és
que hi vaig conèixer a un home
a la meva ciutat, que em va dir
que vivia en aquell lloc,
on vàrem quedar-hi i, on m’hi
vaig presentar i, després,
tot de seguit, s’hi va convertir
en una fontanella...?


Potser n’era un ser d’aigua
o havia sofert una al·lucinació
fantasmagòrica...?


O, hauria de retornar a aquella
font i, per segona volta
abocar-me a la canella
i, beure d’ella, per sí per
eixes coses, entrellucava de nou
aquell casalot...?


I, així ho vaig fer, en regressar
a aquella aldea, la font hi era
al seu lloc i, en amarar-me a d’ella
vaig aconseguir clissar aquell
mateix estatge, en ser-hi al
seu davant, aquell home no
m’hi va fer esperar i, en obrir
les portalades em va dir:
que si passava a dintre del
rebedor seria com muntar
un esglaó de més i, que era
com traspassar un portal
dimensional.


I, encara m’ho estic rumiant
segueixo al davant del porxo,...!







Adela Payá i Prats