VOCABLES CAPGIRATS...

JOAN MIRÓ
 ( 1893-1983 )
Peinture:
(Escargot, femme, fleur, étoile)


                                     

VOCABLES
CAPGIRATS...!

La va omplir d’estimes
i, malgrat les seves
declaracions amorosides,
hi va marxar a la percaça
d’unes altres al·lucinacions.


Amb testerola obnubilada
tot ho va regirar i sembli ser,
que s’hi fa fer un embolic,
qualsevol cosa va confondre
i, on hi era un escargot
ell, ataüllava un gripau,
on hi era un lluç ell,
entrellucava un dofí.



A d’ella la va penjar
del brancam dels disbarats...!



Vocables distorsionats
sense cap sentit,
cercaven els desencants i,
els desencisos, per a no fer-ne
lligams de les volences.


Assegut a sobre d’un tamboret
va deixar transcórrer el temps;
com rellotge de sorra,
al seu amor, brodava d’oblits,
l’arrecerava arran d’unes altres
talles d’alabastre;
res no li’n va importar,
ni cap mormolí d'enyor

hi va sentir. 


Les pellofes que va haver-hi
d’acoltellar no li van produir
cap fàstic; 

un os dur de rosegar,
i, amb indiferència d’ens
robotitzat, tot ho va reblir
de calabruix i, de veus
quequejades.


Als cels s’hi senten melodies
esgarrades, d’una nimfa
què els seus ulls hi va trasplantar
per dos estels de fugacitat.


Amb ales de polsim,
com voliaina nocturna,
a la recerca de les llums
voleteja,
esberlant-se en estilitzades
fíbules d’esquerdills.







Adela Payá i Prats
             🦋


                                                             

REGALS D’ESTIMES...

JIRI BORSKY
" Amants a sobre
   de petrin-hill "


                         

REGALS
D’ESTIMES...!


Flors amb rostres de nens,
amb cossets de tiges dolces,
són acaronades per les airines;
però no les arranqueu
deixeu-les viure, fins que
els hi arribi la seva hora...!


No preciso què em declaris
el teu amor amb un ram de
florades, en fer-me un petó
serà com sí me n’haguessis
regalimat mil, de cada espècie, amb tots els seus colors i les seves fragàncies.


Duu-me a aquell cimall
ben alt, on pugui flairar
essències i aromes
d’aquelles plantes selvàtiques,
i, deixa’m que m’estigui
a soles una estoneta,
els minuts que s'escauen
per a adonar-me’n
que tu hi ets amb mi,
sense haver-hi de llevar-li'n
la vida a ningú.


Només vull impregnar-me’n
de tot, .....confondre’m
amb el paisatge, i parlar
amb les fades que aletegen
al voltant dels arbres;
jugar amb els teus ulls,
de violetes i, abraçar-te’n
com mai no ho havia fet amb
ningú....Besar-te els teus
cabells arrinxolats i, agrair-te
que no hi hagis trigat tant
en aparèixer.


I, encara que n’hauràs
de partir pels cels i, que potser et trobi de tant en tant als somnis, no facis que la nostra trobada s’allargui més del que tu i jo volguéssim.


La teva presència d’home
avesat a les grans distàncies,
ha de comprendre que
al meu cos de muller terràqüia,
li costa una mica,
acoblar-se'n a tot açò.


I, mira, enllà, n’hi ha tot
un devessall de pètals
blanquívols, que s’envolen
adoptant formes d’aucells i,
les teves riallades
en fan sabedora
d’aquest ingeni teu,
per crear-ne impossibles
als espais d’aquesta Terra.


Abans de partir em rodeges
amb els teus braços gegantins
i, em murmures paraules
tendres, que en uns segons
trasmuden els paratges
per uns altres de més
captivadors.


Ara hi som junts en un quadre del nostre passat i,
el més encisador és què en eixe període d'antany
tots dos plegats, ens estimàvem.







Adela Payá i Prats
              ❣



                             
                                     
                         

BRODATS DE LLÀGRIMES...

 PABLO PICASSO
 ( 1881-1973 )
 " Nu, Fulles Verdes i Bust "



                              

BRODATS DE
LLÀGRIMES...!



Les teves parpelles
un vel endolat travessa;
punyals de llautó
ansien per descorre’l,
i, en mirar més enllà
dels tuls de foscam,
un rostre de llauna
tot esgrafiat,
es desvetlla al teu davant,
t’hi fa estufits gebrats
amb llavis rebregats
al fons del teu esguard.


Uns sanglots sense
voler ser-hi, es vessen
a contracor,
són els teus,
i, des d’ells, una única
llàgrima n’és arrencada,
arravatada,
per tal d’inserir-se
als ulls d’aquella
inconeguda.


Ara ella, hi duu ben
a dintre de la seva ànima,
enfilalls cristal·lins,
d’aquell home
pel qual un jorn s’hi va
adelitar.


Sense ells desitjar-ho,
ni dissenyar-ho,
arrosseguen al seu voltant
cordills perlats,
invisibilitzats,
que a tots dos plegats
els hi fa sentir-ne
les emocions
de l’altre....I no s’expliquen
de cap de les maneres
aquestes connexions,
de sobte, instaurades
als seus esperits.


L’Univers, sense ser-ne
conscients ningú dels dos,
els ha junyit
per un període de temps
emmudit.
Un temps sense termes,
sense vocalització de mots,
amb llavis segellats,
però amb cors
força ancorats.






Adela Payá i Prats
              ☘




                              

LA CASA DELS AVIS MATERNS...

CLAUDE MONET ( 1840-1926 )

“ El Jardí de Monet en Argenteuil “

                                   

LA CASA DELS

AVIS MATERNS...

( A Molins De Rei )

L’avia en tenia un estany

amb peixos de colors,

l’avi un hort amb hortalisses,

i, amb cistells de vímet

replegàvem els fruits

de la terra complaent...

Entre un ara i un després

piuladisses d’aucells

ens acompanyaven

i, a la vorera dels camins

un reguerol de dàlies

per les airines arronsades,

li posaven música

a les nostres paraules...

De la mà de la mare

descobria mons inconeguts,

i, aquella casa pairal

m’acollia com infant

encara per endevinar...

Tresors i, més tresors,

un piano de cua a la sala

d’estar, on s’hi sentien

cançons d’algú, capficat

en partitures de música clàssica.

A les golfes, en baguls tancats,

fotografies antigues,

amb tonalitats brunes,

vestits estripats d’avantpassats,

alguns fins i tot tricotats

de mossegades d’arnes,

capses i més capses

de ceràmiques,

mobles antics arrecerats

contra les murades,

i, un barret amb plomes

d’estruç què ens acomodàvem

a sobre del cap, als vespres

imitant corbs afamegats...

Conillets a les seves gàbies,

gallines al corral

i, amb mots de: “ pitas, pitas”

les hi donàvem de menjar.

Fins que un jorn malèfic

la casa la hi van fer petar;

una autovia n’havia

de passar per sobre

de l’habitatge...

Progrés en diuen d’això,

d’anar expulsant de les

seves llars als seus hostes

en benefici d’un hipotètic

desenvolupament...!

Adela Payá i Prats

      

A L’HOSPITAL...

HOSPITAL VERGE DELS LLIRIS A ALCOI

                             

A L’HOSPITAL...

( 10-o5-2017 )

Un botó cristal·lí

m’han sargit,

on abans un ull refulgia.

Amb mans de paper m’he

arrupit entre els llençols

verdosencs, i uns braços

de cartró pedra, me han

traslladat al saló dels afligits.

Una melodia entonava

la meva ànima, mentre

reguerols de líquids, rajaven

al fons de les conques

i, somiava que nedava

enmig dels degoteigs.

Amb visió borrosa tot

ho veia deformat, ondulat,

ribetejat i, .....trasbalsada

d’onatges, en plena mar,

et suplicava que em salvessis,

què en llancessis un salvavides.

Volia ensenyar-te aquell

implant novell d’espill

d’aigua marina, però no

vas venir, i al bell mig

de l’oceà, en vaig convertir

en peix sirena...

Ara trigo més del que puc

en defugir de les xarxes

marines i, a la meva cua

d’escates grisenques, hi duc

engalzat un collaret d’ulls

de reposició, per sí es

donés el cas, d’haver-los

de perdre, cabussejant-me

al fons de la teva ànima

engelabrida....

Adela Payá i Prats

       
                                

ESTIMES DE CENDRES...

ESTIMES
DE CENDRES...!



Una pluja de cendres s’ha
dispersat enmig dels nostres
cossos...Gairebé no et puc ni
sotjar, ...T'has invisibilitzat.

Hi eres o no hi eres..?


Te n’has difuminat,
el teu cos ha adquirit
una aparença etèria,
com també aquesta
complaença teva de
donar-li’n més valor
a les banalitats, que
no pas als
éssers humans.


Has davallat des dels
firmaments a les esplugues.
Tot s’ha estavellat,
ni una guspira de llum
no ha volgut enllumenar
els teus paratges.



El rierol amb llagut
de fusta
impermeabilitzat,
em duu a uns altres
indrets, on les cantarelles
dels aucells m’omplin
l’ànima d’esclats cantívols;
les teves vel·leïtats d’home
figuratiu, em demanen
que t’aparqui als invernacles
dels amnèsics.


Segueix fent homenatge
d’aquest el teu cor
fet de rajoletes ben petitones...!
car ja n’és impossible
ajuntar cadascun dels seus
trossets trencadissos.



Les airines misterioses
amb boques d’embuts,
s’han cruspit dels seus
escapçalls..



I, no t’esparveris quan et
miris a sobre del mirall,
i, enllà, misteriosament,
t'hi vegis reflectit, transformat
en un altre:  <tu>






Adela Payá i Prats








                                        

JORNS AL CAMP...

                                             

JORNS AL CAMP...

Al quart de la llenya

un niu de serps,

esbufecs dels ofidis

en passar a prop d’ells.

Al corral dels ànecs

un devessall de sang,

una fera ben ferotge

se’ls havia menjat...

A les calaixeres dels

finestrons, les abelles

se n’havien introduït

i, bresques amb ruscs de mel

regalimaven per tot arreu.

Als somnis, una colobra

immensa es permetia

el luxe d’entrar a la casa

sense permís...

Una rata penada els nens

L’havien caçada i, a dintre

d’un pot ja endinsada

en feia xiscles ensordidors.

A la nit, aldarulls estranys

s’hi sentien i, de tantes

estridències tothom

romania desvetllat...

A trenc d’alba en voler

donar-li de menjar

a la cadernera,

a dintre de la gàbia ja

no hi era....Els barrots

n’estaven encorbats,

grapes de felins una

ungla ens havien deixat

de record...

Semblava ser que embruixos

de Mags d’almesc ens havien

maleït..

D’un pi hi va caure un niu

i, aquell ocellet desplomat,

vam nodrir dia rere dia,

fins que el vam ensenyar

a desplegar les seves ales;

des que aquesta bestiola

hi va ser amb nosaltres,

s’hi van capgirar els encanteris

en benefici nostre...

Adela Payá i Prats