ENTRE NÚVOLS...

                                                                            
                           

ENTRE NÚVOLS...

He travessat els primers enfilats

que en separaven de la mateixa

existència, ...És cert, em trobo

fent passets d’un lloc a un altre.

Entre tuls endolats i, besades blaves

recorro camins emplenats d’incerteses;

de la vida a la no vida;

dels somriures, als plors;

de la joia a les tristeses;

n’estic força esgotada de les feixugueses;

la meva ànima, davalla i puja,

com sí fos una pilota, fent bots

des de la terra al cel... i, des del cel

a la terra...

Només, avui, vull un espai obert

per a estar-me’n amb la Natura,

mirar el firmament de tant en tant,

enllumenar-me d’espurnes daurades

i, a la nit, poder adormir-me a recer

d’una lluna gairebé emplenada,

contar estels com es conten borreguets,

i, somniar a ple aire.

Em manquen les forces per a continuar

veient tanta fúria deslligada,

tant d’odi arrecerat en cors que no

deixen als altres expressar el que hi senten.

Tantes llibertats amenaçades pels garrots

i els <viva Espanya>.

Em pregunto on estem i, sí encara hi som

arran de les feres que volen rabiosament

mossegar-nos sense detenir-se’n fins

a llevar-nos del mig.

Abraça’m amic, ben fort, no vull

defallir en un món en el què encara

n’hi ha tantes coses per defensar-ne.

Adela Payá i Prats

                                                 

RETALLS DE PENSAMENTS...

                         

RETALLS DE

PENSAMENTS...

Com dir-te com és de gran la serenor

quan sense voler, t’hi aboques al cor

d’aquell, al qual t’estimaves i, enllà

només t’hi trobes què un grapat

d’encenalls agonitzant...

Com d’insensat pot arribar a ser-hi

el voler fer renàixer les flames des dels

branquillons cendrosos,

quan de cop i volta, els carbons

candents, s’hi converteixen en polsim.

Quina banalitat més gran, voler

fer de les estimes un volcà fulgurant,

quan ja hi naveguen per sobre

de la mar amb envelats compartits.

Un sentiment d’aigua no n’és el

mateix que un sentiment de foc;

el primer, solca el turquí, llisca

per sobre de les escumes blanques,

ja fa el seu recorregut;

l’altre, n’és l’inici d’alguna cosa

que tanmateix no ha adquirit

la seva forma i, que en té tot un camí

per flamejar...el qual haurà d’

anar configurant-lo, de mica en mica.

El meu, n'és un sentiment de terregam

què amb l'ajut de les ventades, hi vol

excavar clots al fons de la gleva,

extreure a la llum éssers amagadissos

i, mostrar a tothom què a les profunditats

del nostre planeta cohabitem <ens>

de llum i, <ens> de foscor.

Malgrat tantes incredulitats, voldria

marxar per un temps als espais on

els fanals tot ho enllumenen de bondats.

Adela Payá i Prats

                            

JA ÉS MASSA TARD...

UN NENÚFAR

                                   

JA ÉS MASSA TARD...

No m’estimo gens ni mica

aquell ramader de flors

que les arrenca del seu setí

esmunyint-les sense tendror.

Ja les florades emmusteïdes

sense cap ni una delicadesa

hi són llançades per sobre del terris,

i, amb les soles d’unes sabates

ben embrutides,

se les acaba per calcigar.

M’estimo al meu amic què

als vespres hi ve a per mi    

i, agafats de les mans recorrem

camins emplenats de floridures,

al seu recer, s’asseiem i, contemplem

com creixen i, com ens parlen.

L’amic les bateja a totes elles

amb els seus apel·latius en llatí

i, em fa gràcia la seva saviesa

tan il.lustrada.

En retornar a la llar, 

tots dos plegats,

endevinem càntics que solfegem

a duet pels viarons de pedra,

i, als còdols del rierol, els esmolem

amb pètals de colors lilàs.

No m’estimo gens ni mica

aquell ramader de flors què

en trepitjar-les ja s’hi sent

satisfet de les seves malvestats,

fent elogis d’ell mateix a

cada segon, amb un to de

vanitat vergonyosa.

Com a dona de l’Est mirant

a l’Orient, en direcció 

als jardins Babilònics, 

m'embadaleixo sotjant 

a aquest ésser dolç,

perfumat amb essències

cèliques i, ulls calidoscòpics,  

que ha après a respectar

totes les flors i, què a més a més,

a la seva estimada, la duu

tostemps a dintre del

seu cor, com nenúfar esplendorós.

Res de amaneraments,

l’amic de l’espai, amb ulls de sagetes

cristal·lines, sap molt bé, què

quan s’estima de debò, no hi

tenen lloc les galivances.

Ell, és camperol d’un sol estel...!

A capa i espasa el defèn...!

Adela Payá i Prats

                 

ASSEVERANT: MAI MÉS...!

ASSEVERANT:
MAI MÉS..!





Mai més,
aquell temps regressarà;
ni les magranes d’avant
en seran les d’ara;
ni el seu sabor tampoc
en serà el mateix;
ni els teus ulls
en contemplar aquell fruit,
lluiran com en aqueix temps
endarrerit.


Mai més,
les nostres mans
s’estrenyeran com ho van fer
en un mes de juliol,
d’un any que ja no retornarà,
i, què s’hi va quedar
esperant-nos  a tots dos,
per tal de afegir-ne
més grapes als mesos setens
dels anys veniders.


Mai més,
els nostres ulls hi faran
d’espills a les nostres ànimes,
perquè ja ni una ni l’altra
gaudeixen d’emmirallar-s’hi.
En són tan dispars, 
que no poden  mantenir-se’n
del tot encaixades.
Mentre una d’elles hi fa giravolts,
l’altra s’entossudeix per descriure’n
línies horitzontals i, verticals.


Mai més,
en farem esclatar de dintre
nostre, aquelles lluernes daurades,
què a tu i, a mi, ens encerclàvem,
s’hi van esmorteir en el seu trajecte de voler-nos ajuntar i, 
una fadeta ben petitona, 
a cau d’orella, em
xiuxiueja: que mai més, 
tu i jo,
coincidirem en l'espai-temps.



Els anells auris s’han desfet
al bell mig del cel...i,
els seus centelleigs
hi anuncien l’arribada dels
estels endolats.


I, encara que ressuscitéssim
ja ni ens reconeixeríem...!


Les nostres llambregades
conjugarien cants de llums
amb colors irisats
què a tots dos plegats, potser,
ens repel·lirien.



Ja ens hem eclipsat...!







Adela Payá i Prats
               😎


    



                                 

A QUÈ JUGUES...?

                             

A QUÈ JUGUES...?

A qui diu i, es desdiu, no

se’l pot creure...!

Com es possible que hi posis

un <SI> a sobre de la teva

imatge i, després a prop de les

votacions ho llevis.

N’ets un instigador que res

no creus...?

o n’ets un home covard, que no sap

donar la cara per tot allò en el que

creu i, sent...?

El que s’estima s’ha de defendre

fins i tot, vers la mort.

O potser li fas el paperet de subordinat

als teus amos d’escates glauques...?

És evident que tu i jo, mai no

haguéssim  pogut ser-ne ni amics...!

Els teus dubtes et mostren com

un venut....Llàstima que un dia

hi diguis <si> i a l’altre hi diguis <no>

A què jugues....?

N’ets un farsaire, te n’adones...?

Adela Payá i Prats

  

AUTOGOVERN...

                              

AUTOGOVERN...

Els camins de la por ens mostren cards

i, punxes, què ens omplin les pellofes

de pues, ....Semblem eriçons...!

Siguem nets i, espolsem-nos les temences,

no fem el brou ben gros a aquells

que fent d’instigadors, res no hi creuen.

Les seves banderoles tal vegada obeeixen

als diners i, a seguir depredant a un poble

que ja n’està més que fart de què el saquegen.

No s’hi poseu al damunt més cuirasses;

amb els nostres ideals i, el nostre codi de valors,

no ens calen més escuts que nosaltres mateixos.

I, fugiu d’aquells que fent-se passar pel que no

hi són, traeixen als seus propis companys,

amb falses paraules i, actes de deslleialtat.

Hi anirem a votar a sobre d’urnes que avui

ja comencen a mostrar-s’hi, i cap ni un, no

podrà impedir-hi que ho fem a hores d’ara.

Ballarem, cantarem, ens agafarem de les

mans i, al món escridassarem pel nostre

dret a votar, a decidir i, a defendre el que volem.

Som poble, som països catalans, què esperem

per a ser-ne independents, ens hi podem

autogovernar, qui diu que no....?

Si creieu en religions, trobareu en cadascuna

d’elles, què els éssers humans hi vam néixer

per a aprendre a autogovernar-nos...!

Primer cal saber arrencar-se d’un lloc al

qual no pertanyem, després en el nostre

trosset de terra, cal ser-hi un mateix...

Adela Payá i Prats

                       

N’ÉS PLURAL I, SINGULAR..

N’ÉS PLURAL
I, SINGULAR...!



Daga ofegada cor endins,
on lluentons de sang rebrollen,
mentre unes claraboies
hi donen pas als raigs assolellats.


Clamoreigs de veus silents
què dels gotims de carboncle
dessecats,
acoloreixen pòmuls empedregats.


Les veus d’un poble acallades
en urnes clausurades, on les
sagetes dels manats en fan dianes.


A per ells, canten uns, que ja
de per se, s’hi senten independents dels seus germans, però ells: legitimats.


País de discòrdies, de trencaclosques,
on cap ni un, no n’està d’acord en viure amanollats per un sol cordill.


Proclamen, doncs, la separació
dels pobles, on n’hi hagi de tant
en tant pactes d’unió.


Catalunya, la més incompresa
de totes, a la qual ningú defèn,
sols ells mateixos:
els catalans, als quals se’ls hi nega votar.


Segrests d’ànimes, de drets universals,
afegitons de més i més policies,
per tal de reprimir-ne a un poble envaït .


Segle XXI, no hem avançat gens ni mica, n’és clar, que mentre existeixin els ferals
la bona gent, res no hi tindrà a fer.


No s’hi poden barrejar les bondats amb les malvestats.
Continuem a la selva,
on prima la llei del més fort, 
dels més agressius.


Uns, a un costat, oposats als destins  d’uns altres, fins que hi tingui cabuda l’acceptació de les pluralitats i, de les singularitats.






Adela Payá i Prats
              🙃